Carta 4

Vos autem dixi amicos, quia omnia quaecumque audivi a Patre meo, nota feci vobis;¹ us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare. Aquí teniu, filles i fills de la meva ànima, unes paraules de Jesucrist Senyor Nostre, que ens assenyalen el camí que hem de seguir en la nostra labor apostòlica. Déu ens ha cridat per portar la seva doctrina a tots els racons del món, per obrir els camins divins de la terra, per fer que coneguin Jesucrist tantes intel·ligències que no en saben res, i —en voler-nos a la seva Obra— també ens ha donat una manera apostòlica de treballar, que ens mou a la comprensió, a la disculpa, a la caritat delicada amb totes les ànimes.

El nostre és un apostolat d’amistat i de confidència. Volem repetir sempre amb l’Esperit Sant: ego cogito cogitationes pacis et non afflictionis,² tinc pensaments de pau i no de desgràcia, pensaments que busquen la concòrdia, que intenten aconseguir un ambient de caritat, indispensable perquè la paraula de Déu arreli als cors. La caritat és el vincle de la fraternitat, el fonament de la pau, el que dona fermesa i permanència a la unitat; és més gran que la fe i que l’esperança; avança el martiri i totes les obres; estarà eternament amb nosaltres al Regne dels Cels.³

Amb totes les ànimes, en tots els ambients. Sembrar pau i amor

El Senyor ha volgut per a nosaltres aquest esperit, que és el seu. No veieu el seu afany continu per estar amb la multitud? No us enamora contemplar com no rebutja ningú? Per a tothom té una paraula, per a tothom obre els seus llavis dolcíssims; i els ensenya, els adoctrina, els porta noves d’alegria i d’esperança, amb aquest fet meravellós, únic, d’un Déu que conviu amb els homes.

De vegades els parla des de la barca, mentre estan asseguts a la vora; d’altres, a la muntanya, perquè tota la multitud el senti bé; altres vegades, entre el soroll d’un banquet, en la quietud de la llar, caminant entre els sembrats, asseguts sota les oliveres. Es dirigeix a cadascú, segons el que cadascú pot entendre: i posa exemples de xarxes i de peixos, per a la gent marinera; de llavors i de vinyes, per als que treballen la terra; amb la mestressa de casa, conversaran sobre el dracma perdut; amb la samaritana, parlaran de l’aigua que la dona va a buscar al pou de Jacob. Jesús acull tothom, accepta les invitacions que li fan i —quan no el conviden—, de vegades, és Ell qui es convida: Zachaee, festinans descende, quia hodie in domo tua oportet me manere;⁴ Zaqueu, baixa de pressa, que avui m’haig d’hostatjar a casa teva.

Crist vol que tots els homes se salvin,⁵ que no es perdi ningú; i s’afanya a donar la seva vida per tothom, en un malbaratament d’amor, que és holocaust perfecte. Jesús no vol convèncer per la força i, estant al costat dels homes, entre els homes, els mou suaument a seguir-lo, a la cerca de la pau veritable i de l’autèntica alegria.

Nosaltres, filles i fills meus, hem de fer el mateix, perquè ens empeny aquesta mateixa caritat de Crist: caritas Christi urget nos.⁶ Amb la llum sempre nova de la caritat, amb un amor generós a Déu i al proïsme, renovarem, d’acord amb l’exemple que ens va donar el Mestre, les nostres ànsies de comprendre, de disculpar, de no sentir-nos enemics de ningú.

La nostra actitud —davant de les ànimes— es resumeix així, en aquesta expressió de l’Apòstol, que és gairebé un crit: caritas mea cum omnibus vobis in Christo Iesu!:⁷ us estimo a tots en Jesucrist. Amb la caritat, sereu sembradors de pau i d’alegria al món, estimant i defensant la llibertat personal de les ànimes, la llibertat que Crist respecta i ens va guanyar.⁸

L’Obra de Déu ha nascut per estendre per tot el món el missatge d’amor i de pau que el Senyor ens ha llegat; per convidar tots els homes a respectar els drets de la persona. Així vull que els meus fills es formin, i així sou.

A la vostra unitat de vida ha de correspondre una magnanimitat espontània, renovada cada dia, que ha de ser patent i s’ha de manifestar en totes les coses, de manera que —com a fidels soldats de Crist Jesús al món— sapigueu oferir-vos en holocaust, dient de debò: amb sinceritat de cor, he ofert generosament tot això.⁹

Comprensió, unitat

Aquesta ha de ser la vostra preparació per a l’apostolat continu que Jesús ens demana, de la mateixa manera que és continu el batec del cor. Fills meus, el Senyor ens ha cridat a la seva Obra en moments en què es parla molt de pau, i no hi ha pau: ni en les ànimes, ni en les institucions, ni en la vida social, ni entre els pobles. Es parla contínuament d’igualtat i de democràcia, i hi ha castes: tancades, impenetrables.

Ens ha cridat en un temps en què es clama per la comprensió, i la comprensió no es viu, de vegades ni entre les persones que obren de bona fe i volen practicar la caritat, perquè la caritat, més que en donar, es basa a comprendre.

Són moments en què els fanàtics i els intransigents —incapaços d’admetre raons alienes— es curen en salut i titllen de violents i agressius els que són les seves víctimes. Ens ha cridat, en fi, quan se sent molt a parlar d’unitat, i potser és difícil concebre que hi pugui haver més desunió, no ja entre els homes en general, sinó entre els mateixos catòlics.

En aquesta atmosfera i en aquest ambient hem de donar l’exemple, humil i audaç alhora, perseverant i segellat amb el treball, d’una vida cristiana, íntegra, laboriosa, plena de comprensió i d’amor a totes les ànimes.

Exiit qui seminat seminare semen suum,¹⁰ un sembrador va sortir a sembrar la seva llavor, i aquest és el nostre àmbit: sembrar, donar bona doctrina, participar de totes les tasques i preocupacions honrades de la terra i, a través d’aquestes, donar el bon exemple dels seguidors de Crist.

Ell, filles i fills meus, coepit facere et docere,¹¹ primer va fer i després va ensenyar, i així vull que sigueu: sants de debò, enmig del carrer, a la universitat, al taller, a la llar, amb una crida del Senyor particularíssima, que no és de mitges tintes, sinó de total lliurament.

Aquest lliurament, que alhora ha de ser humil i callat, us facilitarà el coneixement de la grandesa, de la ciència, de la perfecció de Déu, i us farà també saber la petitesa, la ignorància, la misèria que tenim els homes. Aprendreu així a comprendre les flaqueses alienes, veient les vostres; a disculpar estimant, a voler tractar amb tothom, perquè no hi pot haver cap criatura que ens sigui estranya.

Fills meus, el zel per les ànimes ens ha de portar a no sentir-nos enemics de ningú, a tenir un cor gran, universal, catòlic; a volar com les àguiles, amb ales de l’amor de Déu, sense tancar-nos al galliner de les picabaralles o dels bàndols mesquins, que tantes vegades esterilitzen l’acció dels que volen treballar per Crist.

En una paraula, hem de tenir prou zel per adonar-nos que in Christo enim Iesu neque circumcisio aliquid valet neque praeputium, sed nova creatura,¹² que —davant de la possibilitat de fer el bé— el que veritablement compten són les ànimes.

Santa intransigència i santa transigència. Defensa de la fe. Actitud amb qui s’equivoca

No se m’amaguen les dificultats que podreu trobar. És cert —us ho faig notar sempre— que, en aquest món del que sou i en el qual esteu, hi ha moltes coses bones, efectes de la bondat inefable de Déu. Però els homes han sembrat també zitzània, com en la paràbola evangèlica, i han propalat falses doctrines que enverinen les intel·ligències i els fan rebel·lar, de vegades rabiosament, contra Crist i contra la seva Església Santa.

Davant d’aquesta realitat, quina ha de ser l’actitud d’un fill de Déu a la seva Obra? És potser la de demanar al Senyor, com els fills del tro, que baixi foc a la terra i consumeixi els pecadors?¹³ O potser lamentar-se contínuament, com una au de mal averany o un profeta de desgràcies?

Sabeu bé, filles i fills meus, que no és aquesta la nostra actitud, perquè l’esperit del Senyor és un altre: Filius hominis non venit animas perdere, sed salvare,¹⁴ i acostumo a traduir aquesta frase dient-vos que hem d’ofegar el mal en abundància de bé. La nostra primera obligació és donar doctrina estimant les ànimes.

La regla, per portar a la pràctica aquest esperit, també la coneixeu: la santa intransigència amb els errors i la santa transigència amb les persones que estiguin en l’error. Tanmateix, cal que ensenyeu a molta gent a practicar aquesta doctrina, perquè no és difícil trobar qui confongui la intransigència amb la intemperància i la transigència amb l’abandonament de drets o de veritats que no es poden malvendre.

Els cristians no posseïm —com si fos quelcom humà o un patrimoni personal del que cadascú disposa al seu aire— les veritats que Jesucrist ens ha llegat i que l’Església custodia. És Déu qui les posseeix, és l’Església qui les guarda, i no està a les nostres mans cedir, tallar, transigir en el que no és nostre.

No és aquesta, tanmateix, la raó fonamental de la santa intransigència. El que pertany al dipòsit de la Revelació, el que —fiant-nos de Déu, que ni s’enganya ni ens enganya— coneixem com a veritat catòlica, no pot ser objecte de compromís, senzillament perquè és la veritat, i la veritat no té termes mitjans.

Heu pensat mai què passaria si, a força de voler transigir, es fessin —en la nostra santa fe catòlica— tots els canvis que els homes demanessin? Potser s’arribaria a alguna cosa en què tots estiguessin d’acord, a una espècie de religió caracteritzada només per una vaga inclinació del cor, per un sentimentalisme estèril, que certament —amb una mica de bona voluntat— es pot trobar en qualsevol aspiració al que és sobrenatural; però aquesta doctrina ja no seria la doctrina de Crist, no seria un tresor de veritats divines, sinó alguna cosa humana, que ni salva ni redimeix; una sal, que s’hauria tornat insípida.

A aquesta catàstrofe ens hi portaria la bogeria de cedir en els principis, l’ànsia de disminuir diferències doctrinals, les concessions en el que pertany al dipòsit intangible que Jesús va lliurar a la seva Església. La veritat és una de sola, fills meus, i tot i que en coses humanes és difícil saber de quina part està el que és cert, en les coses de fe no és així.

Per la gràcia de Déu, que ens va fer néixer a la seva Església pel baptisme, sabem que només hi ha una religió veritable, i en aquest punt no cedim, som intransigents, santament intransigents. Hi haurà algú amb sentit comú —acostumo a dir-vos— que cedeixi en una cosa tan senzilla com la suma de dos més dos? Podrà concedir que dos més dos siguin tres i mig? La transigència —en la doctrina de fe— és un senyal cert de no tenir la veritat, o de no saber que es posseeix.

No us deixeu enganyar, d’altra banda, quan no es tracta del conjunt de la nostra religió, si és que pretenen fer-vos transigir en algun aspecte que faci referència a la fe o a la moral. Les diverses parts que formen una doctrina —tant la teoria com la pràctica— acostumen a estar íntimament lligades, unides i dependents les unes de les altres, en més proporció com més viu i autèntic és el conjunt.

Només el que és artificial es podria disgregar sens perjudici per al tot —que potser ha mancat sempre de vitalitat−, i també només el que és un producte humà acostuma a no tenir unitat. La nostra fe és divina, és una —com Un és Déu—, i aquest fet té com a conseqüència que o bé se’n defensen tots els punts amb coherència ferma, o bé tard o d’hora s’haurà de renunciar a professar-la: perquè és segur que, tan bon punt hi hagi una bretxa a la ciutat, estarà tota en perill de rendir-se.

Defensareu, doncs, el que l’Església indica, perquè Ella és l’única Mestra en aquestes veritats divines; i ho defensareu amb l’exemple, amb la paraula, amb els vostres escrits, amb tots els mitjans nobles que estiguin al vostre abast.

Alhora, moguts per l’amor a la llibertat de tothom, sabreu respectar l’opinió aliena en el que és opinable o qüestió d’escola, perquè en aquestes qüestions —com en totes les altres, temporals— l’Obra no tindrà mai una opinió col·lectiva, si l’Església no la imposa a tots els fidels, en virtut de la seva potestat.

D’altra banda, juntament amb la santa intransigència, l’esperit de l’Obra de Déu us demana una transigència constant, també santa. La fidelitat a la veritat, la coherència doctrinal, la defensa de la fe no signifiquen que es tingui un esperit trist, ni han d’estar animades per un desig d’aniquilar qui s’equivoca.

Potser és aquesta la manera de ser d’algunes persones, però no pot ser la nostra. No beneirem mai com aquell pobret boig que —aplicant a la seva manera les paraules de l’Escriptura— desitjava sobre els seus enemics ignis, et sulphur, et spiritus procellarum;¹⁵ foc, sofre i vent ardent.

No volem la destrucció de ningú; la santa intransigència no és intransigència a seques, obtusa i eixuta; ni és santa si no va acompanyada de la santa transigència. Us diré més: cap de les dues no són santes, si no suposen —juntament amb les virtuts teologals— la pràctica de les quatre virtuts cardinals.

Santa intransigència i virtuts cardinals

Abans que res, prudència, per saber actuar d’acord amb l’autèntica caritat i evitar que un zel mal entès posi en perill la santedat de la vostra intransigència. Heu de ser com una maça d’acer, poderosa i ferma, però embolicada amb una funda embuatada, per no ferir.

La caritat bona, l’afecte que la prudència us farà practicar, us portarà a dir les coses amb discerniment, quan convingui i de la manera precisa; us farà sensibles a les necessitats i les circumstàncies del proïsme, sense caure en desistiments inoportuns, però alhora confirmarà la vostra fe, animarà la vostra esperança, us portarà a donar gràcies a Déu per haver-vos conservat en la plenitud de la seva veritat.

Justícia, per tractar cadascú com es mereix, sense generalitzacions ni simplificacions superficials, que tan mal fan i que tants obstacles posen al bon enteniment entre els homes. No oblideu mai, fills, que no es pot ser just si no es coneixen bé els fets, si no se senten tant les campanes d’una banda com les de l’altra, si no se sap —en cada cas— qui és el campaner.

Fortes in fide,¹⁶ per defensar virilment la fe, per resistir i ensenyar a resistir la fàcil temptació de novetats, de voler divulgar o donar com a dogma el que només són teories d’especialistes. És bo buscar el progrés del coneixement i de l’exposició de la fe i de la moral, i acceptar sempre el magisteri eclesiàstic; però no es pot ser tan irresponsable que es doni curs a qualsevol idea o es difongui el que és només una hipòtesi de treball, potser molt provisional i gens fundada.

Hi ha persones, filles i fills meus, que, després d’haver posat en circulació opinions peregrines i confuses, recorren a l’expedient ingenu del nen golafre, i amb aquest argument pretenen treure’s de sobre la responsabilitat: quan el petit llaminer s’ha menjat el pot sencer de melmelada, es defensa dient que no sabia que tant de dolç podia fer mal. Al poble cristià cal donar-li, abans de res, la doctrina segura, neta, sense discussions.

No es tracta —tanmateix— de crear una religió per a ignorants, sinó de ser realistes i adonar-se que moltes vegades els coneixements de la gent estan al nivell d’aquell a qui van preguntar: què en saps de sant Isidor de Sevilla?I va contestar:sant Isidor? Ah, sí!: aquest va ser el fundador de la Giralda.

La virtut de la temprança us portarà a no ser mai exagerats, a no deixar-vos arrossegar per la ira, a no caure en el fanatisme. Un fill de Déu en la seva Obra no pot seguir l’exemple dels que aconsellen colpejar l’adversari al cap, perquè no coixegi.

Obligació de conviure. No rebutjar ningú

Com veieu, filles i fills estimadíssims, la pràctica harmònica de la santa transigència i de la santa intransigència és fàcil i és difícil: fàcil, perquè ens empeny la caritat de Crist i ens ajuda la seva gràcia; difícil, perquè tenim en contra les males inclinacions de la nostra misèria personal, i cal tenir en compte molts factors per no resoldre els problemes falsament i precipitadament.

Al cor de sant Toribi de Lièbana hi ha, segons em diuen, unes mènsules que sembla que sostenen els nervis de les voltes; alguns de vosaltres segur que les heu vist. Una de les mènsules representa un cap de gos i la del costat oposat, un cap de gat. Solen explicar que el gat significa l’home vell que tots tenim dins; i el gos al·ludeix a l’home nou, el que Jesucrist va fer néixer amb la seva Redempció. Però de vegades he pensat que aquestes mènsules també poden ser el símbol del tracte entre els homes: nacions, credos religiosos, races, persones que viuen com el gos i el gat, sempre barallant-se, però que estan en l’obligació de conviure, de sostenir el pes de la volta, la pau i la tranquil·litat del món.

No oblideu que, si hi ha coses que desuneixen, també hi ha sempre coses que uneixen, que poden facilitar el tracte respectuós, amigable, lleial; i que els fills de Déu —a la seva veritable Església— hem de saber aprofitar i posar en relleu, per atreure d’aquesta manera a la llum iis qui ignorant et errant,¹⁷ els que desconeixen la veritat i estan en l’error.

No m’ha acabat mai d’agradar aquest exemple que alguns solen posar per descriure la conducta d’un cristià: les pomes bones, que es corrompen quan al cistell on són es col·loca un fruit podrit. Nosaltres, fills meus, no hem de témer la convivència amb els qui no tinguin o no visquin la doctrina de Jesucrist.

Amb les cauteles corresponents, no hem de rebutjar ningú, perquè tenim els mitjans espirituals, ascètics i intel·lectuals suficients per no deixar-nos espatllar: un fill de Déu a l’Obra no s’ha de deixar influir per l’ambient, sinó que ha de ser ell qui doni l’ambient als que li envolten, el nostre ambient, l’ambient de Jesús Senyor Nostre, que convivia amb els pecadors i els tractava.¹⁸

Distinció entre l’error i el que erra. Caritat amb els equivocats

Les idees dolentes no acostumen a ser totalment dolentes; tenen ordinàriament una part de bé, perquè si no, no les seguiria ningú. Gairebé sempre tenen una espurna de veritat, que és el seu esquer; però aquesta part de veritat no és seva: està presa de Crist, de l’Església; i, per tant, són aquestes idees bones —que estan barrejades amb l’error— les que han de venir darrere dels cristians, que tenen la veritat plena; no hem de ser nosaltres els que hi anem darrere.

Però aquest criteri és vàlid només des d’un punt de vista doctrinal; en el tracte personal, a la pràctica, sou vosaltres els qui heu d’anar darrere els equivocats, no per deixar-vos arrossegar per les seves ideologies, sinó per guanyar-los a Crist, per atreure’ls suaument i eficaçment cap a la llum i la pau.

Sovint em sentiu repetir que l’Obra de Déu no és anti-res. Certament, no podem dir que l’error és quelcom bo, però els equivocats mereixen el nostre afecte, la nostra ajuda, el nostre tracte lleial i sincer: i no agradaríem Déu si els el neguéssim, simplement perquè no pensen com nosaltres.

Hem de viure, en una paraula, en una conversa contínua amb els nostres companys, amb els nostres amics, amb totes les ànimes que s’apropin a nosaltres. Aquesta és la santa transigència. Certament, podríem anomenar-la tolerància, però tolerar em sembla poc, perquè no es tracta només d’admetre, com un mal menor o inevitable, que els altres pensin de manera diferent o estiguin en l’error.

També es tracta de cedir, de transigir en tot el que és nostre, en el que és opinable, en allò que —sense tocar el que és essencial— podria ser motiu de discrepància. Es tracta, en fi, de llimar asprors on es puguin llimar per crear una plataforma d’enteniment que faciliti la llum als equivocats.

N’hi ha forces que clamen per la transigència, que voldrien cedir en la moral de Crist o que no tindrien dificultat per desvirtuar el dogma; però que no toleren que els toquin els seus diners, la seva comoditat, el seu caprici, el seu honor, les seves opinions. Potser no tenen inconvenient en què s’atempti contra els drets de l’Església, però saltaran com escurçons si algú pretén intervenir en el que consideren drets personals, tot i que moltes vegades no són drets, sinó arbitri, embolic, coses poc clares.

D’altres fan al revés: converteixen la seva vida en una croada perpètua, en una defensa constant de la fe, però de vegades s’obcequen i obliden que la caritat i la prudència haurien de regir aquests bons desitjos, i es fan fanàtics. Malgrat la seva intenció recta, el gran servei que volen prestar a la veritat es desnaturalitza i acaben fent més mal que bé, defensant potser la seva opinió, el seu amor propi, el seu entossudiment d’idees.

Com l’hidalgo de la Manxa, veuen gegants on només hi ha molins de vent; es converteixen en persones malhumorades, agres, de zel amarg, de maneres brusques, que no troben mai res de bo, que tot ho veuen negre, que tenen por de la llibertat legítima dels homes, que no saben somriure.

En certa ocasió un periodista m’explicava els seus intents de trobar la tomba de César Borgia, el famós condottiero odiat per uns i enaltit per d’altres. El periodista va anar a Viana —a Navarra− perquè havia sentit que l’havien enterrat davant de la porta de l’església. Va exposar els seus desitjos i algú li va dir: no es molesti a buscar-lo; a aquest... el vaig desenterrar jo, i vaig ventar les seves cendres en una era.

Finalment, hi ha altres persones que no ataquen la fe, però tampoc la defensen. S’han endinsat en un escepticisme còmode i egoista, que sota la capa de respectar l’opinió aliena es refugia en la indecisió i en la irresponsabilitat. La seva actitud queda ben reflectida en aquells versos, que algú va escriure de broma; si els va escriure seriosament, hem de concloure que havia entès l’Evangeli tan malament com la preceptiva literària: en este mundo enemigo / no hay nadie de quien fiar. / Cada cual cuide de sigo, / yo de migo, tú de tigo, / y procúrese salvar.^*

Tractar tothom. Saber escoltar. Amics de la llibertat

Nosaltres, fills estimadíssims, hem de tractar tothom, no ens hem de sentir incompatibles amb ningú. Hi ha moltes raons sobrenaturals que ens ho exigeixen, i ja us n’he recordat unes quantes; ara us en vull fer notar una altra més.

Quan venim a l’Obra, no ens apartem del món; érem al món abans de la crida de Crist, i al món seguim després d’aquesta, sense que hagin canviat les nostres aficions i els nostres gustos, la nostra tasca professional, la nostra manera de ser. No heu de ser mundans, però continueu sent del món, gent del carrer, iguals que tantes persones que diàriament conviuen amb vosaltres a la feina, en l’estudi, a l’oficina, a la llar.

Aprofiteu el moment d’aquesta convivència per apropar les ànimes a Crist Jesús, i és lògic que no la defugiu. Més encara, cal que la busqueu, que la fomenteu, perquè sou apòstols, amb un apostolat d’amistat i de confidència, i no us podeu tancar darrere de cap mur que us aïlli dels vostres companys: ni materialment —perquè no som religiosos—, ni espiritualment, perquè el tracte noble i sincer amb tots és el mitjà humà de la vostra labor d’ànimes.

La vostra conducta amb els altres tindrà així unes característiques que neixen de la caritat: delicadesa en el tracte, bona educació, amor a la llibertat aliena, cordialitat, simpatia. Ho diu tan clar l’Apòstol! Jo, que no era esclau de ningú, m’he fet esclau de tots per guanyar-ne tants com pugui. M’he fet jueu amb els jueus per guanyar els jueus; tot i no estar sotmès a la Llei, he viscut amb els qui hi estan sotmesos com si jo també hi estigués, per guanyar-los a tots ells. I per guanyar els qui no tenen Llei he viscut amb ells com si jo tampoc no en tingués, encara que no estic pas sense Llei de Déu, ja que Crist és la meva llei. M’he fet feble amb els febles per guanyar els febles; m’he fet tot amb tots per salvar-ne alguns.¹⁹

I hi afegeix el motiu, quan escriu als Romans: tots els qui invoquin el nom del Senyor se salvaran. Ara bé, com podran invocar-lo, si no hi creuen? I com creuran en ell, si no n’han sentit parlar? I com en sentiran parlar, si ningú no l’anuncia?²⁰ Per predicar Crist, fills meus, no us heu de limitar a parlar o a donar bon exemple; també cal que escolteu, que estigueu disposats a entaular un diàleg franc i cordial amb les ànimes que voleu apropar a Déu.

Certament, trobareu moltes persones que, mogudes per la gràcia, no anhelen més que sentir de la vostra boca la bona nova; però fins i tot aquestes tindran coses per dir: dubtes, consultes, opinions que volen confrontar, dificultats. Escolteu-les, tracteu-les, conviviu-hi per conèixer-les i per donar-vos a conèixer.

L’Obra de Déu —no ho oblideu— és el més oposat al fanatisme, el més amic de la llibertat. I estem convençuts que, per portar la veritat als altres, el procediment és resar, comprendre, tractar-se; i, després, fer discórrer i ajudar a estudiar les coses.

Conviure amb tothom. Amics de les persones, no dels seus errors. Apostolat universal

La vida dels fills de Déu a la seva Obra és apostolat: d’aquí neix en ells el desig constant de conviure amb tots els homes, de superar qualsevol barrera en la caritat de Crist D’aquí neix també la seva preocupació per fer que desaparegui qualsevol forma d’intolerància, de coacció i de violència en el tracte d’uns homes amb els altres.

Déu vol que se’l serveixi en llibertat i, per tant, no seria recte un apostolat que no respectés la llibertat de les consciències. Per això, cadascun de vosaltres, fills meus, ha d’intentar viure a la pràctica una caritat sense límits: comprenent tothom, disculpant tothom sempre que n’hi hagi ocasió, tenint, sí, un gran zel per les ànimes, però un zel amable, sense maneres malcarades ni gestos bruscos. No podem col·locar l’error en el mateix pla que la veritat, però —guardant sempre l’ordre de la caritat— hem d’acollir amb gran comprensió els que estan equivocats.

Sempre acostumo a insistir, perquè aquesta idea us quedi ben clara, en el fet que la doctrina de l’Església no és compatible amb els errors que van contra la fe. Però, no podem ser amics lleials dels qui practiquen aquests errors? Si tenim la conducta i la doctrina ben fermes, no podem tirar amb ells del mateix carro, en tants camps?

El Senyor ens estima per tots els camins de la terra, sembrant la llavor de la comprensió, de la caritat, del perdó: in hoc pulcherrimo caritatis bello, en aquesta bellíssima guerra d’amor, de disculpa i de pau.

No penseu que aquest esperit és quelcom bo o aconsellable. És molt més, és un mandat imperatiu de Crist, el mandatum novum²¹ de què tant us parlo, que ens obliga a estimar totes les ànimes, a comprendre les circumstàncies dels altres, a perdonar, si ens fan alguna cosa que mereixi perdó. La nostra caritat ha de cobrir totes les deficiències de la flaquesa humana, veritatem facientes in caritate,²² tractant amb amor qui erra, però no admetent martingales en el que és de fe.

El Senyor ens ha cridat a la seva Obra perquè difonguem per tota la terra el seu missatge d’amor infinit. No hi ha cap ànima que pugui quedar exclosa de la nostra caritat. Quan el cristià comprèn i viu la catolicitat de l’Església, quan adverteix la urgència d’anunciar la nova de salvació a totes les criatures, sap que s’ha de fer tot amb tots per salvar-ne alguns.²³

I el nostre desig apostòlic es converteix efectivament en vida; comença pel que té al seu abast, per la tasca ordinària de cada dia, i a poc a poc estén en cercles concèntrics el seu afany de messes: en el si de la família, al lloc de feina; en la societat civil, en la càtedra de cultura, en l’assemblea política, entre tots els seus conciutadans de qualsevol condició social; arriba fins a les relacions entre els pobles, i en el seu amor inclou races, continents, civilitzacions ben diverses.

Però l’apòstol ha de començar a fer la seva labor divina en el que té al costat, sense esgotar el seu zel en fantasies o en desitjos. I aquest és el consell que us dono. Arribarà el dia en què podreu posar en pràctica els vostres desitjos d’amor i d’apostolat entre gent de tota la terra. Ara, filles i fills meus, l’Obra està naixent i us veieu materialment reduïts a uns àmbits limitats, però l’esperit és universal i serem també universals de fet: la nostra empresa sobrenatural no coneix fronteres.

Imitar Jesucrist. Diàleg de Déu amb els homes

Però avui i sempre hem d’estar disposats a conviure amb tothom, a donar a tothom —amb el nostre tracte— la possibilitat d’apropar-se a Crist Jesús. Ens hem de sentir units a tothom, sense distincions, sense dividir les ànimes en departaments estancs, sense posar-los etiquetes, com si fossin mercaderies o insectes dissecats. No ens podem separar dels altres, perquè altrament la nostra vida es faria miserable i egoista.

Els cristians no es distingeixen dels altres homes ni per la terra, ni per la llengua, ni pels costums. Són ciutadans com els altres.²⁴ Els cristians —nosaltres, filles i fills meus— hem d’imitar Crist, ser alter Christus, i Jesús Senyor Nostre tant va estimar els homes que es va encarnar, va adoptar la nostra naturalesa i va viure trenta-tres anys a la terra, en contacte diari amb pobres i rics, amb justos i pecadors, amb joves i vells, amb jueus i gentils. Voleu, doncs, aprendre de Crist i prendre exemple de la seva vida? Obrim el Sant Evangeli i escoltem el diàleg de Déu amb els homes.

Un dia —ens diu sant Lluc al capítol XI— Jesús estava pregant. Com seria la pregària de Jesucrist! Els deixebles estaven a prop seu, potser el contemplaven, i quan va acabar un d’ells li va dir: Domine, doce nos orare, sicut docuit et Ioannes discipulos suos.²⁵ Senyor, ensenya’ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles. Ell els digué: quan pregueu, digueu: Pare, santifica el teu nom...²⁶

Filles i fills meus, noteu la meravella: els deixebles tracten Jesucrist i, com a fruit de les seves converses, el Senyor els diu com han de pregar, i els ensenya el gran portent de la misericòrdia divina: que som fills de Déu, i que ens podem dirigir a Ell, com un fill parla al seu pare.

Tracte amb Déu, i tracte també amb els homes: n’hi haurà prou amb algunes escenes de l’Evangeli, entre tantes altres, perquè comprengueu encara més la profunditat divina del nostre apostolat d’amistat i de confidència.

La primera ens narra la trobada de Jesús amb Nicodem. Rabí —diu aquell home, home principal entre els jueus— sabem que ets un mestre enviat per Déu; perquè ningú no podria fer aquests senyals prodigiosos que tu fas si Déu no estigués amb ell.²⁷ Jesús li respon, fills meus, amb una frase que aparentment no té res a veure amb el que va pronunciar Nicodem, però que n’atreu l’atenció i el capta; provoca el diàleg del seu interlocutor: t’ho ben asseguro: ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt.²⁸

Així va començar la conversa, que ja sabeu; i també en coneixeu el resultat: a l’hora del fracàs de la creu, allà hi haurà Nicodem, per demanar valentament a Pilat el Cos del Senyor.

Però, i la samaritana? Potser Jesucrist no fa el mateix, començant-hi a parlar i prenent la iniciativa, malgrat que non enim coutuntur Iudaei Samaritanis,²⁹ malgrat que no hi havia tracte entre jueus i samaritans? Jesús parla del que sap que interessa aquella dona, de l’aigua que cada dia ha d’anar a buscar fatigosament al pou de Jacob, d’una aigua viva, tan prodigiosa que qui autem biberit ex aqua, quam ego dabo ei, non sitiet in aeternum,³⁰ el qui begui de l’aigua, mai més no tindrà set.

Els fruits del diàleg de Crist apareixen també a l’Evangeli: la conversió d’aquella pecadora, la transformació de la seva ànima, que es fa ànima apostòlica —venite et videte hominem, qui dixit mihi omnia quaecumque feci: numquid ipse est Christus?;³¹ veniu a veure un home que m’ha dit tot el que he fet. No deu ser el Messies?—; i la fe de molts altres samaritans que primer van creure en Ell per la paraula de la dona,³² i que després afirmaven: ara ja no creiem pel que tu dius. Nosaltres mateixos l’hem sentit i sabem que aquest és realment el salvador del món.³³

En una altra ocasió, és un jove ric —de bona família, diríem avui— el que fa una pregunta al Senyor: Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?;³⁴ i Jesús li respongué: Per què em dius bo? De bo, només n’hi ha un, que és Déu. Fora d’això, si vols entrar en la vida eterna, guarda els manaments. Ell li preguntà: Quins? Jesús li respongué: no matis, no cometis adulteri, no robis, no acusis ningú falsament, honra el pare i la mare, i estima els altres com a tu mateix. El jove li va dir: tot això ja ho he complert. Què em falta encara?³⁵

Amb ulls humans, fills meus, aquesta era la gran oportunitat del compromís. Quines altres coses es podrien desitjar perquè aquest jove ric —dives erat valde³⁶— i d’influència s’unís al grup dels seguidors de Crist? La resposta de Jesús, tanmateix, només podia ser una, perquè no hi ha concessions en la doctrina, malgrat que transigint sembla que s’assoleixin resultats apostòlics; la contestació del Senyor és plena d’afecte —tant que, quan el noi se n’anà trist, un lament va sortir del cor de Déu−, però és clara, rotunda, sense ambigüitats que ocultin la duresa de la veritat: encara et manca una cosa: ven tot el que tens i reparteix-ho entre els pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me.³⁷

Encara un altre exemple més: el que el Senyor ens dona des de la Creu, com per ensenyar-nos que l’afany d’ànimes, que ens mou a tractar, a conversar, a dialogar amb els homes, s’ha de posar de manifest fins a la mort. És la conversa emocionant, commovedora, que Crist manté dalt del Gòlgota amb els dos lladres que estan crucificats amb Ell.

Aquesta vegada no ha estat Jesús qui l’ha començat, però la seva presència al patíbul i els seus sofriments són més eloqüents que qualsevol paraula. No ets el Messies? Doncs salva’t a tu mateix i a nosaltres,³⁸ va dir blasfemant el mal lladre. I el bo: Tu tampoc no tens temor de Déu, tu que sofreixes la mateixa pena? I nosaltres la sofrim justament, perquè rebem el que mereixen els nostres actes, però aquest no ha fet res de mal. I deia:Domine, memento mei; Jesús, recorda’t de mi quan arribis al teu Regne.³⁹ Fills meus, la breu resposta de Jesús, que intervé en la conversa entre els dos malfactors, va ser la salvació per al que estava penedit: t’ho asseguro: avui seràs amb mi al paradís.⁴⁰

Exemple dels primers cristians

N’hi ha prou amb aquests pocs exemples perquè no oblidem mai com i amb quin esperit hem de fer la nostra labor d’ànimes. La nostra ambició més gran ha de ser la de viure com va viure Crist Senyor Nostre; com van viure també els primers fidels, sense que hi hagi divisió per motius de sang, de nació, de llengua o d’opinió.

Hem d’ensenyar a més a tots els catòlics, a tots els homes, aquell mandat nou que abans us recordava. Em sembla que sento cridar sant Pau, quan diu als de Corint: divisus est Christus? Numquid Paulus crucifixus est pro vobis? aut in nomine Pauli baptizati estis?;⁴¹ és que el Crist està dividit? És Pau qui ha estat crucificat per vosaltres? O heu estat batejats en nom de Pau?, perquè digueu: Jo soc de Pau; jo, d’Apol·ló; jo, de Cefes, o jo, de Crist?⁴²

Ser tots fills de Déu, haver estat tots redimits per Jesucrist és la raó més profunda de la unitat entre els homes, i no fan falta altres títols. A l’or, a la plata neta no se’ls posen sobrenoms: quan la plata és plata i l’or és or, se’ls anomena així, sense més ni més. Si se’ls col·loca darrere un qualificatiu —un cognom, de vegades—, no és bon metall: és una imitació de baix preu.

Tracte amb els que estan en l’error. Conèixer les seves raons

Dins de l’ordre de la caritat —insisteixo— donarem un tracte ple d’afecte als que, per ignorància, per supèrbia o per la incomprensió d’altres, s’apropen a l’error o hi han caigut. Si les persones s’equivoquen, filles i fills meus, no és sempre per mala voluntat: hi ha vegades en les quals erren perquè no tenen mitjans per esbrinar la veritat per si mateixes; o perquè troben més còmode —i les hem de disculpar— repetir badocament el que acaben de sentir o de llegir, i així escampen falsedats.

S’han de saber les raons que poden tenir. No és grat a Déu jutjar sense escoltar el reu, de vegades a l’ombra del secret i, en no poques ocasions —atesa la trista debilitat humana—, amb testimonis i acusadors que se serveixen de l’anonimat per calumniar o difamar.

Faltaria a la veritat, fills, si us digués que aquest consell que us dono només ve d’experiència aliena: l’he viscut a la meva pell, però —per gràcia de Déu— també puc dir que des d’aleshores estimo més l’Església, justament perquè hi ha clergues que condemnen sense escoltar.

Recordeu les escenes que ens explica l’Evangeli, en les quals es narra la predicació de Joan el Baptista? Quin brogit s’havia organitzat! Serà Crist, serà Elies, serà un profeta? Hi havia tanta remor que els jueus li enviaren sacerdots i levites des de Jerusalem a interrogar-lo: Qui ets tu?⁴³

També, amb ulls poc sobrenaturals, podria semblar que Joan desaprofita una ocasió per fer prosèlits. Fins i tot podia haver contestat amb el testimoni que Jesús havia de donar d’ell: ipse est Elias, qui venturus est. Qui habet aures audiendi audiat;⁴⁴ ell és Elies, el qui havia de venir. Qui tingui orelles, que escolti.

Però els que van anar a preguntar a Joan no estaven en disposició de comprendre bé aquestes altres paraules, i Ell no es va negar a respondre i confessà clarament... Soc la veu d’un que crida en el desert.⁴⁵ I veritablement al desert van caure les seves paraules, perquè aquells que semblava que volien la veritat, no la van escoltar.

Quelcom semblant havia passat quan Jesús va començar la seva vida pública: murmuris, sorpresa, temor, gelosia... S’havia escampat la seva fama —diu l’Evangeli— per tot el país dels jueus i per totes les regions veïnes.⁴⁶ Els rumors també van arribar a orelles dels que seguien el Baptista, i els deixebles de Joan van comunicar tot això al seu mestre. Aleshores Joan va cridar-ne dos, i els envià al Senyor per preguntar-li: Ets tu el qui ha de venir, o n’hem d’esperar un altre?⁴⁷

Com n’és de bonica la conducta de Joan el Baptista! Com n’és de neta, de noble, de desinteressada! Veritablement preparava els camins del Senyor: els seus deixebles només coneixien Crist de nom, i ell els empeny al diàleg amb el Mestre; fa que el vegin i que el tractin; els dona l’oportunitat d’admirar els prodigis que obra: els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l’anunci de la bona nova.⁴⁸

Fills meus, tal com va fer Joan, hem de tenir sempre la fortalesa d’informar-nos abans d’opinar; i hem d’ensenyar tothom a fer el mateix, sense que es deixin portar per les aparences de xafarderies o enraonies. Dir que una persona que és honrada i de conducta irreprotxable, encara que sigui cert, desgraciadament no és notícia, no crida l’atenció; mentre que atribuir-li tota mena de maquiavel·lismes o de tripijocs, encara que no sigui aquesta la veritat, és atraient i es divulga, almenys com a hipòtesi o com a rumor.

Diàleg amb els que no coneixen la nostra religió i amb els que s’han apartat de la fe catòlica

Tingueu comprensió, fins i tot amb els que no sembla que siguin capaços d’entendre l’altre, i el jutgen precipitadament. El vostre afecte i el vostre exemple, plens de rectitud, els serviran com el millor estímul, en veure que lluiteu i venceu, amb la gràcia de Déu, les males inclinacions, la tendència a l’error que tots tenim.

Tant és que siguin ànimes allunyades del Senyor, o que es tracti de la incomprensió dels bons. Els seus prejudicis neixen precisament de la falta de tracte, de l’absència d’un diàleg franc que els ajudi a comprendre el que no entenen. No serem nosaltres els que ens neguem a aquest diàleg i, si ells s’hi neguen, no els guardeu rancor, perquè la seva incomprensió ens santifica. El malalt assenyat no guarda rancor al bisturí que el metge ha fet servir per curar-lo.

El vostre afecte, el vostre tracte sincer i noble, han de ser també per als que no coneixen la nostra religió, i per als que s’han apartat de la fe catòlica. Els admetrem sempre al nostre costat i —sense cedir en la doctrina, perquè no és nostra— transigirem amb les persones, les convidarem a treballar de costat amb nosaltres, al cor de les nostres labors; les posarem al centre del que més estimem a la terra, els donarem la gran oportunitat de convertir-se en mà i en braç de Déu, per fer la seva Obra al món.

Veureu com aquesta conducta vostra els aproparà a la fe, que no van tenir mai o que van perdre, tantes vegades sense massa culpa per part seva. Quan això passi, el vostre afecte s’haurà de redoblar; haureu de continuar caminant junts per la vida i dialogar com a amics sincers, endevinant-ne les possibles dificultats, per afirmar-los més en el bon camí; enfortint científicament la vostra fe, perquè és estèril —és contraproduent— qualsevol intent de dialogar sobre aquestes qüestions, sense doctrina i sense do de llengües.

Aquí teniu una raó més perquè sentiu la urgència d’una formació sòlida, contínua, profunda, ben basada en principis segurs. Amb aquesta preparació no heu de témer la convivència amb els que estan en l’error. Quina tristesa em fa haver sentit de vegades, referint-se a persones que han abraçat la nostra fe, després d’estar anys, potser tota una vida, sense conèixer la Llum: és un convers; cal anar amb compte!

Cal anar amb compte per estimar-los més, sense suspicàcies, amb alegria, perquè en el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se.⁴⁹ Però cal anar amb compte, també, per no trair els seus desitjos d’estar amb Crist, per no donar-los com a bo el que no ho és; perquè, per la seva inseguretat —són com nens nounats a la fe— o pels seus ímpetus fogosos, no es desviïn del bon camí que han començat a seguir.

No estar contra ningú. Comprensió amb tothom. Saber perdonar.

Encara no s’esgota la nostra caritat: hem de conviure també amb els que estan en front de Crist, perquè —altrament— no els podrem fer el bé de donar-lo a conèixer. No us deixeu seduir, tanmateix, per falses tàctiques d’apostolat, perquè trobareu gent obcecada, fins i tot pel mateix bon desig de guanyar ànimes, que —amb l’excusa d’anar a buscar l’ovella perduda— acabaran caient en les arenes movedisses de l’error que volen combatre, enganyats per compromisos, cessions o transigències imprudents.

Volem fer el bé a tothom: a les persones que estimen Jesucrist i a les que potser l’odien. Però aquestes ens fan, a més, molta pena: per això hem d’intentar tractar-les amb afecte, ajudar-les a trobar la fe, ofegar el mal —repeteixo— en abundància de bé. No hem de veure ningú com a enemic: si combaten l’Església per mala fe, la nostra conducta humana recta, ferma i amable serà l’únic mitjà perquè, amb la gràcia de Déu, descobreixin la veritat o, almenys, la respectin.

Si els seus atacs neixen de la ignorància, la nostra doctrina —confirmada per l’exemple— podrà fer caure el vel dels seus ulls. Defensarem sempre els drets sants de l’Església, però ho intentarem fer sense ferir, sense humiliar, intentant no aixecar suspicàcies ni ressentiments.

Contra qui estem? Contra ningú. No puc estimar el diable, però a tothom que no siguin el diable —per dolent que sigui o que sembli— li vull bé. No em sento ni m’he sentit mai contrari a ningú; rebutjo les idees que van contra la fe o contra la moral de Jesucrist, però alhora tinc el deure d’acollir, amb caritat de Crist, tots els que les professin.

Moltes vegades aquests errors són fruit d’una formació equivocada. En no pocs casos aquests pobrissons no hauran tingut ningú que els ensenyés la veritat. Penso, per això, que el dia del judici seran moltes les ànimes que respondran a Déu, com va contestar el paralític de la piscina —hominem non habeo,⁵⁰ no hi va haver ningú que m’ajudés— o com van replicar aquells obrers sense feina a la pregunta de l’amo de la vinya: nemo nos conduxit,⁵¹ ningú no ens ha llogat.

Encara que els seus errors siguin culpables i la seva perseverança en el mal sigui conscient, en el fons d’aquestes ànimes desgraciades hi ha una ignorància profunda que només Déu pot mesurar. Sentiu el crit de Jesús a la creu, excusant els que el mataven: Pater, dimitte illis: non enim sciunt quid faciunt;⁵² Pare, perdona’ls, que no saben el que fan. Seguim l’exemple de Jesucrist, no rebutgem ningú: per salvar una ànima hem d’anar fins a les mateixes portes de l’infern. Més enllà no, perquè més enllà no es pot estimar Déu.

Esperit universal

Aquest és el nostre esperit, i ho demostrarem sempre obrint les portes de casa nostra a persones de totes les ideologies i de totes les condicions socials, sense cap distinció, amb el cor i els braços disposats a acollir tothom. No tenim la missió de jutjar, sinó el deure de tractar fraternalment tots els homes.

No hi ha cap ànima que excloguem de la nostra amistat, i ningú no s’ha d’apropar a l’Obra de Déu i marxar buit: tothom s’ha de sentir estimat, comprès, tractat amb afecte. A l’últim pobrissó que estigui ara al racó més amagat del món, fent mal, també l’estimo i, amb la gràcia de Déu, donaria la meva vida per salvar la seva ànima.

Amb la ment clara, amb la formació que rebeu, sabreu en cada cas el que és essencial, en quines coses no es pot cedir. També estareu en condicions de discernir aquestes altres coses que alguns tenen com a immutables, quan no són més que el producte d’una època o d’uns determinats costums: i aquest discerniment us facilitarà la disposició de cedir gustosament. I cedireu també —quan estiguin en joc les ànimes— en el que encara és més opinable, que és gairebé tot.

Insisteixo, tanmateix, que no us heu de deixar enganyar per falses compassions. Molts que semblen moguts per desitjos de comunicar la veritat cedeixen en coses que són intangibles, i anomenen comprensióamb els equivocats el que només és una crítica negativa, de vegades brutal i despietada, de la doctrina de la nostra Mare l’Església. Tampoc no deixeu de comprendre’ls, però defenseu al mateix temps la veritat, amb calma, amb mesura, amb fermesa, tot i que quan ho feu n’hi hagi alguns que us acusin de fer apologies.

Seran meravellosos els fruits humans i sobrenaturals que naixeran d’aquesta conducta vostra. L’Obra de Déu és un gran instrument per fer feliç la humanitat, si som fidels: i serem fidels perquè el Senyor és fidel. Ell us enfortirà i us guardarà del Maligne.⁵³

Veig l’Obra projectada en els segles, sempre jove, airosa, guapa i fecunda, defensant la pau de Crist, perquè tothom la tingui. Contribuirem a fer que en la societat es reconeguin els drets de la persona humana, de la família, de l’Església. La nostra labor farà que disminueixin els odis fratricides i les suspicàcies entre els pobles, i les meves filles i els meus fills —fortes in fide,⁵⁴ ferms en la fe— sabran ungir totes les ferides amb la caritat de Crist, que és un bàlsam suavíssim.

No us alegra que el Senyor hagi volgut per a la nostra empresa sobrenatural aquest esperit, que batega en l’Evangeli, però que tan oblidat sembla que és per al món? Agraïu-li-ho a Jesús, agraïu-li-ho a santa Maria; i renoveu les vostres ànsies de corredempció i d’apostolat. Quina gran labor ens espera! Perquè, el que va començar en nosaltres l’Obra, la portarà a terme⁵⁵

Que el Senyor em guardi aquests fills.

Madrid, 16 de juliol de 1933.