Santa intransigència i santa transigència. Defensa de la fe. Actitud amb qui s’equivoca

No se m’amaguen les dificultats que podreu trobar. És cert —us ho faig notar sempre— que, en aquest món del que sou i en el qual esteu, hi ha moltes coses bones, efectes de la bondat inefable de Déu. Però els homes han sembrat també zitzània, com en la paràbola evangèlica, i han propalat falses doctrines que enverinen les intel·ligències i els fan rebel·lar, de vegades rabiosament, contra Crist i contra la seva Església Santa.

Davant d’aquesta realitat, quina ha de ser l’actitud d’un fill de Déu a la seva Obra? És potser la de demanar al Senyor, com els fills del tro, que baixi foc a la terra i consumeixi els pecadors?¹³ O potser lamentar-se contínuament, com una au de mal averany o un profeta de desgràcies?

Sabeu bé, filles i fills meus, que no és aquesta la nostra actitud, perquè l’esperit del Senyor és un altre: Filius hominis non venit animas perdere, sed salvare,¹⁴ i acostumo a traduir aquesta frase dient-vos que hem d’ofegar el mal en abundància de bé. La nostra primera obligació és donar doctrina estimant les ànimes.

La regla, per portar a la pràctica aquest esperit, també la coneixeu: la santa intransigència amb els errors i la santa transigència amb les persones que estiguin en l’error. Tanmateix, cal que ensenyeu a molta gent a practicar aquesta doctrina, perquè no és difícil trobar qui confongui la intransigència amb la intemperància i la transigència amb l’abandonament de drets o de veritats que no es poden malvendre.

Els cristians no posseïm —com si fos quelcom humà o un patrimoni personal del que cadascú disposa al seu aire— les veritats que Jesucrist ens ha llegat i que l’Església custodia. És Déu qui les posseeix, és l’Església qui les guarda, i no està a les nostres mans cedir, tallar, transigir en el que no és nostre.