No és aquesta, tanmateix, la raó fonamental de la santa intransigència. El que pertany al dipòsit de la Revelació, el que —fiant-nos de Déu, que ni s’enganya ni ens enganya— coneixem com a veritat catòlica, no pot ser objecte de compromís, senzillament perquè és la veritat, i la veritat no té termes mitjans.

Heu pensat mai què passaria si, a força de voler transigir, es fessin —en la nostra santa fe catòlica— tots els canvis que els homes demanessin? Potser s’arribaria a alguna cosa en què tots estiguessin d’acord, a una espècie de religió caracteritzada només per una vaga inclinació del cor, per un sentimentalisme estèril, que certament —amb una mica de bona voluntat— es pot trobar en qualsevol aspiració al que és sobrenatural; però aquesta doctrina ja no seria la doctrina de Crist, no seria un tresor de veritats divines, sinó alguna cosa humana, que ni salva ni redimeix; una sal, que s’hauria tornat insípida.

A aquesta catàstrofe ens hi portaria la bogeria de cedir en els principis, l’ànsia de disminuir diferències doctrinals, les concessions en el que pertany al dipòsit intangible que Jesús va lliurar a la seva Església. La veritat és una de sola, fills meus, i tot i que en coses humanes és difícil saber de quina part està el que és cert, en les coses de fe no és així.

Per la gràcia de Déu, que ens va fer néixer a la seva Església pel baptisme, sabem que només hi ha una religió veritable, i en aquest punt no cedim, som intransigents, santament intransigents. Hi haurà algú amb sentit comú —acostumo a dir-vos— que cedeixi en una cosa tan senzilla com la suma de dos més dos? Podrà concedir que dos més dos siguin tres i mig? La transigència —en la doctrina de fe— és un senyal cert de no tenir la veritat, o de no saber que es posseeix.