No us deixeu enganyar, d’altra banda, quan no es tracta del conjunt de la nostra religió, si és que pretenen fer-vos transigir en algun aspecte que faci referència a la fe o a la moral. Les diverses parts que formen una doctrina —tant la teoria com la pràctica— acostumen a estar íntimament lligades, unides i dependents les unes de les altres, en més proporció com més viu i autèntic és el conjunt.

Només el que és artificial es podria disgregar sens perjudici per al tot —que potser ha mancat sempre de vitalitat−, i també només el que és un producte humà acostuma a no tenir unitat. La nostra fe és divina, és una —com Un és Déu—, i aquest fet té com a conseqüència que o bé se’n defensen tots els punts amb coherència ferma, o bé tard o d’hora s’haurà de renunciar a professar-la: perquè és segur que, tan bon punt hi hagi una bretxa a la ciutat, estarà tota en perill de rendir-se.

Defensareu, doncs, el que l’Església indica, perquè Ella és l’única Mestra en aquestes veritats divines; i ho defensareu amb l’exemple, amb la paraula, amb els vostres escrits, amb tots els mitjans nobles que estiguin al vostre abast.

Alhora, moguts per l’amor a la llibertat de tothom, sabreu respectar l’opinió aliena en el que és opinable o qüestió d’escola, perquè en aquestes qüestions —com en totes les altres, temporals— l’Obra no tindrà mai una opinió col·lectiva, si l’Església no la imposa a tots els fidels, en virtut de la seva potestat.

D’altra banda, juntament amb la santa intransigència, l’esperit de l’Obra de Déu us demana una transigència constant, també santa. La fidelitat a la veritat, la coherència doctrinal, la defensa de la fe no signifiquen que es tingui un esperit trist, ni han d’estar animades per un desig d’aniquilar qui s’equivoca.

Potser és aquesta la manera de ser d’algunes persones, però no pot ser la nostra. No beneirem mai com aquell pobret boig que —aplicant a la seva manera les paraules de l’Escriptura— desitjava sobre els seus enemics ignis, et sulphur, et spiritus procellarum;¹⁵ foc, sofre i vent ardent.

No volem la destrucció de ningú; la santa intransigència no és intransigència a seques, obtusa i eixuta; ni és santa si no va acompanyada de la santa transigència. Us diré més: cap de les dues no són santes, si no suposen —juntament amb les virtuts teologals— la pràctica de les quatre virtuts cardinals.