Obligació de conviure. No rebutjar ningú

Com veieu, filles i fills estimadíssims, la pràctica harmònica de la santa transigència i de la santa intransigència és fàcil i és difícil: fàcil, perquè ens empeny la caritat de Crist i ens ajuda la seva gràcia; difícil, perquè tenim en contra les males inclinacions de la nostra misèria personal, i cal tenir en compte molts factors per no resoldre els problemes falsament i precipitadament.

Al cor de sant Toribi de Lièbana hi ha, segons em diuen, unes mènsules que sembla que sostenen els nervis de les voltes; alguns de vosaltres segur que les heu vist. Una de les mènsules representa un cap de gos i la del costat oposat, un cap de gat. Solen explicar que el gat significa l’home vell que tots tenim dins; i el gos al·ludeix a l’home nou, el que Jesucrist va fer néixer amb la seva Redempció. Però de vegades he pensat que aquestes mènsules també poden ser el símbol del tracte entre els homes: nacions, credos religiosos, races, persones que viuen com el gos i el gat, sempre barallant-se, però que estan en l’obligació de conviure, de sostenir el pes de la volta, la pau i la tranquil·litat del món.

No oblideu que, si hi ha coses que desuneixen, també hi ha sempre coses que uneixen, que poden facilitar el tracte respectuós, amigable, lleial; i que els fills de Déu —a la seva veritable Església— hem de saber aprofitar i posar en relleu, per atreure d’aquesta manera a la llum iis qui ignorant et errant,¹⁷ els que desconeixen la veritat i estan en l’error.

No m’ha acabat mai d’agradar aquest exemple que alguns solen posar per descriure la conducta d’un cristià: les pomes bones, que es corrompen quan al cistell on són es col·loca un fruit podrit. Nosaltres, fills meus, no hem de témer la convivència amb els qui no tinguin o no visquin la doctrina de Jesucrist.

Amb les cauteles corresponents, no hem de rebutjar ningú, perquè tenim els mitjans espirituals, ascètics i intel·lectuals suficients per no deixar-nos espatllar: un fill de Déu a l’Obra no s’ha de deixar influir per l’ambient, sinó que ha de ser ell qui doni l’ambient als que li envolten, el nostre ambient, l’ambient de Jesús Senyor Nostre, que convivia amb els pecadors i els tractava.¹⁸