Hem de viure, en una paraula, en una conversa contínua amb els nostres companys, amb els nostres amics, amb totes les ànimes que s’apropin a nosaltres. Aquesta és la santa transigència. Certament, podríem anomenar-la tolerància, però tolerar em sembla poc, perquè no es tracta només d’admetre, com un mal menor o inevitable, que els altres pensin de manera diferent o estiguin en l’error.

També es tracta de cedir, de transigir en tot el que és nostre, en el que és opinable, en allò que —sense tocar el que és essencial— podria ser motiu de discrepància. Es tracta, en fi, de llimar asprors on es puguin llimar per crear una plataforma d’enteniment que faciliti la llum als equivocats.

N’hi ha forces que clamen per la transigència, que voldrien cedir en la moral de Crist o que no tindrien dificultat per desvirtuar el dogma; però que no toleren que els toquin els seus diners, la seva comoditat, el seu caprici, el seu honor, les seves opinions. Potser no tenen inconvenient en què s’atempti contra els drets de l’Església, però saltaran com escurçons si algú pretén intervenir en el que consideren drets personals, tot i que moltes vegades no són drets, sinó arbitri, embolic, coses poc clares.

D’altres fan al revés: converteixen la seva vida en una croada perpètua, en una defensa constant de la fe, però de vegades s’obcequen i obliden que la caritat i la prudència haurien de regir aquests bons desitjos, i es fan fanàtics. Malgrat la seva intenció recta, el gran servei que volen prestar a la veritat es desnaturalitza i acaben fent més mal que bé, defensant potser la seva opinió, el seu amor propi, el seu entossudiment d’idees.

Com l’hidalgo de la Manxa, veuen gegants on només hi ha molins de vent; es converteixen en persones malhumorades, agres, de zel amarg, de maneres brusques, que no troben mai res de bo, que tot ho veuen negre, que tenen por de la llibertat legítima dels homes, que no saben somriure.

En certa ocasió un periodista m’explicava els seus intents de trobar la tomba de César Borgia, el famós condottiero odiat per uns i enaltit per d’altres. El periodista va anar a Viana —a Navarra− perquè havia sentit que l’havien enterrat davant de la porta de l’església. Va exposar els seus desitjos i algú li va dir: no es molesti a buscar-lo; a aquest... el vaig desenterrar jo, i vaig ventar les seves cendres en una era.

Finalment, hi ha altres persones que no ataquen la fe, però tampoc la defensen. S’han endinsat en un escepticisme còmode i egoista, que sota la capa de respectar l’opinió aliena es refugia en la indecisió i en la irresponsabilitat. La seva actitud queda ben reflectida en aquells versos, que algú va escriure de broma; si els va escriure seriosament, hem de concloure que havia entès l’Evangeli tan malament com la preceptiva literària: en este mundo enemigo / no hay nadie de quien fiar. / Cada cual cuide de sigo, / yo de migo, tú de tigo, / y procúrese salvar.^*