Conviure amb tothom. Amics de les persones, no dels seus errors. Apostolat universal

La vida dels fills de Déu a la seva Obra és apostolat: d’aquí neix en ells el desig constant de conviure amb tots els homes, de superar qualsevol barrera en la caritat de Crist D’aquí neix també la seva preocupació per fer que desaparegui qualsevol forma d’intolerància, de coacció i de violència en el tracte d’uns homes amb els altres.

Déu vol que se’l serveixi en llibertat i, per tant, no seria recte un apostolat que no respectés la llibertat de les consciències. Per això, cadascun de vosaltres, fills meus, ha d’intentar viure a la pràctica una caritat sense límits: comprenent tothom, disculpant tothom sempre que n’hi hagi ocasió, tenint, sí, un gran zel per les ànimes, però un zel amable, sense maneres malcarades ni gestos bruscos. No podem col·locar l’error en el mateix pla que la veritat, però —guardant sempre l’ordre de la caritat— hem d’acollir amb gran comprensió els que estan equivocats.

Sempre acostumo a insistir, perquè aquesta idea us quedi ben clara, en el fet que la doctrina de l’Església no és compatible amb els errors que van contra la fe. Però, no podem ser amics lleials dels qui practiquen aquests errors? Si tenim la conducta i la doctrina ben fermes, no podem tirar amb ells del mateix carro, en tants camps?

El Senyor ens estima per tots els camins de la terra, sembrant la llavor de la comprensió, de la caritat, del perdó: in hoc pulcherrimo caritatis bello, en aquesta bellíssima guerra d’amor, de disculpa i de pau.

No penseu que aquest esperit és quelcom bo o aconsellable. És molt més, és un mandat imperatiu de Crist, el mandatum novum²¹ de què tant us parlo, que ens obliga a estimar totes les ànimes, a comprendre les circumstàncies dels altres, a perdonar, si ens fan alguna cosa que mereixi perdó. La nostra caritat ha de cobrir totes les deficiències de la flaquesa humana, veritatem facientes in caritate,²² tractant amb amor qui erra, però no admetent martingales en el que és de fe.