La primera ens narra la trobada de Jesús amb Nicodem. Rabí —diu aquell home, home principal entre els jueus— sabem que ets un mestre enviat per Déu; perquè ningú no podria fer aquests senyals prodigiosos que tu fas si Déu no estigués amb ell.²⁷ Jesús li respon, fills meus, amb una frase que aparentment no té res a veure amb el que va pronunciar Nicodem, però que n’atreu l’atenció i el capta; provoca el diàleg del seu interlocutor: t’ho ben asseguro: ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt.²⁸

Així va començar la conversa, que ja sabeu; i també en coneixeu el resultat: a l’hora del fracàs de la creu, allà hi haurà Nicodem, per demanar valentament a Pilat el Cos del Senyor.

Però, i la samaritana? Potser Jesucrist no fa el mateix, començant-hi a parlar i prenent la iniciativa, malgrat que non enim coutuntur Iudaei Samaritanis,²⁹ malgrat que no hi havia tracte entre jueus i samaritans? Jesús parla del que sap que interessa aquella dona, de l’aigua que cada dia ha d’anar a buscar fatigosament al pou de Jacob, d’una aigua viva, tan prodigiosa que qui autem biberit ex aqua, quam ego dabo ei, non sitiet in aeternum,³⁰ el qui begui de l’aigua, mai més no tindrà set.

Els fruits del diàleg de Crist apareixen també a l’Evangeli: la conversió d’aquella pecadora, la transformació de la seva ànima, que es fa ànima apostòlica —venite et videte hominem, qui dixit mihi omnia quaecumque feci: numquid ipse est Christus?;³¹ veniu a veure un home que m’ha dit tot el que he fet. No deu ser el Messies?—; i la fe de molts altres samaritans que primer van creure en Ell per la paraula de la dona,³² i que després afirmaven: ara ja no creiem pel que tu dius. Nosaltres mateixos l’hem sentit i sabem que aquest és realment el salvador del món.³³

En una altra ocasió, és un jove ric —de bona família, diríem avui— el que fa una pregunta al Senyor: Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?;³⁴ i Jesús li respongué: Per què em dius bo? De bo, només n’hi ha un, que és Déu. Fora d’això, si vols entrar en la vida eterna, guarda els manaments. Ell li preguntà: Quins? Jesús li respongué: no matis, no cometis adulteri, no robis, no acusis ningú falsament, honra el pare i la mare, i estima els altres com a tu mateix. El jove li va dir: tot això ja ho he complert. Què em falta encara?³⁵

Amb ulls humans, fills meus, aquesta era la gran oportunitat del compromís. Quines altres coses es podrien desitjar perquè aquest jove ric —dives erat valde³⁶— i d’influència s’unís al grup dels seguidors de Crist? La resposta de Jesús, tanmateix, només podia ser una, perquè no hi ha concessions en la doctrina, malgrat que transigint sembla que s’assoleixin resultats apostòlics; la contestació del Senyor és plena d’afecte —tant que, quan el noi se n’anà trist, un lament va sortir del cor de Déu−, però és clara, rotunda, sense ambigüitats que ocultin la duresa de la veritat: encara et manca una cosa: ven tot el que tens i reparteix-ho entre els pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me.³⁷

Encara un altre exemple més: el que el Senyor ens dona des de la Creu, com per ensenyar-nos que l’afany d’ànimes, que ens mou a tractar, a conversar, a dialogar amb els homes, s’ha de posar de manifest fins a la mort. És la conversa emocionant, commovedora, que Crist manté dalt del Gòlgota amb els dos lladres que estan crucificats amb Ell.

Aquesta vegada no ha estat Jesús qui l’ha començat, però la seva presència al patíbul i els seus sofriments són més eloqüents que qualsevol paraula. No ets el Messies? Doncs salva’t a tu mateix i a nosaltres,³⁸ va dir blasfemant el mal lladre. I el bo: Tu tampoc no tens temor de Déu, tu que sofreixes la mateixa pena? I nosaltres la sofrim justament, perquè rebem el que mereixen els nostres actes, però aquest no ha fet res de mal. I deia:Domine, memento mei; Jesús, recorda’t de mi quan arribis al teu Regne.³⁹ Fills meus, la breu resposta de Jesús, que intervé en la conversa entre els dos malfactors, va ser la salvació per al que estava penedit: t’ho asseguro: avui seràs amb mi al paradís.⁴⁰