Recordeu les escenes que ens explica l’Evangeli, en les quals es narra la predicació de Joan el Baptista? Quin brogit s’havia organitzat! Serà Crist, serà Elies, serà un profeta? Hi havia tanta remor que els jueus li enviaren sacerdots i levites des de Jerusalem a interrogar-lo: Qui ets tu?⁴³

També, amb ulls poc sobrenaturals, podria semblar que Joan desaprofita una ocasió per fer prosèlits. Fins i tot podia haver contestat amb el testimoni que Jesús havia de donar d’ell: ipse est Elias, qui venturus est. Qui habet aures audiendi audiat;⁴⁴ ell és Elies, el qui havia de venir. Qui tingui orelles, que escolti.

Però els que van anar a preguntar a Joan no estaven en disposició de comprendre bé aquestes altres paraules, i Ell no es va negar a respondre i confessà clarament... Soc la veu d’un que crida en el desert.⁴⁵ I veritablement al desert van caure les seves paraules, perquè aquells que semblava que volien la veritat, no la van escoltar.

Quelcom semblant havia passat quan Jesús va començar la seva vida pública: murmuris, sorpresa, temor, gelosia... S’havia escampat la seva fama —diu l’Evangeli— per tot el país dels jueus i per totes les regions veïnes.⁴⁶ Els rumors també van arribar a orelles dels que seguien el Baptista, i els deixebles de Joan van comunicar tot això al seu mestre. Aleshores Joan va cridar-ne dos, i els envià al Senyor per preguntar-li: Ets tu el qui ha de venir, o n’hem d’esperar un altre?⁴⁷

Com n’és de bonica la conducta de Joan el Baptista! Com n’és de neta, de noble, de desinteressada! Veritablement preparava els camins del Senyor: els seus deixebles només coneixien Crist de nom, i ell els empeny al diàleg amb el Mestre; fa que el vegin i que el tractin; els dona l’oportunitat d’admirar els prodigis que obra: els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l’anunci de la bona nova.⁴⁸

Fills meus, tal com va fer Joan, hem de tenir sempre la fortalesa d’informar-nos abans d’opinar; i hem d’ensenyar tothom a fer el mateix, sense que es deixin portar per les aparences de xafarderies o enraonies. Dir que una persona que és honrada i de conducta irreprotxable, encara que sigui cert, desgraciadament no és notícia, no crida l’atenció; mentre que atribuir-li tota mena de maquiavel·lismes o de tripijocs, encara que no sigui aquesta la veritat, és atraient i es divulga, almenys com a hipòtesi o com a rumor.