Veient que patien remant, perquè el vent els era contrari, pels volts de la matinada va anar cap a ells caminant sobre l’aigua.¹ Em commou, fills estimadíssims, contemplar Jesús que exerceix el seu poder diví i fa un miracle meravellós per anar a l’encontre dels seus, que es fatiguen remant contra el vent per portar la barca on el Senyor els ha dit.

Nosaltres també complim un mandat imperatiu de Crist, navegant en un mar regirat per les passions i els errors humans, i sentint de vegades dins nostre tota la nostra flaquesa, però decidits fermament a conduir a terme aquesta barca de salvació que el Senyor ens ha confiat. De vegades, potser s’aixeca, del més profund del cor, davant de la força del vent contrari, la veu de la nostra impotència humana: compadeix-te de mi, Déu meu, que els homes m’espien; no paren de combatre’m tot el dia, m’espien tot el dia els adversaris: són molts els qui em combaten i em dominen.² Ell no ens deixa, i sempre que ha estat necessari s’ha fet present, amb la seva omnipotència amorosa, per omplir de pau i de seguretat el cor dels seus: Jesús els parlà de seguida i els digué: Coratge! Soc jo. No tingueu por. Llavors pujà a la barca amb ells, i el vent va parar.³