Carta 2

Veient que patien remant, perquè el vent els era contrari, pels volts de la matinada va anar cap a ells caminant sobre l’aigua.¹ Em commou, fills estimadíssims, contemplar Jesús que exerceix el seu poder diví i fa un miracle meravellós per anar a l’encontre dels seus, que es fatiguen remant contra el vent per portar la barca on el Senyor els ha dit.

Nosaltres també complim un mandat imperatiu de Crist, navegant en un mar regirat per les passions i els errors humans, i sentint de vegades dins nostre tota la nostra flaquesa, però decidits fermament a conduir a terme aquesta barca de salvació que el Senyor ens ha confiat. De vegades, potser s’aixeca, del més profund del cor, davant de la força del vent contrari, la veu de la nostra impotència humana: compadeix-te de mi, Déu meu, que els homes m’espien; no paren de combatre’m tot el dia, m’espien tot el dia els adversaris: són molts els qui em combaten i em dominen.² Ell no ens deixa, i sempre que ha estat necessari s’ha fet present, amb la seva omnipotència amorosa, per omplir de pau i de seguretat el cor dels seus: Jesús els parlà de seguida i els digué: Coratge! Soc jo. No tingueu por. Llavors pujà a la barca amb ells, i el vent va parar.³

Necessitat de la humilitat

M’agradaria fer-vos sentir, juntament amb el goig que la vostra crida divina us produeix, una humilitat íntima i sincera, que no només és compatible amb l’esperança i amb la grandesa d’ànim, sinó que és la seva millor defensa i garantia. Perquè no tota seguretat és digna de lloança, sinó només la que abandona les cures en la mesura que ho ha de fer i en les coses en què no s’ha de témer. Així és com la seguretat és una condició per a la fortalesa i per a la magnanimitat.⁴

Cadascun de nosaltres és com aquell gegant de la Sagrada Escriptura: tenia el cap d’or fi; el pit i els braços, de plata; el ventre i les cuixes, de bronze; les cames, de ferro, i els peus, en part de ferro i en part d’argila.⁵ No oblidem mai aquesta debilitat del fonament humà, i així serem prudents —humils— i no passarà el que li va passar a aquella estàtua colossal: una pedra es va desprendre, sense que ningú la toqués; va topar amb els peus de ferro i argila de l’estàtua i els va fer pols. En un instant, van quedar esmicolats alhora el ferro, l’argila, el bronze, la plata i l’or; van quedar com el pallús de l’era a l’estiu, i el vent se’ls va emportar sense deixar-ne ni rastre.⁶

Escolteu, fills meus, el que l’Esperit Sant ens diu per sant Pau: qui es pensi estar dret, que miri de no caure. Les proves que heu hagut de suportar no eren sobrehumanes; Déu és fidel i no permetrà que sigueu temptats per damunt de les vostres forces. I, juntament amb la prova, us donarà el mitjà de sortir-ne i poder-la suportar.⁷

Per la gràcia, l’home es deïfica

L’ànima es deïfica: la seva vida nova contrasta tant amb la d’abans i amb la que al seu voltant troba tantes vegades! La fe ens diu que una ànima en estat de gràcia és veritablement una ànima divinitzada: per elles ens han estat concedides les promeses més grans i precioses; gràcies a aquestes promeses podreu fugir de la corrupció que hi ha en el món, provocada pels desigs terrenals, i participareu de la naturalesa divina.⁸ Aquest concepte teologal de l’home dista del concepte purament humà i natural, gairebé tant com Déu dista de la humanitat. Som homes, de carn i ossos, no àngels. Però també en el cos, per influx de l’ànima en gràcia, redunda aquesta divinització, com un avançament de la resurrecció gloriosa.

Gosaré dir: soc sant? Si digués sant quant a santificador i no necessitat de ningú que em santifiqui, seria superbiós i mentider, però si entenem per sant el fet de santificar, segons el que podem llegir en el Levític: sigueu sants, perquè jo, Déu, soc sant; aleshores també el cos de Crist, fins a l’últim home situat en els confins de la terra i, amb el seu Cap i sota el seu Cap, digui audaçment: soc sant.⁹

No us puc ocultar, fills meus, el meu temor que en algun cas aquesta deïficació, sense una base profunda d’humilitat, pugui ocasionar la presumpció, la corrupció de la veritable esperança, la supèrbia i —més tard o més aviat— l’enderrocament espiritual davant de l’experiència inesperada de la mateixa flaquesa.

Acostumo a posar l’exemple de la pols que és elevada pel vent fins a formar a dalt de tot un núvol daurat, perquè admet els reflexos del sol. De la mateixa manera, la gràcia de Déu ens porta amunt, i reverbera en nosaltres tota aquesta meravella de bondat, de saviesa, d’eficàcia, de bellesa, que és Déu. Si tu i jo ens sabem pols i misèria, poqueta cosa, les altres coses les posarà el Senyor. És una consideració que m’omple l’ànima.

Però deïficació sense humilitat?, malament rai! I si la deïficació és corporativa, pitjor! Tu salves el poble humiliat i fas abaixar els ulls als superbs.¹⁰

En les travessies de la vida interior i en les del treball espiritual, el Senyor concedeix als seus apòstols aquells temps de bonança, i els elements, les mateixes misèries i els obstacles de l’ambient, emmudeixen: l’ànima gaudeix, en si mateixa i en els altres, de la bellesa i el poder del que és diví, i s’omple de satisfacció, de pau, de seguretat en la seva fe encara vacil·lant. Sobretot als que comencen, el Senyor els acostuma a portar —potser durant anys— per aquests mars menys borrascosos, per confirmar-los en la seva primera decisió, sense exigir-los al principi el que ells encara no poden donar, perquè són sicut modo geniti infantes,¹¹ com nens nounats.

La deïficació és dolenta si encega, si no deixa veure amb evidència que tenim els peus de fang, ja que la pedra de toc per distingir la deïficació bona de la dolenta és la humilitat. Per això, és bona, mentre no es perd la consciència que aquesta divinització és un do de Déu, gràcia de Déu; és dolenta quan l’ànima s’atribueix a si mateixa —a les seves obres, als seus mèrits, a la seva excel·lència— la grandesa espiritual que li ha estat donada.

Humils, humils! Perquè sabem que, en part, estem fets de fang, i coneixem una miqueta de la nostra supèrbia i de les nostres misèries... i no ho sabem tot. Que descobrim el que destorba la nostra fe i la nostra esperança i el nostre amor!

Aquesta humilitat l’assoleixen de dues maneres els que tenen afany de ser sants. Una té lloc quan el que lluita per exercitar-se en la pietat es troba en plena experiència espiritual i, a causa de la flaquesa del cos, o per obra dels que volen mal als qui practiquen la virtut, o pels mals pensaments que l’assalten, sent de si mateix amb més modèstia i submissió. L’altra manera, en canvi, es produeix quan la intel·ligència és il·lustrada per la gràcia santa amb profunditat i plenitud: llavors, l’ànima té com una humilitat natural. Feta més plena i com més rica per la gràcia divina, ja no es pot alçar amb la inflor del desig de glòria, encara que compleixi sempre acabadament els mandats de Déu, sinó que més aviat es comporta com a inferior a tothom, amb un tracte ple de submissió i de modèstia divina.¹²

Edificar sobre fonaments d’humilitat

Per fer els fonaments d’un edifici, de vegades cal foradar molt, arribar a una gran profunditat, fer grans suports de ferro i enfonsar-los fins que es posin sobre roca. Però no n’hi ha necessitat si de seguida es troba terreny ferm. Per a nosaltres, la roca és aquesta: pietat, filiació divina, abandonament a les mans de Déu, sinceritat i tenir el cap en la realitat constant de la vida ordinària: t’estimo, Senyor, força meva! Senyor, ets roca i muralla que em deslliura.¹³

És el mateix Jesús Senyor Nostre el que ens diu: tothom qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, s’assembla a un home assenyat que va construir la seva casa sobre roca. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, però no es va ensorrar, perquè estava fonamentada sobre roca. En canvi, tothom qui escolta aquestes meves paraules i no les compleix, s’assembla a un home sense seny que va construir la seva casa damunt de sorra. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, i la casa es va ensorrar: la seva ruïna fou completa.¹⁴

Em sento ara mogut, fills meus, a fer-vos unes consideracions que us hauran d’ajudar a edificar sobre una humilitat profunda i sincera, perquè desgraciats els qui menystenen la Saviesa i la seva instrucció; la seva esperança és buida, són inútils els seus esforços, s’afanyen per no res;¹⁵ però, en canvi, el Senyor donà als justos la paga dels seus durs treballs i els va menar per un camí meravellós: de dia era per a ells ombra protectora, claror d’estels durant la nit.¹⁶

Us deia que, al llarg d’aquesta navegació de la vida nostra, hi ha temps de bonança —interna o externa—, fins i tot prolongats; però només al Cel la pau és definitiva, la serenitat completa. Ho ha dit Jesucrist: no us penseu que hagi vingut a portar la pau a la terra. No he vingut a portar la pau, sinó l’espasa.¹⁷

Un home es va fent a poc a poc, i no arriba mai a fer-se del tot, a fer en si mateix tota la perfecció humana de la qual la naturalesa és capaç. En un aspecte determinat, pot fins i tot arribar a ser el millor, en relació amb tots els altres, i potser a ser insuperable en aquesta activitat concreta natural. Tanmateix, com a cristià, el seu creixement no té límits: sempre pot créixer en caritat, que és l’essència de la perfecció. De fet, la caritat, considerada en la seva naturalesa específica, no té res que en limiti el creixement: ja que és una participació de la caritat infinita, que és l’Esperit Sant. També la causa del creixement de la caritat —és a dir, Déu— és infinita en el seu poder. I de manera semblant, tampoc per part del subjecte es pot assenyalar un límit a aquesta millora: perquè sempre, quan la caritat creix, també creix la capacitat per a un augment ulterior. Per això s’ha de concloure que en aquesta vida no es pot prefixar un límit al creixement de la caritat.¹⁸

Sentiu el testimoni de Pau: no vull dir que ja hagi assolit tot això o que ja sigui perfecte. Hi corro al darrere per tal d’apoderar-me’n, ja que també Jesucrist es va apoderar de mi.¹⁹ Sant Pau era un caminant perfecte, però per això mateix sabia que no havia assolit la perfecció, a la qual aquest camí conduïa.^* No us estranyi, doncs, que us digui amb sant Agustí: correm, prosseguim, som al camí; que la seguretat venturosa de les coses passades no ens faci ser menys diligents per a les que encara no hem assolit.²⁰

Saber que hi ha obstacles. No espantar-se davant de les misèries personals

Alta és la meta, a la qual Jesús ens crida: inassequible, fins al final mateix del camí de la vida. Sempre es pot tendir a més, i qui no avança, retrocedeix; qui no creix, minva. Els qui em mengen, es llegeix a l’Eclesiàstic, i els qui em beuen, encara tindran més set.²¹

A més, no podem oblidar que en nosaltres mateixos portem un principi d’oposició, de resistència a la gràcia: les ferides del pecat original, potser enverinades pels nostres pecats personals. S’oposaran a les teves ganes de santedat, fill meu, en primer lloc, la mandra, que és el primer front en què cal lluitar; després, la rebel·lia, no voler portar sobre les espatlles el jou suau de Crist, un afany boig, no de llibertat santa, sinó de llibertinatge; la sensualitat i, en tot moment —més dissimuladament, a mesura que passen els anys—, la supèrbia; i després tota una sèrie de males inclinacions, perquè les nostres misèries no venen mai soles.

No ens vulguem enganyar: tindrem misèries. Quan siguem vells, també: les mateixes males inclinacions que amb vint anys. I serà igualment necessària la lluita ascètica, i haurem de demanar al Senyor que ens doni humilitat. És una baralla constant. Militia est vita hominis super terram.²² Però la pau es troba justament en la guerra. La pau és conseqüència de la victòria!

Fills meus: que no us avergonyeixi ser miserables; no us acovardiu perquè tingueu al cor el fomes peccati, la matèria mateixa perquè s’encebi el foc del pecat.

No us espanteu, perquè el just ni que caigués set vegades, s’aixecaria.²³ En la nostra baralla espiritual no hi faltaran fracassos. Però davant de les nostres equivocacions, davant de l’error, hem de reaccionar immediatament i fer un acte de contrició, que vindrà al nostre cor i als nostres llavis amb la promptitud amb què la sang va a la ferida, combatent amb eficàcia el cos estrany, el germen d’infecció.

Jo us asseguro, diu el Senyor Déu, que no m’agrada la mort del malvat. El que jo vull és que abandoni el seu mal camí i que visqui. Convertiu-vos, deixeu de seguir els mals camins! Per què heu de voler morir, poble d’Israel? Tu, fill d’home, digues també això als del teu poble: “El bé que un home just havia fet no el salvarà si un dia es torna infidel. El mal que el malvat havia comès no causarà la seva perdició si un dia renuncia a la seva maldat. Però tampoc no podrà viure el just perquè fins aleshores ha estat just, si un dia peca.²⁴

L’obstacle de les inclinacions humanes

D’altra banda, és lògic que sentim l’atracció, no ja del pecat, sinó de les coses humanes nobles en si mateixes que hem deixat per amor a Jesucrist, sense que per això hàgim perdut la inclinació a aquestes. Perquè teníem aquesta tendència, el lliurament de cadascun de nosaltres va ser do de si mateix, generós i desprès; perquè conservem aquest lliurament, la fidelitat és una donació continuada: un amor, una liberalitat, un despreniment que perdura, i no un simple resultat de la inèrcia. Sant Tomàs diu: eiusdem autem est aliquid constituere, et constitutum conservare.²⁵ El mateix que va donar origen al teu lliurament, fill meu, l’haurà de conservar.

Amb el Regne del cel passa com amb un home que va sembrar bona llavor en el seu camp.²⁶ El camp de Déu és el món sencer i ho és, també de manera especial, la teva ànima. Però, a més, com que som fills de Déu, aquest camp del nostre Pare és camp nostre. A vosaltres i a mi el Senyor ens ha deixat el món sencer per heretat. Penseu en què suposa això de divinització, de grandesa, de responsabilitat.

Però, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, va sembrar jull enmig del blat i se’n va anar.²⁷ L’enemic de Déu: la gent té por de parlar de les intervencions, dels paranys d’aquest enemic de Déu, de Satanàs. Jo us dic que hem de pensar, necessàriament, que el dimoni actua. Em produeix tanta devoció resar al peu de l’altar: Sancte Michaël Archangele, defende nos in proelio: contra nequitiam et insidias diaboli...²⁸ Perquè ens deslliuri de la influència diabòlica en tantes coses personals i alienes.

Cum autem dormirent homines... No s’ha de perdre cap paraula del que ens diu el Senyor. Perquè, en la nostra vida personal, no és potser la son, una mala son, el que ens fa malgastar la bona llavor de la doctrina i de la vida santa? Després hem de ser vigilants. Custos, quid de nocte?.²⁹ Sentinella, alerta! Hem d’estar desperts, hem de sentir el crit d’alarma i repetir-lo als altres. No ens podem adormir, perquè si no, al mig del que és bo vindrà el que és dolent: vetlleu i pregueu, per no caure en la temptació.³⁰

Quan els brins van créixer i es va formar l’espiga, aparegué també el jull.³¹ Divina pedagogia de les paràboles!: lluminoses i clares, per a les ànimes senzilles; inintel·ligibles, per als complicats i indòcils: per això els fariseus no les entenen. El sembrador, el camp, l’enemic, el jull... Apropa’t més a Crist, i digues-li que t’expliqui la paràbola —edissere nobis parabolam!³²— en la intimitat de la teva oració.

Digues al Senyor que hi vols posar tots els mitjans. Quan vegis que no els has sabut posar, que t’adorms —trista cosa aquesta son!—, és l’hora de reaccionar, amb la gràcia de Déu. És segur que el nostre no ha estat un abandonament l’origen del qual és la falta d’amor, sinó la flaquesa. Per això, hem de dir al Senyor de seguida: d’ara endavant seré fort, amb tu. Les derrotes són meves; les victòries, teves. No vull que hi hagi mal al món: el camp serà llaurat, i rebrà l’atenció necessària, amb la llavor generosament sembrada. Allibera’m de l’enemic, Senyor, en tu trobo refugi. Ensenya’m a fer la teva voluntat, tu ets el meu Déu.³³

Traguem-nos tot impediment, i el pecat que tan fàcilment ens subjecta, i llancem-nos a córrer sense defallir en la prova que ens és proposada. Tinguem la mirada fixa en Jesús, el qui ens ha de guiar pel camí de la fe.³⁴ Tindrem dificultats: però coneixem els mitjans, per lluitar i per vèncer contra les inclinacions de la pobra naturalesa humana; posem-los i confiem en el Senyor, Salvador Nostre.

Tingueu optimisme. El mateix sant Pau, a l’epístola als Filipencs, ens dirà: gaudete in Domino semper: iterum dico: gaudete;³⁵ viviu sempre contents en el Senyor! Ho repeteixo: viviu contents! Cal veure, fills meus, l’aspecte positiu de les coses. El que sembla més tremend a la vida, no és tan negre, no és tan obscur. Si puntualitzeu, no arribareu a conclusions pessimistes. De la mateixa manera que un bon metge no diu, quan veu un pacient, que tot en ell està podrit, us demano per amor a Jesucrist que tingueu confiança. No afirmeu res de dolent sense veure’n la contrapartida. Un malalt no és immediatament un cos per al cementiri. El curarem donant-li els remeis corresponents. Dins del nostre esperit, tenim tota la farmacopea.

L’obstacle dels problemes personals

Estiguem sempre serens. Si som pietosos i sincers, no hi haurà penes duradores i desapareixeran del tot les altres que de vegades ens inventem, perquè no ho són objectivament. Viurem amb alegria, amb pau, als braços de la Mare de Déu, com a fills petits seus, que això és el que som. De tant en tant, cadascú té en el seu món interior un conflicte menut, que la supèrbia s’encarrega de fer gran, per donar-li importància, per arrencar-nos la pau. No feu cas d’aquestes petiteses. Digueu: soc un pecador que estima Jesucrist.

Gairebé tothom que té problemes personals, els té per l’egoisme de pensar en si mateix. Ens hem de donar als altres, servir els altres per amor de Déu: aquest és el camí perquè desapareguin les nostres penes. La major part de les contradiccions té l’origen en el fet que ens oblidem del servei que devem als altres homes i ens ocupem massa del nostre jo. Lliurar-se al servei de les ànimes, oblidant-se d’un mateix, és de tal eficàcia que Déu ho premia amb una humilitat plena d’alegria.

I res de mentalitat de víctima. Només hi ha una Víctima: Crist Senyor Nostre en la Creu. Calma i esperit de servei necessitem. Tot això és en bé vostre; així la gràcia de Déu, que es multiplica a mesura que s’estén a molta gent, farà que sigui desbordant l’acció de gràcies feta a la seva glòria. Per això no ens acovardim: encara que físicament ens anem consumint, interiorment ens renovellem cada dia més. Els sofriments que ara passem són lleugers i d’un moment, però van acumulant un pes incomparablement immens de glòria, que durarà per sempre. Nosaltres no fixem la mirada en això que veiem, sinó en allò que no veiem, perquè les coses que veiem passen, però les que no veiem duren per sempre.³⁶

L’obstacle de l’obscuritat interior

Potser haurem de superar un altre obstacle: l’obscuritat en la vida interior. Un home pietós pot tenir el seu pobre cor en tenebres; i aquestes tenebres poden durar uns moments, uns dies, una temporada, uns anys. És l’hora de clamar: Senyor, compadeix-te de mi, que tot el dia t’invoco. Tu, Senyor, ets indulgent i bo, ric en l’amor per a tothom qui t’invoca.³⁷ I és l’hora de meditar aquell fet prodigiós que ens relata sant Joan: Jesús, tot passant, veié un home que era cec de naixement. Els seus deixebles li van preguntar: Rabí, qui va pecar perquè nasqués cec: ell o els seus pares? Jesús respongué: No ha estat per cap pecat, ni d’ell ni dels seus pares, sinó perquè es manifestin en ell les obres de Déu.³⁸

Pot passar que la nostra ceguesa —si ve— no sigui conseqüència dels nostres errors: sinó un mitjà del qual Déu es vol valer per fer-nos més sants, més eficaços. En qualsevol cas, es tracta de viure de fe; de fer la nostra fe més teologal, menys dependent en el seu exercici d’altres raons que no siguin Déu mateix. De la mateixa manera que algú, que té poca ciència, està més segur del que sent a un altre que té moltíssima ciència que del que a ell mateix li sembla segons el seu enteniment; així molt més segur està l’home del que ha dit Déu, que no es pot enganyar, que del que veu amb la seva raó, que es pot equivocar.³⁹

Dit això, escopí a terra, va fer fang amb la saliva, i el va estendre sobre els ulls del cec, i li digué: “Ves a rentar-te a la piscina de Siloè —que vol dir ‘enviat’”. Ell hi va anar, s’hi rentà i tornà veient-hi.⁴⁰ Purifica’t, i tornaràs a tenir —millorada— una visió lluminosa, divina.

Déu enalteix en les mateixes coses en què humilia. Si l’ànima es deixa portar, si obeeix, si accepta la purificació amb enteresa, si viu de la fe, hi veurà amb una llum insospitada, davant de la qual després pensarà sorprès que abans ha estat cec de naixement. Jesús els tornà a adreçar la paraula. Els digué: “Jo soc la llum del món. El qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida”.⁴¹

En darrer terme, els nostres conflictes són també un problema d’humilitat. Mira el publicà com prega al temple: es va quedar lluny, i per això Déu se li va apropar més fàcilment. Sense atrevir-se a aixecar els ulls al cel, ja tenia amb ell a qui va fer el cel... Que no estigui lluny, o que ho estigui, depèn de tu. Estima’l i se t’acostarà; estima’l i habitarà en tu.⁴²

L’obstacle de l’aridesa interior

Potser alguna vegada, fill meu, em diguis que estàs cansat i fred quan compleixes les Normes; que et sembla que estàs fent una comèdia. Aquesta comèdia és una gran cosa, fill. El Senyor està jugant amb nosaltres com un pare juga amb els seus fills. Déu és etern, i tu i jo davant de Déu som uns nens molt petits. Ludens in orbe terrarum:⁴³ estem jugant davant de Déu Pare Nostre, i Déu juga amb nosaltres com els pares juguen amb els seus fills.

18 Si en algun moment —davant de l’esforç, davant de l’aridesa— passa pel nostre cap el pensament que fem comèdia, hem de reaccionar així: ha arribat l’hora meravellosa de fer una comèdia humana amb un espectador diví. L’espectador és Déu: el Pare, el Fill, l’Esperit Sant: la Trinitat Beatíssima. I amb Déu Senyor nostre, ens estaran contemplant la Mare de Déu, i els àngels i els sants de Déu.

No podem abandonar la nostra vida de pietat, la nostra vida de sacrifici, la nostra vida d’amor. Fer la comèdia davant de Déu, per amor, per agradar Déu, quan es viu a contrapel, és ser joglar de Déu. És bonic —no ho dubtis— fer comèdia per Amor, amb sacrifici, sense cap satisfacció personal, per fer content el Senyor, que juga amb nosaltres. Viure d’amor, sense caminar pidolant compensacions terrenals, sense buscar petites infidelitats miserables, sentir-se orgullós i ben pagat només amb això: convertir la prosa ordinària en hendecasíl·labs de poema heroic.

Obres són amors. El qui m’estima és el qui té els meus manaments i els guarda; i al qui m’estima, el meu Pare l’estimarà i jo també l’estimaré i em manifestaré a ell.⁴⁴ Si el Senyor ens dona de vegades la gràcia seva i ens fa comprendre els seus judicis insondables,⁴⁵ que són més dolços que la mel regalimant de la bresca,⁴⁶ d’ordinari no passa així; cal complir el deure, no perquè ens agradi, sinó perquè en tenim obligació. No hem de treballar perquè en tinguem ganes, sinó perquè Déu ho vol: i llavors haurem de treballar amb bona voluntat. L’amor gustós, que fa feliç l’ànima, es basa en el dolor, en l’alegria d’anar contra les nostres inclinacions, per fer un servei al Senyor i a la seva Santa Església.

L’obstacle de les temptacions

I com que vas ser agradable a Déu, era necessari que la temptació et provés.⁴⁷ No oblidis que el Senyor és el nostre model; i que per això, sent Déu, va permetre que el temptessin, perquè ens omplíssim d’ànim, perquè estiguem segurs —amb Ell— de la victòria. Si sents la trepidació de la teva ànima, en aquells moments, parla amb el teu Déu i digues-li: compadeix-te de mi, Senyor: vaig perdent força. Guareix-me, Senyor: el meu cos es desfà. Tot jo vaig desfent-me.⁴⁸ Serà Ell que et dirà: no tinguis por, que jo t’allibero. T’he cridat pel teu nom: ets meu.⁴⁹

Que no et torbi conèixer-te com ets: així, de fang. Que no et preocupi. Perquè tu i jo som fills de Déu —i aquesta és deïficació bona—, escollits per crida divina des de tota l’eternitat: ens escollí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls.⁵⁰ Nosaltres, que som especialment de Déu, instruments seus malgrat la nostra pobra misèria personal, serem eficaços si no perdem la humilitat, si no perdem el coneixement de la nostra flaquesa. Les temptacions ens donen la dimensió de la nostra debilitat.

Una cosa és pensar o sentir, i una altra cosa és consentir. La temptació es pot rebutjar fàcilment: fins i tot el mínim grau de gràcia és suficient per resistir qualsevol concupiscència i merèixer la vida eterna.⁵¹ El que no convé fer de cap manera és dialogar amb les passions, que es volen desbordar.

La temptació es venç amb pregària i amb mortificació: quan ells estaven malalts, jo em vestia de sac en senyal de dol, m’afligia i dejunava, no deixava de pregar.⁵² Porteu aquest convenciment a la vostra vida de lliurament: que, si som fidels, podrem fer molt de bé al món. Sigueu forts, robustos, enters, incommovibles davant dels falsos atractius de la infidelitat.

Així podrem dir, amb el salmista: m’empenyies tan fort que anava a caure; però tu, Senyor, m’has sostingut.⁵³ T’estimem, Senyor, perquè quan ve la temptació ens dones l’ajuda de la teva fortalesa —de la teva gràcia—, perquè siguem victoriosos. Agraïm, Senyor, que permetis que siguem provats, perquè siguem humils.

Ara us vull prevenir contra un conflicte psicològic. Fa anys un bon frare, prudent i pietós em deia: no oblidis que quan la gent arriba als quaranta anys, els casats es volen descasar; els frares, fer-se cures; els metges, advocats; els advocats, enginyers; i tot així: és com una hecatombe espiritual.

Les coses no passen exactament com deia aquell religiós o, almenys, no són una regla tan general. Però vull que els meus fills coneguin aquest possible mal, i estiguin previnguts, encara que molt pocs passin per aquesta crisi. Si algun dels vostres germans passa per aquesta angoixa, l’haureu d’ajudar: rejovenint-ne i vigoritzant-ne la pietat, tractant-lo amb especial afecte, donant-li una tasca agradable. Potser no serà als quaranta anys; però potser serà als quaranta-cinc. I caldrà intentar que hi hagi una temporada de distensió: i no ho farem amb quatre, sinó amb tots.

Sent molt nens davant de Déu, no podem estar infantilitzats. A l’Obra s’hi ve amb l’edat convenient per saber que tenim els peus de fang, per saber que som de carn i ossos. Seria ridícul adonar-se’n en plena maduresa de la vida: com una criatura de mesos, que descobreix sorpresa les seves mans i els seus peus. Nosaltres hem vingut a servir Déu, coneixent tota la nostra poquesa i la nostra flaquesa, però si ens hem donat a Déu, l’Amor ens impedirà de ser infidels.

Fora d’això, ser deslleials, agafar-se llavors a un amor de la terra, estigueu segurs que suposaria el començament d’una vida molt amarga, plena de tristesa, de vergonya, de dolor. Fills meus: afirmeu-vos en aquest propòsit de no vendre mai la primogenitura, de no canviar-la, amb el pas dels anys, per un plat de llenties.^** Seria una gran pena malbaratar així tants anys d’amor sacrificat. Digueu: ho he jurat i ho mantinc: guardaré els teus justos decrets.⁵⁴

Déu, que premia sempre la nostra fidelitat i ens recorda l’omnia in bonum,^*** alhora ens prevé contra el perill constant de l’envaniment, segons aquelles paraules de sant Agustí: als que estimen Déu d’aquesta manera, tot contribueix per al seu bé màxim: Déu redreça absolutament totes les coses per al seu profit, i fins i tot als que es desvien i s’extralimiten els fa progressar en la virtut, perquè es tornen més humils i experimentats. Aprenen que en el mateix camí de la vida justa s’han de divertir amb goig i tremolor, sense atribuir-se presumptuosament a si mateixos la seguretat amb què caminen ni dir-se en temps de la prosperitat: ja no caurem mai.⁵⁵

L’obstacle del descoratjament

Tots tenim errors, encara que faci anys i anys que lluitem per vèncer-los. Quan de la lluita ascètica en traiem descoratjament, és que som superbs. Hem de ser humils, amb desitjos de ser fidels. És veritat que servi inutiles sumus.⁵⁶ Però, amb aquests servents inútils, el Senyor farà coses molt grans al món, si hi posem una mica de la nostra part: l’esforç d’alçar la mà per agafar-nos a la que Déu —amb la seva gràcia— ens estén des del cel.

Només els superbs se sorprenen quan veuen que tenen els peus de fang. Un acte de contrició i de desgreuge, i endavant. Reconeguem que a més de les faltes que tenim en la consciència, n’hi haurà d’altres, que estan ocultes als nostres ulls. Dolor d’amor, doncs, i —en la intimitat d’aquest dolor i d’aquesta humilitat— ens atrevirem a dir al Senyor que en la nostra vida també hi ha molt d’amor. Que si la falta va ser real, real és l’amor que Ell mateix posa en nosaltres, que ens permeten servir-lo amb tota la força dels nostres cors. Digueu sovint, com a jaculatòria, l’acte de contrició de Pere, després de les negacions: Domine, tu omnia nosti; tu scis, quia amo te!⁵⁷

Digues al teu Àngel Custodi —jo ho dic al meu— que no vulgui mirar els nostres errors, perquè estem dolguts, contrits. Que porti al Senyor aquesta bona voluntat que neix, al nostre cor, com un lliri que ha florit al femer.

No admeteu el descoratjament, per les vostres misèries personals o per les meves, per les nostres derrotes. Obriu el cor, sigueu senzills: continuem caminant el camí, amb més afecte, amb la força que ens dona Déu, perquè Ell és la nostra fortalesa.⁵⁸

Si ens estimem a nosaltres mateixos d’una manera desordenada, tenim motiu per estar tristos: quant de fracàs, quanta petitesa! La possessió d’aquesta misèria nostra ha de causar tristesa, descoratjament. Però si estimem Déu sobre totes les coses, i els altres i nosaltres mateixos en Déu i per Déu, quant motiu de goig! És propi de la humilitat que l’home, considerant els seus defectes, no s’envaneixi. Però no pertany a la humilitat, sinó més aviat a la ingratitud, el menyspreu dels béns que de Déu ha rebut. I d’aquest menyspreu provenen la mandra i la fluixedat,⁵⁹ el disgust per les coses espirituals, la tebiesa, que és el sepulcre de la vida interior.

Si sentiu decaïment en experimentar —potser d’una manera particularment viva— la misèria, és el moment d’abandonar-se per complet, amb docilitat, a les mans de Déu. Expliquen que un dia un captaire va sortir a trobar Alexandre el Gran i li va demanar una almoina. Alexandre es va aturar i va manar que el fessin senyor de cinc ciutats. El pobre, confús i atordit, va exclamar: jo no demanava tant! I Alexandre va replicar: tu has demanat com qui ets; jo et dono com qui soc.

Déu remeia la nostra fragilitat

Des de l’abisme et crido, Senyor; Senyor, escolta el meu clam; escolta, estigues atent al meu clam que et suplica. Si tinguessis en compte les culpes, Senyor, qui es podria sostenir? Però ets tu qui dones el perdó; per això mereixes que et venerin. Espero amb tota l’ànima, Senyor, confio en la teva paraula. Israel, confia en el Senyor, perquè són del Senyor l’amor fidel i la redempció generosa. És ell qui redimeix Israel de totes les seves culpes.⁶⁰

Estem fets de fang de la terra —de limo terrae—,⁶¹de fang de càntir: fràgil, trencadís, inconsistent. Però ja heu vist com arreglen aquests vasos de ceràmica que es van fer miques: amb grapes, perquè continuïn sent útils. Els estris recompostos així són, fins i tot, més bonics: tenen una gràcia particular. Es veu que han servit per a alguna cosa. Si continuen sent útils, són esplèndids. A més, aquests vasos, si poguessin raonar, no tindrien mai supèrbia. No té res d’estrany que s’hagin trencat, i menys encara que els hagin arreglat, sobretot si es tractava de quelcom insubstituïble, i em vols dir, fill meu, amb què es pot substituir l’ànima?

Malgrat les nostres pobres misèries personals, som portadors d’essències divines d’un valor inestimable: som instruments de Déu. I com que volem ser bons instruments, com més petits i miserables ens sentim amb veritable humilitat, tot el que ens falti ho posarà Nostre Senyor: el Senyor guia els passos de l’home, el manté ferm i vetlla el seu camí; si mai cau, no queda estès a terra, perquè el Senyor li dona la mà.⁶²

Potser de vegades us trobareu —no dic en coses grans, però encara que fos així, que no ho serà— que hàgiu de viure en la vostra vida personal l’escena de Naïm, que ens narra sant Lluc: duien a enterrar un mort, fill únic d’una dona que era viuda. Molta gent del poble acompanyava la mare. Així que el Senyor la va veure, se’n va compadir i li digué: no ploris. Després s’acostà al fèretre i el va tocar. Els qui el portaven s’aturaren. Ell digué: “Jove, aixeca’t”. El mort va incorporar-se i començà a parlar. I Jesús el va donar a la seva mare.⁶³

La vida interior és això: començar i recomençar. La vida interior consisteix a fer molts actes de contrició, d’amor i de reparació. Amb quin goig t’exalço, Senyor! M’has tret a flor d’aigua quan m’ofegava i no has permès que se n’alegrin els enemics. Senyor, Déu meu, vaig cridar auxili i em vas guarir. Senyor, m’has arrencat de la terra dels morts; quan ja m’hi enfonsava, m’has tornat a la vida. Canteu al Senyor, els qui l’estimeu, enaltiu-lo recordant que ell és sant.⁶⁴

L’obstacle del fracàs

Altres vegades us trobareu amb les mans buides. Serà el moment de tornar a començar, d’escoltar —com va fer Simó Pere— el mandat de Crist que s’escolta de nou: tira llac endins i caleu les xarxes per pescar. Simó li respongué: “Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem agafat res; però, ja que tu ho dius, calaré les xarxes”. Ho feren així, i van arreplegar tant i tant de peix que les xarxes se’ls esquinçaven. Llavors van fer senyal als companys de l’altra barca que vinguessin a ajudar-los. Ells hi anaren, i ompliren tant les dues barques que quasi s’enfonsaven. Simó Pere, en veure-ho, es llançà als genolls de Jesús dient: “aparta’t de mi, Senyor, que soc un pecador!”.⁶⁵

Recordant la misèria de què estem fets, tenint presents els fracassos que va causar la nostra supèrbia, davant de la grandesa d’aquest Déu —de Crist pescador— hem de dir el mateix que Pere: Senyor, soc un pobre pecador. I llavors —ara a vosaltres i a mi, com llavors a l’Apòstol—, Jesucrist ens repeteix el que també ens va dir quan ens va ficar a la seva xarxa, quan ens crida: ex hoc iam homines eris capiens;⁶⁶ d’ara endavant seràs pescador d’homes: amb mandat diví, amb missió divina, amb eficàcia divina.

No es trencaran els teus peus de fang, perquè saps que són inconsistents i seràs prudent, perquè saps bé que només Déu pot dir: qui de vosaltres pot provar que en mi hi ha rastre de pecat?⁶⁷

Quan arriba la nit i faig l’examen i passo comptes i en trec la suma, la suma és: pauper servus et humilis!.^**** Dic moltes vegades: cor contritum et humiliatum, Deus, non despicies!⁶⁸ No ho dic amb humilitat de gargot. Si el Senyor veu que ens considerem sincerament servents pobres i inútils, que tenim el cor contrit i humiliat, no ens menysprearà i ens unirà a Ell, a la riquesa i al poder gran del seu Cor amabilíssim. I tindrem la deïficació bona: la deïficació de qui sap que no té res de bo, que no sigui de Déu; que ell, de si mateix, no és res, no pot res, no té res.

Heus aquí; jo soc el Déu que anul·la els teus pecats i no els recorda. Veus? No els recordaré, diu, i això és propi de la clemència; però tu recorda’ls, perquè tinguis ocasió de corregir-te. Pau, tot i que ho sabia, recordava sempre els pecats, que Déu havia oblidat, fins al punt que deia: no soc digne de ser anomenat apòstol, perquè vaig perseguir l’Església de Déu; i: Crist va venir al món a salvar els pecadors, dels quals jo soc el primer. No va dir: “era”; sinó: “soc”. Davant de Déu els pecats estaven perdonats, però davant de Pau persistien en el seu record. El que Déu havia anul·lat, ell mateix ho divulgava... Déu l’anomena “vas d’elecció”, i ell s’anomena “el primer pecador”. Si no s’havia oblidat dels pecats, pensa com recordaria els beneficis de Déu.⁶⁹

Sant Pau sap que és l’últim dels apòstols, però també sent el mandat d’evangelitzar. Com tu i com jo. Tu sabràs com ets. De mi et puc dir que soc una pobra cosa, un pecador que estima Jesucrist. Per gràcia de Déu no l’ofenem més, però em sento capaç de cometre totes les vileses que hagi comès qualsevol altre home.

Per això, si els altres —perquè el Senyor, en la seva bondat, no els deixa veure la nostra fragilitat— ens consideren millors que ells, ens lloen i mostren desconèixer que som pecadors, hem de pensar i meditar en el fons del nostre cor, amb humilitat veritable: tamquam prodigium factus sum multis: et tu adiutor fortis;⁷⁰ tothom em mirava com un prodigi: eres per a mi un castell de refugi

El poder de Déu es revela en la flaquesa humana

I perquè no m’enorgulleixi de les revelacions extraordinàries que he tingut, m’ha estat clavada una espina a la carn: és un enviat de Satanàs que em bufeteja perquè no m’enorgulleixi. He demanat tres vegades al Senyor que me n’alliberi, però ell m’ha donat aquesta resposta: “en tens prou amb la meva gràcia. En la teva feblesa actua el meu poder”. Per això em gloriaré sobretot de les meves febleses, perquè reposi sobre meu el poder del Crist. Per tant, accepto de bon grat les febleses, les injúries, les adversitats, les persecucions i les angoixes per causa de Crist. Perquè quan soc feble és quan soc realment fort.⁷¹

Déu, quan vol fer alguna obra, fa servir mitjans desproporcionats, perquè es noti bé que l’obra és seva. Per això vosaltres i jo, que coneixem bé el pes aclaparador de la nostra mesquinesa, hem de dir al Senyor: encara que em vegi miserable, no deixo de comprendre que soc un instrument diví a les teves mans. No he dubtat mai que els treballs que hagi fet al llarg de la meva vida en servei de l’Església Santa, no els he fet jo: sinó el Senyor, encara que s’hagi servit de mi: ningú no pot aconseguir res si no li ho donen des del cel.⁷²

Considerem unes paraules de l’Evangeli de sant Joan: Simó Pere li diu: “Senyor, on vas?” Jesús li respon: “ara tu no pots seguir-me allà on jo vaig. M’hi seguiràs més tard”. Pere li replica: “Senyor, per què no et puc seguir ara mateix? Donaré per tu la vida!” Jesús li contesta: “Tu vols donar la vida per mi? T’ho ben asseguro: no cantarà el gall que no m’hagis negat tres vegades”.⁷³

Per això, quan amb el cor encès diem al Senyor que sí, que li serem fidels, que estem disposats a qualsevol sacrifici, li direm: Jesús, amb la teva gràcia; Mare meva, amb la teva ajuda. Soc tan fràgil, cometo tants errors, tantes petites equivocacions, que em veig capaç —si em deixes— de cometre-les grans!

Humils, fills meus. Mireu que Jesucrist ens ha besat els peus quan els va besar als primers dotze. I Ell és qui és, i nosaltres som el que som: pobres criatures.

Si som fidels, si som humils, serem nets, mortificats, obedients; serem eficaços, a tot el món: com més humils, més eficaços. No hem vingut a manar, sinó a obeir. Venim a servir, com Jesús, que non venit ministrari, sed ministrare.⁷⁴ Mediteu moltes vegades les paraules del Baptista: Illum oportet crescere, me autem minui;⁷⁵ ell ha de créixer, i jo he de minvar.

Si vols ser gran, comença per ser petit; si vols construir un edifici que arribi fins al cel, pensa primer a posar el fonament de la humilitat. Com més gran és la mola que s’intenta aixecar i l’altura de l’edifici, més profund cal cavar el fonament. I mentre l’edifici que es construeix s’eleva cap amunt, qui cava el fonament va avall fins al més profund. Després, l’edifici, abans de pujar s’humilia, i la seva cúspide s’erigeix després de la humiliació.⁷⁶

Els defectes són motiu d’humilitat. Per ser humils, sinceritat amb Déu. Sinceritat amb un mateix

No us estranyi que us digui que estimo els vostres defectes, sempre que lluiteu per treure’ls, perquè són un motiu d’humilitat. Ha dit aquell, que és el primer literat de Castella, que la humilitat és la base i el fonament de totes les virtuts, sense la qual no n’hi ha cap que ho sigui.^*****

Si volem perseverar, siguem humils. Per ser humils, siguem sincers: sincers amb Déu, amb nosaltres mateixos, i amb els que tiren endavant la nostra ànima: ut probetis potiora, ut sitis sinceri et sine offensa in diem Christi;⁷⁷ perquè sapigueu discernir allò que més convé. Així arribareu purs i sense ensopecs al dia que Crist ha de venir. Així perseverarem.

Sincers amb Déu: és difícil, perquè la gent tendeix a l’anonimat. Les persones que tenen una funció d’importància a la vida pública, és freqüent que rebin molts anònims. De cara a Déu, hi ha molts homes que també volen passar en l’anonimat, que defugen l’encontre en l’oració personal i en l’examen.

Quanta de la gent que s’atreveix, en la confusió de la multitud, a llançar un insult groller, una vilesa, quan passa el gran festeig, emmudirien acovardits si estiguessin sols, cara a cara, al descobert, assumint la responsabilitat dels seus actes! La manca de sinceritat, que porta a l’anonimat i a la covardia, a evitar la responsabilitat dels propis actes, alça la mà desconeguda enmig del tumult de carrer per trencar en bocins —d’una pedrada— el vitrall gòtic d’una catedral. La raó cristiana, que ens fa estimar la llibertat i la responsabilitat personal de tots els homes, ens ha de fer amics de conèixer-nos a nosaltres mateixos per acceptar les conseqüències dels nostres actes lliures: l’examen de consciència diari ens donarà el coneixement, la veritable humilitat i, com a conseqüència, ens obtindrà la perseverança del cel.

Senyor, has penetrat els meus secrets i em coneixes... Encara no tinc als llavis la paraula, que tu, Senyor, ja la veus pronunciada... On aniria lluny del teu esperit? On fugiria lluny de la teva presència? Si pujava dalt al cel, hi ets present, si m’ajeia als inferns, també t’hi trobo... Diré, doncs, que m’amaguin les tenebres i tingui per llum la negra nit? Per a tu no són fosques les tenebres i la nit és tan clara com el dia: llum o fosca et són igual.⁷⁸

Sincers amb nosaltres mateixos. Més difícil encara. Ja heu sentit dir que el millor negoci del món seria comprar els homes pel que realment valen, i vendre’ls pel que creuen que valen. La sinceritat és difícil. La supèrbia violenta la memòria, l’enfosqueix: i es troba una justificació per cobrir de bondat el mal comès, que no s’està disposat a rectificar; s’acumulen arguments, raons, que van ofegant la veu de la consciència, cada vegada més feble, més confusa.

De la mateixa manera que la voluntat tendeix al bé o al bé aparent, la voluntat no es mouria mai cap al mal si el que no és bo no aparegués d’alguna manera com a bo.⁷⁹ Les passions, o la voluntat desviada, forcen l’enteniment, el fan assentir precipitadament, o eludir la consideració de certs aspectes que contrarien, per acollir-se, en canvi, a d’altres que afavoreixen —que adornen de bondat— aquella inclinació.

Sense humilitat, es deformen les consciències

Si no s’és humil, profundament humil, és fàcil arribar a deformar-se la consciència. Potser a la nostra vida, per debilitat, podrem obrar malament. Però les idees clares, la consciència clara: el que no podem és fer coses dolentes i dir que són santes.

Com menys humilitat es té, més greus són les conseqüències d’aquesta deformació. Perquè alguns arriben a no conformar-se amb aquesta acció subjectiva de tranquil·litzar la consciència; sinó que senten heralds d’una moral nova, missioners i profetes d’aquestes reivindicacions del mal, i difonen els seus errors amb el fervor d’una nova croada, i arrosseguen darrere seu els febles, que troben en aquestes doctrines noves la justificació de les seves obres matusseres, que se senten d’aquesta manera dispensats del dolor de la rectificació, que —per als humils— és un deure gustós.

No escolteu els profetes que us prediquen sense fonament, que propaguen visions imaginàries sense que el Senyor els hagi parlat. No paren de dir als qui em menyspreen: “Tot anirà bé! Ho ha dit el Senyor!” I els més obstinats diuen: “No us passarà cap desastre!”... Estic contra els profetes que expliquen somnis falsos i desvien el meu poble amb les seves pretensions mentideres. Ho dic jo, el Senyor. Jo no els he enviat ni els he manat res, i ells no fan cap bé a aquest poble.⁸⁰ Si després de llegir aquestes paraules de l’Escriptura Santa em dieu que per a una ànima corrent és difícil discernir, us donaré un criteri segur: l’amor a la Santíssima Mare de Déu, en primer terme; i, després, l’obediència, que és pedra de toc de la veritable humilitat.

Sinceritat en la direcció espiritual

A l’Obra hi hem vingut a ser sants. No ens sorprendrem quan comproven que encara estem lluny de ser-ho. Per això, admetrem amb senzillesa les nostres debilitats, sense intentar revestir-les de rectitud; evitant la supèrbia, que encega tremendament, i ho fa veure tot al revés de com és. Fills meus, sigueu sincers amb vosaltres mateixos, sigueu objectius. D’aquesta manera aconseguirem l’eficàcia de la nostra dedicació. És difícil: es necessita ser humil, obrir bé el cor, de bat a bat, en la direcció espiritual, per airejar tots els racons de l’ànima.

El nostre ascetisme té la senzillesa de l’Evangeli. No hem de complicar les nostres ànimes i deixar el cor obscur; no podem entorpir l’acció de l’Esperit Sant i provocar en la nostra vida una solució de continuïtat, que ens arrenqui —encara que sigui per poc temps— la simplicitat del cor i la sinceritat davant de Déu.⁸¹

Si ens preocupa alguna cosa, ho expliquem, estant previnguts contra el dimoni mut. Expliqueu-ho tot, les coses petites i les grans, i així vencereu sempre. No es venç quan no es parla. Això és perquè qui calla té un secret amb Satanàs, i és mala cosa tenir Satanàs com a amic.

Sigueu sinceríssims: no us concediu res sense dir-ho, s’ha de dir tot. Mireu que, si no, el camí s’enreda; mireu que, si no, el que no era res acaba sent molt. Recordeu el conte del gitano, que va anar a confessar: Pare capella, jo m’acuso d’haver robat un ronsal... I darrere hi havia una mula; i darrere, un altre ronsal; i una altra mula, i així fins a vint. Fills meus, que el mateix passa amb moltes altres coses: quan es concedeix el ronsal, després venen totes les altres coses, tota la fila, després venen coses que avergonyeixen.

De petit hi havia dues coses que em molestaven molt: fer petons a les senyores amigues de la meva mare, que venien de visita, i posar-me vestits nous. M’amagava sota del llit. Després, la meva mare amb afecte em deia: Josepmaria, la vergonya només per pecar. Molts anys després m’he adonat que en aquelles paraules hi havia una raó molt profunda. El diable ens treu la vergonya per fer que ens equivoquem, i després ens la torna perquè no expliquem els nostres errors. Potser són els mateixos errors dels quals els altres presumeixen —exagerant-los— al voltant d’una taula de cafè.

Sigueu molt sincers, insisteixo. I quan us passi alguna cosa que no voleu que se sàpiga, digueu-ho immediatament —corrent— a qui us pot ajudar, al Bon Pastor. Aquesta decisió és lògica: suposeu que una persona camina amb una pedra gran a l’esquena i amb les butxaques plenes de pedretes que, entre totes, pesen cent grams. Si situem aquesta persona a Madrid, suposarem que la distància que ha de recórrer és de la Puerta del Sol fins a Cuatro Caminos. Quan arribi al final del trajecte, no traurà una a una les pedretes de les butxaques i es quedarà —mentrestant— amb la gran pedra a sobre. Fills meus, doncs nosaltres igual. El primer que hem de llançar fora és el que pesa. Comportar-se d’una altra manera és una gran ximpleria, i un principi de manca de sinceritat.

No tingueu por a res ni a ningú. Si venen fruits amargs, digueu-ho. Tot el remei és en Déu: encara que hagi estat un delicte gran, enorme. Digueu-ho tot; parleu, que s’arregla. Qui us senti no s’espantarà de res, perquè sap que ell també és de fang, i que és capaç de cometre el mateix disbarat, si és disbarat, perquè la majoria de les vegades aquests sofriments procedeixen d’escrúpols o d’una consciència mal formada. Més motiu per parlar clarament.

La por, als qui dirigeixen la nostra ànima, és la temptació més diabòlica. La por i la vergonya, que no deixen ser sinceres, són les enemigues més grans de la perseverança. Som de fang; però, si parlem, el fang adquireix la fortalesa del bronze. Tingueu ben agafades aquestes idees, porteu-les a la pràctica i haurem assegurat la tranquil·litat en el servei de Déu, perquè serà molt difícil ofuscar-nos.

Fills meus, hem vingut a l’Obra a ser sants al mig del món; per aconseguir-ho, hi hem de posar tots els mitjans. Quan un malalt va a una clínica per aconseguir la salut, si li demanen que es tregui la roba, perquè li han de fer un reconeixement, i diu que no; si li pregunten quins símptomes té, i no ho vol dir... Aquesta persona on cal portar-la no és a una clínica, sinó al manicomi.

Hem de facilitar, als qui tenen la missió de formar-nos, el coneixement de totes les nostres circumstàncies personals, no podem tenir por que sàpiguen com som. Al contrari: ens ha d’alegrar fer que la nostra ànima sigui transparent. Només d’aquesta manera, amb aquesta sinceritat amb Déu, amb vosaltres mateixos i amb els que us formen, aconseguirem —en la mesura que sigui possible i amb l’ajuda de Déu— la perfecció cristiana, la perfecció humana, la perseverança en el bé.

Ens hem de donar-nos d’una vegada, sense reserves, virilment. Dir al Senyor: ecce ego: quia vocasti me!⁸² Cremar les naus, perquè no hi hagi possibilitat de retrocessos; i aquesta possibilitat existirà mentre tinguem a l’ànima racons per amagar. Seria un dolor perdre el camí perquè ens dona la gana, potser per no parlar, fins i tot quan les coses sembla que no tenen remei. Si parlem des del primer moment, tot es pot solucionar més fàcilment.

En els temps de serenitat espiritual —de deïficació bona—, feu com els enginyers, que embassen les aigües netes que venen abundants de la muntanya i, quan arriba l’estiatge, tenen un bon dipòsit per beure, per regar els camps, per produir energia elèctrica: llum i força. Ara que abundeu en claredat, que us trobeu al cor aquest afany de ser fidels, feu el propòsit ferm d’acudir a aquesta claredat, invoqueu la Nostra Mare Santa Maria, si un dia el Senyor permet que pensem que estem envoltats de tenebres.

Fidels fins a la mort

Fills meus: tot això, que ens hem proposat, es redueix a ser lleials, en els nostres petits deures de cada instant, segurs de fer quelcom molt gran: la nostra obligació de cristians dedicats a servir el Senyor en aquesta vida que se’n va, mentre esperem l’eterna. Perquè els homes són tots herba, i tota la seva glòria és com la flor dels prats. L’herba s’asseca i la flor cau, però la paraula del Senyor dura per sempre.⁸³

Penseu també que statutum est hominibus semel mori,⁸⁴ als homes ens toca de morir una sola vegada. Uns, en la infantesa; d’altres, joves, com vosaltres; altres, en plena maduresa; altres, quan han arribat a envellir. No podem perdre el temps, que és curt: cal que ens esmercem de debò en aquesta tasca de la nostra santificació personal i del nostre treball apostòlic, que ens ha encomanat el Senyor: cal gastar-lo fidelment, lleialment, administrar bé —amb sentit de responsabilitat— els talents que hem rebut, per tirar endavant l’Obra de Déu.

La crida divina exigeix de nosaltres fidelitat intangible, ferma, virginal, alegre, indiscutida, a la fe, a la puresa i al camí: el qui es mantindrà ferm fins a la fi se salvarà,⁸⁵ fidels fins a l’últim moment, i així serem sants.

Fidelitat a la fe

A aquella multitud que segueix el Senyor després de la multiplicació dels pans i els peixos, Jesús els va dir: us ho ben asseguro, vosaltres no em busqueu perquè heu vist senyals prodigiosos, sinó perquè heu menjat pa i heu quedat saciats.⁸⁶ Els miracles que fa el Senyor tenen aquesta finalitat principal: posar de manifest la seva divinitat, perquè tinguem fe. Ells li preguntaren: “com hem d’actuar per a fer les obres de Déu?” Jesús els respongué: “l’obra que Déu vol és aquesta: que cregueu en aquell que ell ha enviat”. Li replicaren: “i tu, quin senyal prodigiós realitzes, perquè el vegem i et creguem?” Què pots fer?⁸⁷

Si falta la voluntat de creure, la disposició humil de l’ànima, els prodigis de Déu no es veuen; la intel·ligència es mou en un pla sense relleu, sense el sentit del que és sobrenatural. Per això, quan Jesús els parla del Pa de Vida, de l’Eucaristia, ells continuen pensant en el pa de la terra. Ells li demanen: Senyor, dona’ns sempre pa d’aquest.⁸⁸ I quan els proposa el misteri que han de creure, en els seus termes precisos, sense possibilitat d’eludir-ne el contingut sobrenatural objectiu, quan els exigeix l’acte de fe teologal —els dona prou gràcia per creure—, es produeix la desbandada. Des d’aleshores, molts dels seus deixebles van deixar de seguir-lo i ja no caminaven amb ell. Llavors Jesús digué als Dotze: “també vosaltres em voleu deixar?” Simó Pere li respongué: “Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna, i nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu.⁸⁹

Ara demano, per a vosaltres i per a mi, la fe de Pere, quae per caritatem operatur,⁹⁰ que actua per l’amor. Una fe viva, infrangible, sense vacil·lacions, sense atenuar-ne el contingut, sense una ombra, operativa.

Fidelitat a la puresa, per Amor

Estimeu la santa puresa, fills meus: la nostra castedat és una afirmació joiosa, una conseqüència lògica del nostre lliurament al servei de Déu, del nostre Amor. Podríem haver posat l’afecte del nostre cor en una criatura; però davant de la crida de Déu, l’hem posat sencer, jove, vibrant, net, als peus de Jesucrist: perquè ens dona la gana —que és una raó ben sobrenatural— correspondre a la gràcia del Senyor.

Permeteu-me un incís: hem de tenir un gran respecte i veneració per l’estat matrimonial, que és noble i sant —sacramentum hoc magnum est,⁹¹ el matrimoni és un gran sagrament— i nosaltres el veiem com un altre camí vocacional, com una participació meravellosa en el poder creador de Déu. Però és doctrina certa de fe que és més alta la vocació al noble i net celibat apostòlic.

Nosaltres anirem endavant, amb la gràcia de Déu, no com a àngels —que això seria un desordre, perquè els àngels tenen una altra naturalesa—, sinó com a homes nets, forts, normals!: el que tants fan a la terra per una llar, el que van fer els nostres pares amb una vida de fidelitat cristiana, fem-ho nosaltres per l’Amor dels Amors. Estimeu molt, per tant, la santa puresa, invoqueu la Nostra Mare del Bell Amor, Santa Maria, i perseverarem —alegres i sobrenaturalment fecunds— en aquest Camí diví de la nostra Obra.

Si alguna vegada sentiu que està en perill aquesta gràcia que Déu ens ha fet, no us heu d’estranyar, perquè —ja us ho he dit— som de fang: habemus autem thesaurum istum in vasis fictilibus:⁹² portem aquest tresor en gerres de terrissa. No et parlo per ara: et parlo per si de cas, alguna vegada, sents que el teu cor vacil·la. Llavors et demano, des d’aquest moment, una fidelitat que es manifesti en l’aprofitament del temps i en la dominació de la supèrbia, en la teva decisió d’obeir abnegadament, en el teu afany per subjectar la imaginació: en tants detalls petits, però eficaços, que salvaguarden i, alhora, manifesten la qualitat del teu lliurament.

Si en algun moment la lluita interior es fa més difícil, serà l’ocasió bona de mostrar que el nostre Amor és de veritat. Per a qui d’alguna manera ha començat a assaborir el lliurament, caure vençut seria com una estafa, un engany miserable. No t’oblidis d’aquell crit de sant Pau: quis me liberabit de corpore mortis huius?,⁹³ qui m’alliberarà d’aquest cos que em duu a la mort? I escolta, en la teva ànima, la resposta divina: sufficit tibi gratia mea!,⁹⁴ en tens prou amb la meva gràcia!

L’amor de la nostra joventut, que amb la gràcia de Déu li hem donat generosament, no l’hi prendrem amb el pas dels anys. La fidelitat és la perfecció de l’amor: en el fons de totes les penes que hi pot haver en la vida d’una ànima lliurada a Déu, sempre hi ha un punt de corrupció i d’impuresa. Si la fidelitat és sencera i sense esquerdes, serà alegre i indiscutida.

Fidelitat a la vocació

Deixeu-me que insisteixi: sigueu fidels. És quelcom que tinc clavat al cor. Si sou fidels, el nostre servei a les ànimes i a la Santa Església s’omplirà de fruits espirituals abundants. No oblideu —repeteixo— que a la vida es pot cometre algun error, però això no vol dir res contra el camí, ni contra l’Amor: vol dir que, d’ara endavant, hem de ser més prudents. Ningú no pot raonar així: com que no puc amb la càrrega d’un deure, no en compliré cap. És una reacció de supèrbia, és passar de la deïficació a l’endimoniament. Corruptio optimi pessima, ensenya el vell adagi escolàstic: la corrupció del que és bo és pèssima. Només la humilitat —amb la gràcia— pot impedir aquesta corrupció, aquest pas breu del que és millor al que és pitjor. L’esperit maligne, quan surt d’un home, vaga pels llocs erms buscant repòs. I com que no en troba, es diu: “Me’n tornaré a casa meva, d’on he sortit”. Hi arriba i la troba escombrada i endreçada. Llavors se’n va a buscar altres set esperits pitjors que ell, entren en aquell home i s’hi queden. Al final, l’estat d’aquell home és pitjor que abans.⁹⁵

Deixar-ho tot perquè ens hem deixat una cosa, és absurd, no condueix a res. És la lògica d’un boig. Portem un tresor i, si —pel que sigui— n’hem perdut una part pel camí, encara que sigui considerable, aquesta no és una raó per tirar, ofesos, el que ens en queda. L’actitud més raonable serà prendre totes les precaucions —valent-nos també ara de la nostra experiència— per no perdre res més. En les coses de l’ànima, no hi ha res irremeiablement perdut: la cura humil i contrita amb què procurem conservar el que ens quedi, farà que recuperem —superant-ho— el que hàgim perdut. Doncs de vegades passa que la intensitat del penediment del penitent és proporcional a un estat de gràcia més gran que aquell del qual va caure pel pecat... Per això, de vegades el penitent s’aixeca amb més gràcia que la que tenia abans.⁹⁶

Qui es quedi agafat als esbarzers del camí, s’hi quedarà per la seva pròpia voluntat, sabent que serà un desgraciat per haver girat l’esquena a l’Amor de Crist. Torno a afirmar que tots tenim misèries. Però les misèries nostres no ens han de portar mai a desentendre-se’ns de la crida de Déu, sinó a acollir-nos aquesta crida, a ficar-nos dins d’aquesta bondat divina, com els guerrers antics es ficaven dins de la seva armadura: aquell ecce ego: quia vocasti me!;⁹⁷ aquí em tens, perquè m’has cridat, és la nostra defensa. No hem d’anar contra la crida de Déu perquè tinguem misèries; sinó atacar les misèries, perquè Déu ens va cridar.

Quan venen la dificultat i la temptació, el dimoni, més d’una vegada, ens vol fer raonar així: com que tens aquesta misèria, és senyal que Déu no et crida, no pots continuar endavant. Nosaltres hem d’advertir el sofisma d’aquest raonament, i pensar: com que Déu m’ha cridat, malgrat aquest error, amb la gràcia del Senyor tiraré endavant.

El nostre lliurament ens confereix com un títol —un dret, per dir-ho així— a les gràcies convenients per ser fidels al camí que un dia vam emprendre, perquè Déu ens va cridar. La fe ens diu que, siguin quines siguin les circumstàncies que travessem, aquestes gràcies no ens faltaran si no hi renunciem voluntàriament. Però nosaltres hem de cooperar: dins d’aquesta cooperació hi ha l’exercici de la virtut de la fortalesa, i una part de la fortalesa és la paciència per suportar la prova, la dificultat, la temptació i les pròpies misèries. El que va ser provat i es va mostrar perfecte tindrà glòria perdurable. Qui podia transgredir la Llei i no l’ha transgredida? Qui podia fer el mal i no l’ha fet? Aquests quedaran consolidats en els seus béns.⁹⁸

Des de l’eternitat el Creador ens ha escollit per a aquesta vida de lliurament complet: elegit nos in ipso ante mundi constitutionem,⁹⁹ ens escollí en ell abans de crear el món. Cap de nosaltres té el dret, passi el que passi, de dubtar de la seva crida divina: hi ha una llum de Déu, una força interior donada gratuïtament pel Senyor, que vol que, amb la seva Omnipotència, vagi la nostra flaquesa; amb la seva llum, la tenebra de la nostra pobra naturalesa. Ens busca per corredimir, amb una moció precisa de la qual no podem dubtar: perquè tenim, a més de mil raons que altres vegades hem considerat, un senyal extern: el fet d’estar treballant amb entrega plena en la seva Obra, sense que hi hagi intervingut cap motiu humà. Si Déu no ens hagués cridat, el nostre treball amb tant de sacrifici a l’Opus Dei ens faria dignes d’un manicomi. Però som homes assenyats, després hi ha quelcom físic, extern, que ens assegura que aquesta crida és divina: veni, sequere me;¹⁰⁰ vine i segueix-me.

Intentem ser lleials al llarg de la nostra vida i, si en algun moment sentim que no ho som, lluitem, demanem ajuda a Déu, i vencerem, perquè Déu no perd batalles. Posem totes les nostres misèries als peus de Jesucrist, perquè Ell triomfi: i veureu que alt que queda, i de quina manera ens ajudarà a divinitzar la nostra vida terrenal.

La flaquesa humana ens acompanya fins i tot en els millors instants, en els moments més sublims de la nostra existència. Tenim —perquè ja no ens pugui sorprendre res— el testimoni del Sant Evangeli. A l’Última Cena, en aquell clima d’efusió d’amor i de confidències divines, en la reunió dels íntims, dels més formats, dels predilectes: facta est autem contentio inter eos, quis eorum videretur esse maior:¹⁰¹ hi hagué entre ells una discussió sobre quin havia de ser tingut pel més important.

Per això, quan sentim en nosaltres mateixos —o en altres— qualsevol debilitat, no hem de mostrar estranyesa: recordem aquells que, amb la seva flaquesa indiscutible, van perseverar i van portar la paraula de Déu per tots els pobles, i van ser sants. Hem d’estar disposats a lluitar i a caminar: el que importa és la perseverança.

Rectificar cada dia una mica

Constants, alegres, rectificant cada dia una mica, com fan els vaixells a alta mar, per arribar a port. Els sants han estat com nosaltres: han tingut bona voluntat i la sinceritat de rectificar, en la seva vida interior, en la seva lluita: amb victòries i amb derrotes, que de vegades són victòries; buscant el tracte amb Déu, que és esperança, que és fe, que és Amor. El nostre Déu està content amb aquesta lluita nostra, que és senyal cert que tenim vida interior, desig de perfecció cristiana.

Recordeu quan Joan i Jaume es van apropar a Jesús i li van dir: “Mestre, voldríem que ens concedissis el que et demanarem”. Jesús els preguntà: “Què voleu que faci per vosaltres?”. Ells li respongueren: “Concedeix-nos de seure amb tu a la teva glòria l’un a la teva dreta i l’altre a la teva esquerra”. Jesús els contestà: “No sabeu què demaneu. Podeu beure la copa que jo beuré o ser batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat?” Ells li respongueren: “possumus”, sí que podem.¹⁰² El camí de la Glòria passa per les estretors de la mort. O bé ignoreu que tots els qui hem estat batejats en Jesucrist hem estat submergits en la seva mort? Pel baptisme hem mort i hem estat sepultats amb ell, perquè, així com Crist, per l’acció poderosa del Pare, va ressuscitar d’entre els morts, també nosaltres emprenguem una nova vida.¹⁰³

Fills meus, diguem amb Joan i Jaume: possumus!^******Omnia possum in eo qui me confortat;¹⁰⁴ em veig capaç de tot gràcies a aquell qui em fa fort. Ompliu-vos de confiança, perquè Déu, que ha començat en vosaltres una obra tan excel·lent, l’anirà duent a terme fins al dia que vingui Jesucrist:¹⁰⁵ podrem, si cooperem, perquè tenim assegurada la fortalesa de Déu: quia tu es, Deus, fortitudo mea.¹⁰⁶

La nostra pedagogia està formada per afirmacions, no per negacions, i es redueix a dues coses: obrar amb sentit comú i amb sentit sobrenatural. Entre altres manifestacions d’aquesta pedagogia, n’hi ha una que es pot expressar així: molta confiança en Déu, confiança en els altres, i desconfiança en nosaltres mateixos.

No us fieu fàcilment del propi judici: de la mateixa manera que el metall preciós es posa a prova —necessita la pedra de toc—, nosaltres hem de veure si el nostre judici és or fi —en l’aspecte humà i en el sobrenatural— tenint en compte l’opinió dels altres, especialment dels qui tenen gràcia d’estat per ajudar-nos. Per això hem de tenir la bona disposició de rectificar el que abans hàgim afirmat. Que no és cap humiliació rectificar: és un acte ple de rectitud, que està dins d’aquella pedagogia sobrenatural.

El bé sobrenatural d’una única persona, és millor que el bé natural de l’univers sencer.¹⁰⁷ Cal demanar a Déu que posi sempre en la nostra intel·ligència aquesta fe i aquesta visió sobrenatural, que doni una jerarquia objectiva a les nostres idees, als nostres afectes i a les nostres obres. Cal demanar aquest criteri, perquè és un do de Déu.

Contempleu, amb mi, el que escriu sant Joan: arribà, doncs, en una població samaritana que es deia Sicar, no gaire lluny de la propietat que Jacob havia donat al seu fill Josep; allà hi havia el pou de Jacob. Jesús, cansat de caminar, s’assegué allí a la vora del pou.¹⁰⁸ És commovedor veure el Senyor cansat. A més, té gana: els deixebles han anat al poble veí per buscar alguna cosa de menjar. I té set: una dona de Samaria es presentà a pouar aigua. Jesús li diu: “dona’m aigua”.¹⁰⁹ Després ve tota aquella conversa encantadora en la qual l’ànima sacerdotal de Crist s’aboca, sol·lícita, per recuperar l’ovella perduda: oblidant el cansament i la gana i la set. Mentrestant, els deixebles el pregaven: “Rabí, menja”. Però ell els contestà: “Jo, per menjar, tinc un aliment que vosaltres no coneixeu”. Els deixebles es preguntaven entre ells: “és que algú li ha portat menjar?” Jesús els diu: “El meu aliment és fer la voluntat del qui m’ha enviat i dur a terme la seva obra”.¹¹⁰

Jesucrist, perfectus Deus, perfectus homo,¹¹¹ es presenta a la nostra consideració, perquè estiguem serens davant de les exigències netes de la nostra pobra naturalesa, perquè les sapiguem oblidar o —almenys— posar-les en segon terme davant del bé de les ànimes —de totes les ànimes—, per animar-nos a donar compliment a l’Obra que Déu ens ha encomanat i sapiguem estimar la seva voluntat santíssima, alimentant-nos sempre d’aquest afany.

Fe en la misericòrdia de Déu

Una sola paraula del Senyor i la figuera sense fruit es va quedar seca fins a les arrels. Els deixebles se sorprenen i Jesús els diu: “Tingueu fe en Déu. Si algú diu a aquesta muntanya: ‘Alça’t i tira’t al mar’, sense dubtar-ne en el seu cor, sinó creient que es realitzarà allò que diu, us asseguro que li serà concedit. Per això jo us dic: tot allò que demaneu en la pregària, creieu que ja ho teniu concedit, i ho rebreu”.¹¹²

La fe serà la font inesgotable de la nostra fecunditat apostòlica: perquè diu l’Escriptura: del seu interior brollaran rius d’aigua viva.¹¹³ Però ha de ser —la nostra— una fe plena de fidelitat lleial al Magisteri del Romà Pontífex.

El Senyor acabava de curar els muts, els cecs, els coixos, els malalts i molts d’altres que se Li presentaven; i sentiu el que diu: “Sento una gran compassió per aquesta gent, perquè ja fa tres dies que no es mouen d’aquí amb mi i no tenen res per a menjar”.¹¹⁴ El cor de Jesucrist és ple d’amor, i es compadeix d’aquella gent que el segueix durant tres dies!

Tingueu en compte, a més, que alguns d’aquells homes seguien el Senyor com qui va darrere d’un curandero, o d’un poderós de la terra per obtenir-ne els favors, o —a l’Escriptura Santa no hi falten proves d’aquesta intenció— ut caperent eum in sermone,¹¹⁵ per atrapar una paraula seva i retorçar-la. Si per a aquests que eren així, per tres dies de perseverança, Jesús fa el gran miracle de la multiplicació dels pans, penseu què no farà per nosaltres. En els moments de conflicte, en sentir la vostra indigència, acudiu confiadament al Senyor, abandoneu-vos a les seves mans i digueu-li que fa més de tres dies que el seguim amb amor i amb sacrifici.

Creixeu en la fe, davant dels obstacles propis o aliens. Mireu com es comporta el centurió, segons ho narra sant Lluc: no era gaire lluny de la casa, quan el centurió li va enviar uns amics a dir-li: Senyor, no et molestis: jo no soc digne que entris a casa meva, i per això ni tan sols m’he considerat digne de venir a trobar-te; digues una paraula i el meu criat es posarà bo.¹¹⁶

Les dificultats, les contrarietats, desapareixen quan ens apropem a Déu en l’oració. Parlem amb Jesús de manera humil i franca, tenint en compte que qui va amb sinceritat va segur,¹¹⁷ i de seguida es farà la llum, vindran la pau i la serenitat i l’alegria. I ens sentirem feliços, tot i que encara es noti el fang a les ales. Després, mortificació, penitencia, i caurà aquest fang; i volarem com les àguiles en l’altura de la fe i de les obres.

Com aquell home, de qui ens parla l’Eclesiàstic, cada matí es lleva a primera hora, per dedicar-se al Senyor que l’ha creat i pregar davant l’Altíssim. Obre els llavis i comença la pregària, demana perdó pels pecats que ha comès. I si el Senyor, el Gran, ho vol així, quedarà ple de l’esperit d’intel·ligència; escamparà com la pluja el missatge de la seva saviesa i, quan pregui, donarà gràcies al Senyor. Adquirirà l’encert en el consell i en el saber i reflexionarà sobre els secrets del Senyor. Escamparà la instrucció que li van ensenyar.¹¹⁸

L’oració ens donarà la deïficació bona, humil, santa; i podrem treballar en tots els ambients, sense cap perill. Da, quaesumus, omnipotens Deus: ut, quae divina sunt, iugiter exsequentes, donis mereamur caelestibus propinquare:¹¹⁹ per aquest seguiment continuat, perseverant, del que és diví, el Senyor ens donarà a mans plenes la riquesa dels seus dons, la divinització bona. Da nobis, quaesumus, Domine: perseverantem in tua voluntate famulatum; ut in diebus nostris, et merito et numero populus tibi serviens augeatur.¹²⁰ Perseverem en el servei de Déu i veurem com creix en nombre i en santedat aquest exèrcit de pau, aquest poble de corredempció.

Sempre és possible arribar a ser sants

Fills meus, endavant amb alegria, amb esforç: res no ens pararà al món, mentre servim el Senyor, perquè tot és bo per als que estimen Déu: diligentibus Deum, omnia cooperantur in bonum.¹²¹ A la vida tot es pot arreglar menys la mort, i per a nosaltres la mort és vida. Res no té importància si hi ha sinceritat, sentit sobrenatural i bon humor: res no està mai perdut. Barrabás era un homicida i un revoltós, i la Mort de Crist —vida per Vida— el salva a ell de morir. Dimes era un lladre, un delinqüent: i una paraula humil de penediment, una oració senzilla i confiada, i Jesús —vida per Vida— el salva a ell de morir eternament. Rectifica, que mai és tard per rectificar; però rectifica immediatament, fill meu!

Moltes persones diferents venen i vindran a l’Opus Dei: tota mena de persones. Algunes, cridades també al final de la tarda,¹²² com aquells operaris de la vinya. M’alegrarà molt veure arribar a l’Obra, cridat per Déu, un home al final de la seva vida: potser una ànima que ha passat anys i anys lluny de Jesucrist. Sempre hi ha lloc per a un operari d’última hora; i —si és fidel— rebrà el premi de la glòria, potser amb només uns minuts d’amor, lligat voluntàriament a la creu de peus i mans: perquè la santedat no es basa a fer moltes coses, sinó a estimar molt. Un gran Amor ens espera al Cel: sense traïcions, sense enganys: tot l’amor, tota la bellesa, tota la grandesa, tota la ciència... I sense embafament: ens sadollarà sense sadollar.

Sempre hi ha hagut heretges —ja n’hi havia en vida dels Apòstols— que han intentat treure’ns aquesta esperança. Si prediquem que Crist ha ressuscitat d’entre els morts, com és que alguns de vosaltres neguen la resurrecció dels morts Si no hi ha resurrecció dels morts, tampoc Crist no ha ressuscitat. I si Crist no ha ressuscitat, la nostra predicació és buida, i buida és també la vostra fe. Si l’esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d’aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes.¹²³

Portem totes les dificultats d’aquesta navegació nostra, al mig dels mars del món, amb l’esperança del cel: per a nosaltres i per a totes les ànimes que vulguin estimar, l’aspiració és arribar fins a Déu: la glòria del Cel. Si no, res de res val la pena. Per anar al Cel, hem de ser fidels. I per ser fidels, cal lluitar, anar cap endavant en el nostre camí, encara que alguna vegada caiguem de morros: amb Ell ens aixecarem.

Responsables de la santedat dels altres

No estem sols. Vae soli:¹²⁴ però ai del qui cau estant sol. Intentem que no ens falti sentit de responsabilitat, sabent-nos baules d’una mateixa cadena. Per tant —hem de dir de debò cadascun dels fills de Déu, a la seva Obra— vull que aquesta baula que soc jo no es trenqui: perquè, si em trenco, traeixo Déu, l’Església Santa i els meus germans. I gaudirem de la fortalesa de les altres baules; m’alegraré que hi hagi baules d’or, de platí, encastades de pedres precioses. Cap fill de Déu està sol, cap és un vers solt: som versos del mateix poema èpic, diví, i no podem trencar aquesta unitat, aquesta harmonia, aquesta eficàcia.

Heu de ser victoriosos en les vostres misèries i fer victoriosos els altres. Entre tots m’ajudareu a perseverar. Amb errors, que tots tenim i que —quan els reconeixem, demanant perdó al Senyor— ens fan humils i mereixen que diguem, amb l’Església: felix culpa!^*******

Així aconseguirem la serenitat, ens ajudarem a voler i a viure la mateixa santedat i la santedat dels altres; i tindrem aquella fortalesa que és la fortalesa de les cartes, que no es poden sostenir soles, però que, recolzades les unes en les altres, poden formar un castell que s’aguanta dret. Déu compta amb les nostres flaqueses, amb la nostra debilitat, i amb la debilitat dels altres; però també compta amb la fortalesa de tots, si la caritat ens uneix. Estimeu la beneïda correcció fraterna, que assegura la rectitud del nostre caminar, la identitat del bon esperit: ves a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta. Si t’escolta, t’hauràs guanyat el germà.¹²⁵

Tinguem el cor gran, per estimar totes les criatures de la terra amb els seus defectes, amb les seves maneres de ser. No oblidem que, de vegades, cal ajudar les ànimes perquè caminin a poc a poc; les hem d’animar amb paciència a avançar lentament, de manera que amb prou feines es puguin adonar del moviment, encara que caminin.

En la nostra sembra de pau i d’alegria caldrà difondre, fomentar i defensar la legítima llibertat personal dels homes; el deure que cada home té d’assumir-se la responsabilitat que li correspon en les tasques terrenals; l’obligació de defensar també la llibertat dels altres, com la seva pròpia, i de comprendre tothom; la caritat d’acceptar els altres com són —perquè cadascun de nosaltres té culpes i errors—, i ajudar-los amb la gràcia de Déu i amb l’aire humà a superar aquests defectes, perquè tots ens puguem sostenir a fi de portar amb dignitat el nom de cristians.

Hi ha moltes ànimes al voltant vostre, i no tenim dret a ser un obstacle per al seu bé espiritual. Estem obligats a buscar la perfecció cristiana, a ser sants, a no defraudar, no només Déu per l’elecció de què ens ha fet objecte, sinó també totes aquestes criatures que tant esperen de la nostra labor apostòlica. Per motius humans també: fins i tot per lleialtat lluitem per donar bon exemple. Si algun dia tinguéssim la desgràcia que les nostres obres no fossin dignes d’un cristià, demanarem al Senyor la seva gràcia per rectificar.

Hem de ser —en la massa de la humanitat— llevat; i necessitem santedat: posar remei als errors passats, disposar-nos amb humilitat de cor a practicar les virtuts en la nostra vida ordinària. Si vivim així, serem fidels. Quina alegria poder dir, quan arriba l’examen de la nit: Senyor, no m’he ocupat de mi en tot el dia, perquè he estat sempre ocupat a servir-te, en servir els altres, pel teu Amor!

Units al Senyor

Sols, no podem fer res de profit, perquè haurem tallat el camí de les relacions amb Déu: sine me nihil potestis facere;¹²⁶ sense mi no podeu fer res. Però units al Senyor, ho podem tot: omnia possum in eo qui me confortat;¹²⁷ ho podrem fer tot gràcies a aquell que ens confortarà, encara que tinguem equivocacions i errors, si lluitem per no tenir-los.

Una vegada un conegut meu somiava —no l’acabo mai de conèixer— que caminava per un avió a molta altura, però no dins, sinó sobre les ales: i patia terriblement. Nostre Senyor li donava a entendre que així van per les altures de l’apostolat les ànimes que no tenen vida interior, amb el perill constant de caure, patint, insegures.

Aquesta vida és combat, guerra, una guerra de pau que cal lluitar sempre in gaudio et pace. Tindrem aquesta pau i aquesta alegria si som homes —o dones— de l’Obra, que vol dir: sincerament pietosos, cultes —cadascú en la seva labor—, treballadors, esportistes en la vida espiritual: no sabeu que a l’estadi tots els corredors es llancen a la cursa, però només un s’emporta el premi? Correu bé per poder-vos-el endur! L’atleta s’absté de moltes coses, i tot per guanyar-se una corona que es marceix, mentre que nosaltres n’hem de guanyar una que mai no es marcirà.¹²⁸

Per això som ànimes contemplatives, amb un diàleg constant, que tracten el Senyor a tota hora: des del primer pensament del dia fins a l’últim pensament de la nit: perquè som enamorats i vivim d’Amor, portem posat de continu el nostre cor en Jesucrist Senyor Nostre, arribant a Ell per la seva Mare Santa Maria i, per Ell, al Pare i a l’Esperit Sant.

Si en algun moment apareix la intranquil·litat, la inquietud, el desassossec, ens apropem al Senyor i li diem que ens posem a les seves mans, com un nen petit en braços del seu pare. És un lliurament que suposa fe, esperança, confiança, amor.

Puc dir que qui compleix les nostres Normes de vida —qui lluita per complir-les—, i ho fa de la mateixa manera en temps de salut que en temps de malaltia, en la joventut i en la vellesa, quan hi ha sol i quan hi ha tempesta, quan no li costa observar-les i quan li costa, aquest fill meu està predestinat, si persevera fins al final: estic segur de la seva santedat.

El nostre Déu estima de tal manera les criatures —deliciae meae esse cum filiis hominum,¹²⁹ les meves delícies són amb els fills dels homes; que, si en algun moment no hem sabut ser fidels al Senyor, el Senyor sí que ha estat pendent de nosaltres. De la mateixa manera que una mare no té en compte les proves de desafecte del fill quan el fill s’apropa a ella amb afecte, tampoc Jesús no recorda les coses que no hem fet bé quan a la fi anem amb afecte cap a Ell, penedits, nets pel sagrament de la penitència.

Filiació divina, doncs. Amb aquesta creença meravellosa no perdem la serenitat: per sentir-nos segurs; per tornar, si és que ens hem descaminat en alguna escaramussa d’aquesta lluita diària —encara que hagi estat una derrota gran—, ja que per la nostra debilitat ens podem descaminar i, de fet, ens descaminem. Sentim-nos fills de Déu per tornar a Ell amb agraïment, segurs de ser rebuts pel nostre Pare del cel.

El Senyor ens parla —si el volem escoltar, en el fons de la nostra ànima, a través de persones i esdeveniments— com un Pare amorós; i ens dona, sense espectacle, la gràcia convenient per tenir les forces necessàries, fins i tot l’energia humana, per acabar les coses amb la mateixa il·lusió amb què les hem començat. Per això, la deïficació que ens porta a perseverar, a viure plens de confiança, a superar les dificultats, ja no és un crit de supèrbia. És un crit d’humilitat: una manera de fer patent la nostra unió amb Déu, una manifestació de caritat; és la nostra mateixa misèria la que ens porta a refugiar-nos en Déu, a divinitzar-nos.

Tractar Jesucrist confiadament. Alegria en la lluita

Tractar Déu, tocar Déu. Mireu com sant Lluc ens explica la curació de la dona que patia d’hemorràgies. Jesús preguntà: “Qui m’ha tocat?”. Tots negaven que ho haguessin fet, i Pere digué: Mestre, però si tota la gent t’envolta i t’empeny!¹³⁰ De Crist surt la vida a dojo: una virtut divina. Fill meu, tu li parles, el toques, el menges cada dia: el tractes en la Sagrada Eucaristia i en l’oració, en el Pa i en la Paraula.

Fa força anys vaig presenciar aquesta escena: un grup d’homes i, entre ells, un de popularment famós. La gent es parava a contemplar-lo. Un nen va sortir de la multitud, va passar una mà pel vestit de l’home que tots admiraven i va tornar amb la cara radiant, cridant: l’he tocat!

Nosaltres fem encara més: tenim amistat personal amb Jesucrist. En aquesta relació hi ha la base de la nostra bona deïficació. En la Sagrada Eucaristia i en l’oració trobem la càtedra en què aprenem a viure, servint amb servei alegre totes les ànimes: a governar, també servint; a obeir en llibertat, volent obeir; a buscar la unitat en el respecte de la varietat, de la diversitat, en la identificació més íntima.

Els Actes dels Apòstols descriuen, en poques paraules, l’ambient de la primera comunitat cristiana: tots eren constants a escoltar l’ensenyament dels apòstols i a viure en comunió fraterna, a partir el pa i a assistir a les pregàries.¹³¹ Amb la Fe, el Pa i la Paraula, perseverarem, ens denominarem victoriosos, i tindrem tot l’amor que ens espera al cel, després d’haver estat feliços a la terra i d’obrir camins de pau al mig del món a tantes ànimes de totes les nacions.

Fills meus, que estigueu contents. Jo ho estic, tot i que no ho hauria d’estar mirant la meva pobra vida. Però estic content, perquè veig que el Senyor ens busca una vegada més, que el Senyor continua sent el nostre Pare; perquè sé que vosaltres i jo veurem quines coses cal arrencar, i decididament les arrencarem; quines coses cal cremar, i les cremarem; quines coses cal lliurar, i les lliurarem.

Mare meva: a aquests fills i a mi, dona’ns el do beneït de la humilitat en la lluita, que ens farà sincers; l’alegria de sentir-nos molt ficats en Déu, deïficats. El goig sacrificat i sobrenatural de veure tota la petitesa —tota la misèria, tota la debilitat de la nostra pobra naturalesa humana amb les seves flaqueses i defectes— disposada a ser fidel a la gràcia del Senyor, i així ser instrument per a coses grans.

Digueu amb mi: Senyor, sí, amb l’ajuda de la Nostra Mare del Cel serem fidels, serem humils, i no ens oblidarem mai que tenim els peus de fang, i que tot el que en nosaltres brilla és teu, és gràcia, és aquesta divinització que ens dones perquè vols, perquè ets bo: confitemini Domino quoniam bonus;¹³² enaltiu el Senyor: que n’és, de bo.

No hi ha tempesta que pugui fer naufragar el cor de la Verge Mare de Déu. Cadascun de nosaltres, quan venen les tempestes, lluitem i, per estar segurs, anem al refugi ferm del Cor dolcíssim de Maria. Ella, la Mare de Déu Santíssima, és la nostra seguretat, és la Mare del Bell Amor, Seu de la Saviesa; la Mitjancera de totes les gràcies, la que ens guiarà fins al seu Fill, Jesús.

Fills meus: quan estigueu tristos i quan estigueu alegres; quan les vostres misèries siguin més o menys aparents, i quan us pesin més, acudiu sempre a Maria, perquè ella no ens abandonarà mai, en aquest camí de servei al seu Fill Jesús, al mig del món.

Santa Maria, Mare de Déu, Mare nostra, que tant saps de les misèries dels teus fills, els homes. Santa Maria, Poder Suplicant: perdó per la nostra vida; pel que hi ha hagut en nosaltres que havia d’haver estat llum, i ha estat tenebres; que havia d’haver estat força, i ha estat fluixesa; que havia d’haver estat foc, i ha estat tebiesa. Com que coneixem la poca qualitat de la nostra vida, ajuda’ns a ser d’una altra manera, a tenir amb tu —com a fills teus— aquest bon aire de família.

Una benedicció del vostre Pare.

Madrid, 24 de març de 1931