Necessitat de la humilitat

M’agradaria fer-vos sentir, juntament amb el goig que la vostra crida divina us produeix, una humilitat íntima i sincera, que no només és compatible amb l’esperança i amb la grandesa d’ànim, sinó que és la seva millor defensa i garantia. Perquè no tota seguretat és digna de lloança, sinó només la que abandona les cures en la mesura que ho ha de fer i en les coses en què no s’ha de témer. Així és com la seguretat és una condició per a la fortalesa i per a la magnanimitat.⁴

Cadascun de nosaltres és com aquell gegant de la Sagrada Escriptura: tenia el cap d’or fi; el pit i els braços, de plata; el ventre i les cuixes, de bronze; les cames, de ferro, i els peus, en part de ferro i en part d’argila.⁵ No oblidem mai aquesta debilitat del fonament humà, i així serem prudents —humils— i no passarà el que li va passar a aquella estàtua colossal: una pedra es va desprendre, sense que ningú la toqués; va topar amb els peus de ferro i argila de l’estàtua i els va fer pols. En un instant, van quedar esmicolats alhora el ferro, l’argila, el bronze, la plata i l’or; van quedar com el pallús de l’era a l’estiu, i el vent se’ls va emportar sense deixar-ne ni rastre.⁶

Escolteu, fills meus, el que l’Esperit Sant ens diu per sant Pau: qui es pensi estar dret, que miri de no caure. Les proves que heu hagut de suportar no eren sobrehumanes; Déu és fidel i no permetrà que sigueu temptats per damunt de les vostres forces. I, juntament amb la prova, us donarà el mitjà de sortir-ne i poder-la suportar.⁷