Per la gràcia, l’home es deïfica

L’ànima es deïfica: la seva vida nova contrasta tant amb la d’abans i amb la que al seu voltant troba tantes vegades! La fe ens diu que una ànima en estat de gràcia és veritablement una ànima divinitzada: per elles ens han estat concedides les promeses més grans i precioses; gràcies a aquestes promeses podreu fugir de la corrupció que hi ha en el món, provocada pels desigs terrenals, i participareu de la naturalesa divina.⁸ Aquest concepte teologal de l’home dista del concepte purament humà i natural, gairebé tant com Déu dista de la humanitat. Som homes, de carn i ossos, no àngels. Però també en el cos, per influx de l’ànima en gràcia, redunda aquesta divinització, com un avançament de la resurrecció gloriosa.

Gosaré dir: soc sant? Si digués sant quant a santificador i no necessitat de ningú que em santifiqui, seria superbiós i mentider, però si entenem per sant el fet de santificar, segons el que podem llegir en el Levític: sigueu sants, perquè jo, Déu, soc sant; aleshores també el cos de Crist, fins a l’últim home situat en els confins de la terra i, amb el seu Cap i sota el seu Cap, digui audaçment: soc sant.⁹