En les travessies de la vida interior i en les del treball espiritual, el Senyor concedeix als seus apòstols aquells temps de bonança, i els elements, les mateixes misèries i els obstacles de l’ambient, emmudeixen: l’ànima gaudeix, en si mateixa i en els altres, de la bellesa i el poder del que és diví, i s’omple de satisfacció, de pau, de seguretat en la seva fe encara vacil·lant. Sobretot als que comencen, el Senyor els acostuma a portar —potser durant anys— per aquests mars menys borrascosos, per confirmar-los en la seva primera decisió, sense exigir-los al principi el que ells encara no poden donar, perquè són sicut modo geniti infantes,¹¹ com nens nounats.