La deïficació és dolenta si encega, si no deixa veure amb evidència que tenim els peus de fang, ja que la pedra de toc per distingir la deïficació bona de la dolenta és la humilitat. Per això, és bona, mentre no es perd la consciència que aquesta divinització és un do de Déu, gràcia de Déu; és dolenta quan l’ànima s’atribueix a si mateixa —a les seves obres, als seus mèrits, a la seva excel·lència— la grandesa espiritual que li ha estat donada.

Humils, humils! Perquè sabem que, en part, estem fets de fang, i coneixem una miqueta de la nostra supèrbia i de les nostres misèries... i no ho sabem tot. Que descobrim el que destorba la nostra fe i la nostra esperança i el nostre amor!

Aquesta humilitat l’assoleixen de dues maneres els que tenen afany de ser sants. Una té lloc quan el que lluita per exercitar-se en la pietat es troba en plena experiència espiritual i, a causa de la flaquesa del cos, o per obra dels que volen mal als qui practiquen la virtut, o pels mals pensaments que l’assalten, sent de si mateix amb més modèstia i submissió. L’altra manera, en canvi, es produeix quan la intel·ligència és il·lustrada per la gràcia santa amb profunditat i plenitud: llavors, l’ànima té com una humilitat natural. Feta més plena i com més rica per la gràcia divina, ja no es pot alçar amb la inflor del desig de glòria, encara que compleixi sempre acabadament els mandats de Déu, sinó que més aviat es comporta com a inferior a tothom, amb un tracte ple de submissió i de modèstia divina.¹²