Us deia que, al llarg d’aquesta navegació de la vida nostra, hi ha temps de bonança —interna o externa—, fins i tot prolongats; però només al Cel la pau és definitiva, la serenitat completa. Ho ha dit Jesucrist: no us penseu que hagi vingut a portar la pau a la terra. No he vingut a portar la pau, sinó l’espasa.¹⁷

Un home es va fent a poc a poc, i no arriba mai a fer-se del tot, a fer en si mateix tota la perfecció humana de la qual la naturalesa és capaç. En un aspecte determinat, pot fins i tot arribar a ser el millor, en relació amb tots els altres, i potser a ser insuperable en aquesta activitat concreta natural. Tanmateix, com a cristià, el seu creixement no té límits: sempre pot créixer en caritat, que és l’essència de la perfecció. De fet, la caritat, considerada en la seva naturalesa específica, no té res que en limiti el creixement: ja que és una participació de la caritat infinita, que és l’Esperit Sant. També la causa del creixement de la caritat —és a dir, Déu— és infinita en el seu poder. I de manera semblant, tampoc per part del subjecte es pot assenyalar un límit a aquesta millora: perquè sempre, quan la caritat creix, també creix la capacitat per a un augment ulterior. Per això s’ha de concloure que en aquesta vida no es pot prefixar un límit al creixement de la caritat.¹⁸

Sentiu el testimoni de Pau: no vull dir que ja hagi assolit tot això o que ja sigui perfecte. Hi corro al darrere per tal d’apoderar-me’n, ja que també Jesucrist es va apoderar de mi.¹⁹ Sant Pau era un caminant perfecte, però per això mateix sabia que no havia assolit la perfecció, a la qual aquest camí conduïa.^* No us estranyi, doncs, que us digui amb sant Agustí: correm, prosseguim, som al camí; que la seguretat venturosa de les coses passades no ens faci ser menys diligents per a les que encara no hem assolit.²⁰