Potser de vegades us trobareu —no dic en coses grans, però encara que fos així, que no ho serà— que hàgiu de viure en la vostra vida personal l’escena de Naïm, que ens narra sant Lluc: duien a enterrar un mort, fill únic d’una dona que era viuda. Molta gent del poble acompanyava la mare. Així que el Senyor la va veure, se’n va compadir i li digué: no ploris. Després s’acostà al fèretre i el va tocar. Els qui el portaven s’aturaren. Ell digué: “Jove, aixeca’t”. El mort va incorporar-se i començà a parlar. I Jesús el va donar a la seva mare.⁶³

La vida interior és això: començar i recomençar. La vida interior consisteix a fer molts actes de contrició, d’amor i de reparació. Amb quin goig t’exalço, Senyor! M’has tret a flor d’aigua quan m’ofegava i no has permès que se n’alegrin els enemics. Senyor, Déu meu, vaig cridar auxili i em vas guarir. Senyor, m’has arrencat de la terra dels morts; quan ja m’hi enfonsava, m’has tornat a la vida. Canteu al Senyor, els qui l’estimeu, enaltiu-lo recordant que ell és sant.⁶⁴