Heus aquí; jo soc el Déu que anul·la els teus pecats i no els recorda. Veus? No els recordaré, diu, i això és propi de la clemència; però tu recorda’ls, perquè tinguis ocasió de corregir-te. Pau, tot i que ho sabia, recordava sempre els pecats, que Déu havia oblidat, fins al punt que deia: no soc digne de ser anomenat apòstol, perquè vaig perseguir l’Església de Déu; i: Crist va venir al món a salvar els pecadors, dels quals jo soc el primer. No va dir: “era”; sinó: “soc”. Davant de Déu els pecats estaven perdonats, però davant de Pau persistien en el seu record. El que Déu havia anul·lat, ell mateix ho divulgava... Déu l’anomena “vas d’elecció”, i ell s’anomena “el primer pecador”. Si no s’havia oblidat dels pecats, pensa com recordaria els beneficis de Déu.⁶⁹

Sant Pau sap que és l’últim dels apòstols, però també sent el mandat d’evangelitzar. Com tu i com jo. Tu sabràs com ets. De mi et puc dir que soc una pobra cosa, un pecador que estima Jesucrist. Per gràcia de Déu no l’ofenem més, però em sento capaç de cometre totes les vileses que hagi comès qualsevol altre home.

Per això, si els altres —perquè el Senyor, en la seva bondat, no els deixa veure la nostra fragilitat— ens consideren millors que ells, ens lloen i mostren desconèixer que som pecadors, hem de pensar i meditar en el fons del nostre cor, amb humilitat veritable: tamquam prodigium factus sum multis: et tu adiutor fortis;⁷⁰ tothom em mirava com un prodigi: eres per a mi un castell de refugi