Sigueu sinceríssims: no us concediu res sense dir-ho, s’ha de dir tot. Mireu que, si no, el camí s’enreda; mireu que, si no, el que no era res acaba sent molt. Recordeu el conte del gitano, que va anar a confessar: Pare capella, jo m’acuso d’haver robat un ronsal... I darrere hi havia una mula; i darrere, un altre ronsal; i una altra mula, i així fins a vint. Fills meus, que el mateix passa amb moltes altres coses: quan es concedeix el ronsal, després venen totes les altres coses, tota la fila, després venen coses que avergonyeixen.

De petit hi havia dues coses que em molestaven molt: fer petons a les senyores amigues de la meva mare, que venien de visita, i posar-me vestits nous. M’amagava sota del llit. Després, la meva mare amb afecte em deia: Josepmaria, la vergonya només per pecar. Molts anys després m’he adonat que en aquelles paraules hi havia una raó molt profunda. El diable ens treu la vergonya per fer que ens equivoquem, i després ens la torna perquè no expliquem els nostres errors. Potser són els mateixos errors dels quals els altres presumeixen —exagerant-los— al voltant d’una taula de cafè.