La por, als qui dirigeixen la nostra ànima, és la temptació més diabòlica. La por i la vergonya, que no deixen ser sinceres, són les enemigues més grans de la perseverança. Som de fang; però, si parlem, el fang adquireix la fortalesa del bronze. Tingueu ben agafades aquestes idees, porteu-les a la pràctica i haurem assegurat la tranquil·litat en el servei de Déu, perquè serà molt difícil ofuscar-nos.

Fills meus, hem vingut a l’Obra a ser sants al mig del món; per aconseguir-ho, hi hem de posar tots els mitjans. Quan un malalt va a una clínica per aconseguir la salut, si li demanen que es tregui la roba, perquè li han de fer un reconeixement, i diu que no; si li pregunten quins símptomes té, i no ho vol dir... Aquesta persona on cal portar-la no és a una clínica, sinó al manicomi.

Hem de facilitar, als qui tenen la missió de formar-nos, el coneixement de totes les nostres circumstàncies personals, no podem tenir por que sàpiguen com som. Al contrari: ens ha d’alegrar fer que la nostra ànima sigui transparent. Només d’aquesta manera, amb aquesta sinceritat amb Déu, amb vosaltres mateixos i amb els que us formen, aconseguirem —en la mesura que sigui possible i amb l’ajuda de Déu— la perfecció cristiana, la perfecció humana, la perseverança en el bé.