Fidelitat a la vocació

Deixeu-me que insisteixi: sigueu fidels. És quelcom que tinc clavat al cor. Si sou fidels, el nostre servei a les ànimes i a la Santa Església s’omplirà de fruits espirituals abundants. No oblideu —repeteixo— que a la vida es pot cometre algun error, però això no vol dir res contra el camí, ni contra l’Amor: vol dir que, d’ara endavant, hem de ser més prudents. Ningú no pot raonar així: com que no puc amb la càrrega d’un deure, no en compliré cap. És una reacció de supèrbia, és passar de la deïficació a l’endimoniament. Corruptio optimi pessima, ensenya el vell adagi escolàstic: la corrupció del que és bo és pèssima. Només la humilitat —amb la gràcia— pot impedir aquesta corrupció, aquest pas breu del que és millor al que és pitjor. L’esperit maligne, quan surt d’un home, vaga pels llocs erms buscant repòs. I com que no en troba, es diu: “Me’n tornaré a casa meva, d’on he sortit”. Hi arriba i la troba escombrada i endreçada. Llavors se’n va a buscar altres set esperits pitjors que ell, entren en aquell home i s’hi queden. Al final, l’estat d’aquell home és pitjor que abans.⁹⁵

Deixar-ho tot perquè ens hem deixat una cosa, és absurd, no condueix a res. És la lògica d’un boig. Portem un tresor i, si —pel que sigui— n’hem perdut una part pel camí, encara que sigui considerable, aquesta no és una raó per tirar, ofesos, el que ens en queda. L’actitud més raonable serà prendre totes les precaucions —valent-nos també ara de la nostra experiència— per no perdre res més. En les coses de l’ànima, no hi ha res irremeiablement perdut: la cura humil i contrita amb què procurem conservar el que ens quedi, farà que recuperem —superant-ho— el que hàgim perdut. Doncs de vegades passa que la intensitat del penediment del penitent és proporcional a un estat de gràcia més gran que aquell del qual va caure pel pecat... Per això, de vegades el penitent s’aixeca amb més gràcia que la que tenia abans.⁹⁶