Qui es quedi agafat als esbarzers del camí, s’hi quedarà per la seva pròpia voluntat, sabent que serà un desgraciat per haver girat l’esquena a l’Amor de Crist. Torno a afirmar que tots tenim misèries. Però les misèries nostres no ens han de portar mai a desentendre-se’ns de la crida de Déu, sinó a acollir-nos aquesta crida, a ficar-nos dins d’aquesta bondat divina, com els guerrers antics es ficaven dins de la seva armadura: aquell ecce ego: quia vocasti me!;⁹⁷ aquí em tens, perquè m’has cridat, és la nostra defensa. No hem d’anar contra la crida de Déu perquè tinguem misèries; sinó atacar les misèries, perquè Déu ens va cridar.

Quan venen la dificultat i la temptació, el dimoni, més d’una vegada, ens vol fer raonar així: com que tens aquesta misèria, és senyal que Déu no et crida, no pots continuar endavant. Nosaltres hem d’advertir el sofisma d’aquest raonament, i pensar: com que Déu m’ha cridat, malgrat aquest error, amb la gràcia del Senyor tiraré endavant.

El nostre lliurament ens confereix com un títol —un dret, per dir-ho així— a les gràcies convenients per ser fidels al camí que un dia vam emprendre, perquè Déu ens va cridar. La fe ens diu que, siguin quines siguin les circumstàncies que travessem, aquestes gràcies no ens faltaran si no hi renunciem voluntàriament. Però nosaltres hem de cooperar: dins d’aquesta cooperació hi ha l’exercici de la virtut de la fortalesa, i una part de la fortalesa és la paciència per suportar la prova, la dificultat, la temptació i les pròpies misèries. El que va ser provat i es va mostrar perfecte tindrà glòria perdurable. Qui podia transgredir la Llei i no l’ha transgredida? Qui podia fer el mal i no l’ha fet? Aquests quedaran consolidats en els seus béns.⁹⁸

Des de l’eternitat el Creador ens ha escollit per a aquesta vida de lliurament complet: elegit nos in ipso ante mundi constitutionem,⁹⁹ ens escollí en ell abans de crear el món. Cap de nosaltres té el dret, passi el que passi, de dubtar de la seva crida divina: hi ha una llum de Déu, una força interior donada gratuïtament pel Senyor, que vol que, amb la seva Omnipotència, vagi la nostra flaquesa; amb la seva llum, la tenebra de la nostra pobra naturalesa. Ens busca per corredimir, amb una moció precisa de la qual no podem dubtar: perquè tenim, a més de mil raons que altres vegades hem considerat, un senyal extern: el fet d’estar treballant amb entrega plena en la seva Obra, sense que hi hagi intervingut cap motiu humà. Si Déu no ens hagués cridat, el nostre treball amb tant de sacrifici a l’Opus Dei ens faria dignes d’un manicomi. Però som homes assenyats, després hi ha quelcom físic, extern, que ens assegura que aquesta crida és divina: veni, sequere me;¹⁰⁰ vine i segueix-me.