Intentem ser lleials al llarg de la nostra vida i, si en algun moment sentim que no ho som, lluitem, demanem ajuda a Déu, i vencerem, perquè Déu no perd batalles. Posem totes les nostres misèries als peus de Jesucrist, perquè Ell triomfi: i veureu que alt que queda, i de quina manera ens ajudarà a divinitzar la nostra vida terrenal.

La flaquesa humana ens acompanya fins i tot en els millors instants, en els moments més sublims de la nostra existència. Tenim —perquè ja no ens pugui sorprendre res— el testimoni del Sant Evangeli. A l’Última Cena, en aquell clima d’efusió d’amor i de confidències divines, en la reunió dels íntims, dels més formats, dels predilectes: facta est autem contentio inter eos, quis eorum videretur esse maior:¹⁰¹ hi hagué entre ells una discussió sobre quin havia de ser tingut pel més important.

Per això, quan sentim en nosaltres mateixos —o en altres— qualsevol debilitat, no hem de mostrar estranyesa: recordem aquells que, amb la seva flaquesa indiscutible, van perseverar i van portar la paraula de Déu per tots els pobles, i van ser sants. Hem d’estar disposats a lluitar i a caminar: el que importa és la perseverança.