Contempleu, amb mi, el que escriu sant Joan: arribà, doncs, en una població samaritana que es deia Sicar, no gaire lluny de la propietat que Jacob havia donat al seu fill Josep; allà hi havia el pou de Jacob. Jesús, cansat de caminar, s’assegué allí a la vora del pou.¹⁰⁸ És commovedor veure el Senyor cansat. A més, té gana: els deixebles han anat al poble veí per buscar alguna cosa de menjar. I té set: una dona de Samaria es presentà a pouar aigua. Jesús li diu: “dona’m aigua”.¹⁰⁹ Després ve tota aquella conversa encantadora en la qual l’ànima sacerdotal de Crist s’aboca, sol·lícita, per recuperar l’ovella perduda: oblidant el cansament i la gana i la set. Mentrestant, els deixebles el pregaven: “Rabí, menja”. Però ell els contestà: “Jo, per menjar, tinc un aliment que vosaltres no coneixeu”. Els deixebles es preguntaven entre ells: “és que algú li ha portat menjar?” Jesús els diu: “El meu aliment és fer la voluntat del qui m’ha enviat i dur a terme la seva obra”.¹¹⁰

Jesucrist, perfectus Deus, perfectus homo,¹¹¹ es presenta a la nostra consideració, perquè estiguem serens davant de les exigències netes de la nostra pobra naturalesa, perquè les sapiguem oblidar o —almenys— posar-les en segon terme davant del bé de les ànimes —de totes les ànimes—, per animar-nos a donar compliment a l’Obra que Déu ens ha encomanat i sapiguem estimar la seva voluntat santíssima, alimentant-nos sempre d’aquest afany.