Responsables de la santedat dels altres

No estem sols. Vae soli:¹²⁴ però ai del qui cau estant sol. Intentem que no ens falti sentit de responsabilitat, sabent-nos baules d’una mateixa cadena. Per tant —hem de dir de debò cadascun dels fills de Déu, a la seva Obra— vull que aquesta baula que soc jo no es trenqui: perquè, si em trenco, traeixo Déu, l’Església Santa i els meus germans. I gaudirem de la fortalesa de les altres baules; m’alegraré que hi hagi baules d’or, de platí, encastades de pedres precioses. Cap fill de Déu està sol, cap és un vers solt: som versos del mateix poema èpic, diví, i no podem trencar aquesta unitat, aquesta harmonia, aquesta eficàcia.

Heu de ser victoriosos en les vostres misèries i fer victoriosos els altres. Entre tots m’ajudareu a perseverar. Amb errors, que tots tenim i que —quan els reconeixem, demanant perdó al Senyor— ens fan humils i mereixen que diguem, amb l’Església: felix culpa!^*******

Així aconseguirem la serenitat, ens ajudarem a voler i a viure la mateixa santedat i la santedat dels altres; i tindrem aquella fortalesa que és la fortalesa de les cartes, que no es poden sostenir soles, però que, recolzades les unes en les altres, poden formar un castell que s’aguanta dret. Déu compta amb les nostres flaqueses, amb la nostra debilitat, i amb la debilitat dels altres; però també compta amb la fortalesa de tots, si la caritat ens uneix. Estimeu la beneïda correcció fraterna, que assegura la rectitud del nostre caminar, la identitat del bon esperit: ves a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta. Si t’escolta, t’hauràs guanyat el germà.¹²⁵

Tinguem el cor gran, per estimar totes les criatures de la terra amb els seus defectes, amb les seves maneres de ser. No oblidem que, de vegades, cal ajudar les ànimes perquè caminin a poc a poc; les hem d’animar amb paciència a avançar lentament, de manera que amb prou feines es puguin adonar del moviment, encara que caminin.

En la nostra sembra de pau i d’alegria caldrà difondre, fomentar i defensar la legítima llibertat personal dels homes; el deure que cada home té d’assumir-se la responsabilitat que li correspon en les tasques terrenals; l’obligació de defensar també la llibertat dels altres, com la seva pròpia, i de comprendre tothom; la caritat d’acceptar els altres com són —perquè cadascun de nosaltres té culpes i errors—, i ajudar-los amb la gràcia de Déu i amb l’aire humà a superar aquests defectes, perquè tots ens puguem sostenir a fi de portar amb dignitat el nom de cristians.