Filiació divina, doncs. Amb aquesta creença meravellosa no perdem la serenitat: per sentir-nos segurs; per tornar, si és que ens hem descaminat en alguna escaramussa d’aquesta lluita diària —encara que hagi estat una derrota gran—, ja que per la nostra debilitat ens podem descaminar i, de fet, ens descaminem. Sentim-nos fills de Déu per tornar a Ell amb agraïment, segurs de ser rebuts pel nostre Pare del cel.

El Senyor ens parla —si el volem escoltar, en el fons de la nostra ànima, a través de persones i esdeveniments— com un Pare amorós; i ens dona, sense espectacle, la gràcia convenient per tenir les forces necessàries, fins i tot l’energia humana, per acabar les coses amb la mateixa il·lusió amb què les hem començat. Per això, la deïficació que ens porta a perseverar, a viure plens de confiança, a superar les dificultats, ja no és un crit de supèrbia. És un crit d’humilitat: una manera de fer patent la nostra unió amb Déu, una manifestació de caritat; és la nostra mateixa misèria la que ens porta a refugiar-nos en Déu, a divinitzar-nos.