Si em pregunteu com es nota la crida divina, com se n’adona un, us diré que és una visió nova de la vida. És com si s’encengués una llum dins nostre; és un impuls misteriós, que empeny l’home a dedicar les seves energies més nobles a una activitat que, amb la pràctica, arriba a prendre cos d’ofici. Aquesta força vital, que té quelcom d’allau devastadora, és el que d’altres anomenen vocació.

La vocació ens porta —sense adonar-nos-en— a prendre una posició en la vida, que mantindrem amb il·lusió i alegria, plens d’esperança fins i tot en el tràngol de la mort. És un fenomen que comunica al treball un sentit de missió, que ennobleix i dona valor a la nostra existència. Jesús es fica amb un acte d’autoritat en l’ànima, en la teva, en la meva: aquesta és la crida.

Es fan realitat aquelles paraules de l’Apocalipsi: mira, soc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi.¹² Aquesta crida de Déu és quelcom preciosíssim. Em ve a la boca la paràbola que, al capítol tretze del seu Evangeli, ens relata sant Mateu: ab el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp: l’home que el troba el torna a amagar i, ple de joia, se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp. També passa amb el Regne del cel com amb un mercader que busca perles fines: quan en troba una de gran valor, va a vendre tot el que té i la compra.¹³ És doncs la nostra crida, quan l’hem sabut rebre amb amor, quan l’hem sabut estimar com a cosa divina, una pedra preciosa de valor infinit.