25
Aquesta autenticitat de l’amor demana fidelitat i rectitud en totes les relacions matrimonials. Déu, comenta sant Tomàs d'Aquino,8 ha unit un plaer, una satisfacció, a les diverses funcions de la vida humana; i, per això, aquest plaer i aquesta satisfacció són bons. Però si l’home, invertint l’ordre de les coses, cerca aquesta emoció com a valor íntim, menyspreant el bé i el fi al qual ha d’anar lligada i ordenada, la perverteix i desnaturalitza per convertir-la en pecat, o en ocasió de pecat.
La castedat ―que no és pas simple continència, sinó afirmació decidida d’una voluntat enamorada― és una virtut que manté la joventut de l’amor en qualsevol estat de vida. Hi ha una castedat d’aquells que senten que se’ls desperta el desenvolupament de la pubertat, una castedat dels qui es preparen per casar-se, una castedat d’aquells que Déu crida al celibat, una castedat d’aquells que han estat escollits per Déu per viure en el matrimoni.
¿I com no hem de recordar aquí les paraules fortes i clares que ens conserva la Vulgata, amb la recomanació que l’Arcàngel Rafael féu a Tobies abans que s’esposés amb Sara? L’àngel l’amonestà així: Escolta’m i et mostraré qui són aquells contra els quals pot prevaler el dimoni. Són els qui abracen el matrimoni de tal manera que exclouen Déu de si mateixos i de llur pensament, i es deixen emportar per la passió com el cavall i el mul, que són mancats d’enteniment. Sobre aquests té potestat el dimoni.9
No hi ha amor humà net, franc i alegre en el matrimoni si hom no viu aquesta virtut de la castedat, que respecta el misteri de la sexualitat i l’ordena cap a la fecunditat i la donació d’un mateix. Mai no he parlat d’impuresa, i he evitat sempre de descendir a casuístiques morboses i sense sentit: Però de castedat i de puresa, de l’afirmació joiosa de l’amor, sí que n’he parlat molts cops, i n’haig de parlar encara.
Pel que fa a la castedat conjugal, asseguro als esposos que no han de tenir por d’expressar l’estimació: al contrari, perquè aquesta inclinació és la base de llur vida familiar. Allò que els demana el Senyor és que es respectin mútuament i que es siguin mútuament lleials, que obrin amb delicadesa, amb naturalitat, amb modèstia. Els diré també que les relacions conjugals són dignes quan són una prova de veritable amor i, per tant, són obertes a la fecunditat, als fills.
Estroncar les deus de la vida és un crim contra els dons que Déu ha concedit a la humanitat i una manifestació que és l’egoisme i no l’amor allò que inspira la conducta. Aleshores tot s’enterboleix, perquè els cònjuges arriben a contemplar-se com a còmplices: i s’esdevenen dissensions que, si es continua així, són gairebé sempre inguaribles.
Quan la castedat conjugal es fa present en l’amor, la vida matrimonial és expressió d’una conducta autèntica, marit i muller es comprenen i se senten units; quan el bé diví de la sexualitat es perverteix, es destrossa la intimitat i ni el marit ni la muller no poden ja esguardar-se noblement a la cara.
Els esposos han d’edificar llur convivència sobre un afecte sincer i net, i sobre l’alegria d’haver portat al món els fills que Déu els hagi donat la possibilitat de tenir, tot sabent, si cal, renunciar a comoditats personals i posant fe en la providència divina: formar una família nombrosa, si aquesta fos la voluntat de Déu, és una garantia de felicitat i d’eficàcia, per més que afirmin una altra cosa els fautors equivocats d’un trist hedonisme.
Document imprès des de https://escriva.org/ca/es-cristo-que-pasa/25/ (10/12/2024)