¡Quin desencís per als qui van veure la llum del pseudoapòstol, i van voler sortir de les pròpies tenebres acostant-se a aquella claredat! Han corregut per arribar-hi. Potser van deixar pel camí tires de la pell... Alguns, en la seva ànsia de llum, van abandonar també tires de la seva ànima... Ja són al costat del pseudoapòstol: fred i foscor. Fred i foscor, que acabaran d’omplir els cors trencats dels qui, per un moment, van creure en l’ideal.

Mala obra ha fet el pseudoapòstol: aquells homes decebuts, que van venir a bescanviar la carn de les seves entranyes per una brasa ardent, per un atordidor robí de caritat, baixen altre cop a la terra d’on venien..., hi baixen amb el cor apagat, amb un cor que no és cor..., que és un fragment de gel embolcallat en tenebres que li arribaran a ennuvolar el cervell.

Fals apòstol de les paradoxes, aquesta és la teva obra: perquè tens Crist en la teva llengua i no en els teus fets; perquè atraus amb una llum, de la qual estàs mancat; perquè no tens escalfor de caritat, i fingeixes preocupar-te dels estranys alhora que abandones els teus; perquè ets mentider i la mentida és filla del diable... Per això, treballes per al dimoni, desconcertes els seguidors de l’Amo, i, per més que triomfis aquí sovint, ¡ai de tu, el pròxim dia, quan vingui la nostra amiga la Mort i vegis la ira del jutge a qui no has enganyat mai! —Paradoxes no, Senyor: paradoxes, mai.