Em deies: «Em veig, no solament incapaç d’anar endavant pel camí, sinó incapaç de salvar-me —¡pobra ànima meva!—, sense un miracle de la gràcia. Estic fred i —pitjor— com indiferent: igual com si fos un espectador “del meu cas”, a qui no importés gens el que contempla. ¿Seran estèrils aquests dies?

I, tanmateix, la meva Mare és la meva Mare, i Jesús és —¿m’hi atreveixo?— ¡el meu Jesús! I hi ha ànimes santes, ara mateix, que preguen per mi».

—Continua caminant agafat a la mà de la teva Mare, et vaig replicar, i «atreveix-te» a dir-li a Jesús que és teu. Per la seva bondat, Ell et posarà llums clares dins l’ànima.