Li deien a aquell bon amic, per humiliar-lo, que la seva ànima era de segona o de tercera classe.

Convençut del seu no res, sense enfadar-se, raonava així: com que cada home no té més que una ànima —jo la meva, una de sola també—, per a cadascú la seva ànima serà... de primera. ¡No vull abaixar veles! Per tant, tinc una ànima de «primeríssima», i vull, amb l’ajuda de Déu, purificar-la i blanquejar-la i encendre-la, perquè estigui molt content l’Amat.

—No ho oblidis, tu—encara que et vegis tan ple de misèries—no pots tampoc «abaixar veles».