Enlluernament

Fills de Déu. —Portadors de l’única flama capaç d’iŀluminar els camins terrenals de les ànimes, de l’únic fulgor, en el qual no hi podrà haver mai foscors, penombres ni ombres.

—El Senyor se serveix de nosaltres com de torxes, perquè aquella llum iŀlumini... De nosaltres depèn que molts no es mantinguin en tenebres, sinó que caminin per sendes que menen fins a la vida eterna.

—¡Déu és el meu Pare! —Si medites això no sortiràs d’aquesta consoladora consideració.

—¡Jesús és el meu Amic entranyable! (un altre Mediterrani), que m’estima amb tota la divina bogeria del seu Cor.

—¡L’Esperit Sant és el meu Consolador!, que em guia mentre vaig fent tot el meu camí.

Pensa-ho bé. —Tu ets de Déu..., i Déu és teu.

Pare meu —¡tracta’l així, amb confiança!—, que estàs en el Cel, mira’m amb compassiu Amor, i fes que et correspongui.

—Fon i encén-me el cor de bronze, crema’m i purifica’m la carn immortificada, omple’m l’enteniment de llums sobrenaturals, fes que la meva llengua sigui pregonera de l’Amor i de la Glòria de Crist.

Crist, que va pujar a la Creu amb els braços oberts de bat a bat, amb gest de Sacerdot etern, vol comptar amb nosaltres —¡que no som res!—, per portar a «tothom» els fruits de la seva Redempció.

Ens hi trobem de gust, Senyor, dins la teva mà llagada. ¡Estreny-nos-hi ben fort!, ¡masega’ns!, ¡que perdem tota la misèria terrenal!, ¡que ens purifiquem, que ens encenguem, que ens sentim amarats en la teva Sang!

—I en acabat, ¡llança’ns lluny!, lluny, amb afanys de collita, a una sembra cada dia més fecunda, per Amor a Tu.

No tinguis por, ni t’espantis, ni et sorprenguis, ni et deixis endur per una falsa prudència.

La crida a fer la Voluntat de Déu —també la vocació— ve de sobte, com la dels Apòstols: trobar Crist i seguir la seva crida...

—No va dubtar ningú: conèixer Crist i seguir-lo va ser tot plegat una mateixa cosa.

Ha arribat per a nosaltres un dia de salvació, d’eternitat. Una vegada més se senten aquells xiulets del Pastor diví, aquelles paraules afectuoses, «vocavi te nomine tuo» —t’he cridat pel teu nom.

Com la nostra mare, Ell ens demana pel nom. Encara més: per l’apeŀlatiu afectuós, familiar. —Allà dins, en la intimitat de l’ànima, crida, i hem de contestar: «Ecce ego, quia vocasti me» —aquí em tens, perquè m’has cridat, decidit aquest cop a fer que el temps no passi com l’aigua damunt els còdols, sense deixar rastre.

¡Viu al costat de Crist!: has de ser, a l’Evangeli, un personatge més, que conviu amb Pere, amb Joan, amb Andreu..., perquè Crist també viu ara: «Iesus Christus, heri et hodie, ipse et in saecula!» —¡Jesucrist viu!, avui com ahir: és el mateix, pels segles dels segles.

Senyor, que els teus fills siguin com una brasa ben encesa, sense flamarades que es vegin de lluny. Una brasa que posi el primer punt de foc, en cada cor que tractin.

—Tu faràs que aquesta guspira es converteixi en un incendi: els teus Àngels —ho sé, ho he vist— hi entenen molt, en això de bufar damunt el caliu dels cors..., i un cor sense cendres no pot deixar de ser teu.

Pensa en allò que diu l’Esperit Sant, i emplena’t d’admiració i d’agraïment: «Elegit nos ante mundi constitutionem» —ens ha elegit, abans de crear el món, «ut essemus sancti in conspectu eius!» —perquè siguem sants en presència seva.

—Ser sant no és fàcil, però tampoc no és difícil. Ser sant és ser bon cristià: assemblar-se a Crist. —Qui més s’assembla a Crist, aquest és més cristià, més de Crist, més sant.

—I ¿quins mitjans tenim? —Els mateixos que els primers fidels, que van veure Jesús, o el van entreveure a través dels relats dels Apòstols o dels Evangelistes.

¡Quin deute que tens amb el teu Pare-Déu! —T’ha donat l’ésser, la inteŀligència, la voluntat...; t’ha donat la gràcia: l’Esperit Sant; Jesús, a l’Hòstia; la filiació divina; la Verge santíssima, Mare de Déu i Mare nostra; t’ha donat la possibilitat de participar en la santa Missa i et concedeix el perdó dels teus pecats, ¡tantes vegades que et perdona!; t’ha atorgat dons incomptables, alguns d’extraordinaris...

—Digues, fill: ¿com hi has correspost?, ¿com hi correspons?

No sé què et pot passar a tu..., però necessito confiar-te la meva emoció interior, després de llegir les paraules del profeta Isaïes: «Ego vocavi te nomine tuo, meus es tu!». Jo t’he cridat, t’he atret a la meva Església, ¡ets meu!: ¡que Déu em digui a mi que soc seu! ¡És com per tornar-se boig d’Amor!

Fixa-t’hi bé: hi ha molts homes i dones al món, i ni a un sol d’ells no deixa de cridar el Mestre.

Els crida a una vida cristiana, a una vida de santedat, a una vida d’elecció, a una vida eterna.

Crist ha patit per tu i per a tu, a fi d’alliberar-te de l’esclavatge del pecat i de la imperfecció.

En aquests moments de violència, de sexualitat brutal, salvatge, hem de ser rebels. Tu i jo som rebels: no ens dona la gana de deixar-nos endur per aquests corrents, i ser unes bèsties.

Volem portar-nos com a fills de Déu, com a homes o dones que tracten el seu Pare, que està en el Cel i vol ser molt a la vora —¡a dins!— de cadascun de nosaltres.

Medita-ho sovint: ¡soc catòlic, fill de l’Església de Crist! Ell m’ha fet néixer en una llar «seva», sense haver fet jo cap mereixement.

—¡Si te’n dec de coses, Déu meu!

Recordeu a tothom —i de manera especial a tants pares i a tantes mares de família, que es diuen cristians— que la «vocació», la crida de Déu, és una gràcia del Senyor, una elecció feta per la bondat divina, un motiu d’orgull sant, un servir a tothom de gust per amor de Jesucrist.

Fes-me’n ressò: no és un sacrifici, per als pares, que Déu els demani els fills; ni, per als qui el Senyor crida, no és un sacrifici seguir-lo.

És, al contrari, un honor immens, un orgull gran i sant, una mostra de predilecció, una estimació particularíssima, que Déu ha manifestat en un moment concret, però que era en la seva ment des de tota l’eternitat.

Agraeix als teus pares el fet que t’hagin donat la vida, per poder ser fill de Déu. —I sigues més agraït, si la primera llavor de la fe, de la pietat, del teu camí de cristià, o de la teva vocació, te l’han posat ells dins l’ànima.

Hi ha moltes persones al teu voltant, i no tens dret de ser obstacle per al seu bé espiritual, per a la seva felicitat eterna.

—Estàs obligat a ser sant: a no decebre Déu, per l’elecció de què t’ha fet objecte; ni tampoc aquelles criatures, que tant esperen de la teva vida de cristià.

El manament d’estimar els pares és de dret natural i de dret diví positiu, i jo l’he anomenat sempre «dolcíssim precepte».

—No descuidis la teva obligació d’estimar cada dia els teus, de mortificar-te per ells, de pregar per ells, i d’agrair-los tot el bé que els deus.

Tal com vol el Mestre, tu has de ser —ben ficat en aquest món, on ens toca viure, i en totes les activitats dels homes— sal i llum. —Llum, que iŀlumina les inteŀligències i els cors; sal, que dona gust i preserva de la corrupció.

Per això, si et falta afany apostòlic, et faràs insípid i inútil, decebràs els altres i la teva vida serà un absurd.

Una onada bruta i podrida —roja i verda— s’entesta a submergir la terra, escopint la seva porca saliva damunt la Creu del Redemptor...

I Ell vol que surti de les nostres ànimes una altra onada —blanca i poderosa, com la destra del Senyor—, que ofegui, amb la seva puresa, la podridura de tot materialisme i neutralitzi la corrupció, que ha inundat l’Orbe: a això venen —i a més— els fills de Déu.

Molts, amb aire d’autojustificació, es pregunten: jo, ¿per què m’haig de ficar en la vida dels altres?

—¡Perquè tens obligació, com a cristià, de ficar-te en la vida dels altres, per servir-los!

—¡Perquè Crist s’ha ficat en la teva vida i en la meva!

Si ets un altre Crist, si et comportes com a fill de Déu, allà on siguis, cremaràs: Crist abrasa, no deixa els cors indiferents.

Dol de veure que, després de dos mil anys, en el món siguin tan pocs els qui s’anomenen cristians. I que, dels qui s’anomenen cristians, n’hi hagi tan pocs que visquin la veritable doctrina de Jesucrist.

¡Val la pena jugar-se la vida tota sencera!: treballar i patir, per Amor, per tirar endavant els designis de Déu, per corredimir.

Veig la teva Creu, Jesús meu, i frueixo de la teva gràcia, perquè el premi del teu Calvari ha estat per a nosaltres l’Esperit Sant... I te’m dones, cada dia, amorós —¡boig!— en l’Hòstia santíssima... I m’has fet ¡fill de Déu!, i m’has donat la teva Mare.

No en tinc prou amb l’acció de gràcies: se me’n va el pensament: Senyor, Senyor, ¡tantes ànimes lluny de Tu!

Fomenta en la teva vida les ànsies d’apostolat, per tal que el coneguin..., i l’estimin..., i ¡se sentin estimats!

Algunes vegades —m’ho has sentit comentar sovint— es parla de l’amor com si fos un impuls vers la pròpia satisfacció, o només un recurs per completar de manera egoista la pròpia personalitat.

—I sempre t’he dit que no és així: l’amor veritable exigeix sortir d’un mateix, donar-se. L’autèntic amor comporta l’alegria: una alegria que té les arrels en forma de Creu.

Déu meu: ¿com pot ser que vegi un Santcrist, i no clami de dolor i d’amor?

Meravella’t davant la magnanimitat de Déu: s’ha fet Home per redimir-nos, per tal que tu i jo —¡que no valem res, ho has de reconèixer!— el tractem amb confiança.

¡Oh Jesús..., enforteix les nostres ànimes, aplana el camí i sobretot, embriaga’ns d’Amor!: fes-nos així fogueres vives, que encenguin la terra amb el foc diví que Tu vas portar.

Atansar-se una mica més a Déu vol dir estar disposat a una nova conversió, a una nova rectificació, a escoltar atentament les seves inspiracions —els desigs sants que fa brollar en les nostres ànimes—, i a posar-los en pràctica.

¿De què t’envaneixes? —Tot l’impuls que et mou és d’Ell. Actua en conseqüència.

¡Quin respecte, quina veneració, quina estimació hem de sentir per una sola ànima, davant la realitat que Déu l’estima com a cosa seva!

Aspiració: ¡tant de bo que vulguem fer servir els dies que el Senyor ens dona només per complaure’l!

Desitjo que el teu comportament sigui com el de Pere i el de Joan: que duguis a la teva oració, per parlar-ne amb Jesús, les necessitats dels teus amics, dels teus coŀlegues..., i que després, amb l’exemple teu, puguis dir-los: «Respice in nos!» —¡mireu-me!

Quan s’estima molt una persona, es vol saber tot allò que s’hi refereix.

—Medita-ho: ¿tu tens fam de conèixer Crist? Perquè... és en aquesta mesura que l’estimes.

Menteixen —o van errats— els qui afirmen que els capellans estem sols: estem més acompanyats que ningú, perquè tenim la contínua companyia del Senyor, a qui hem de tractar sense interrupció.

—¡Som uns enamorats de l’Amor, de l’Artífex de l’Amor!

Em veig com un pobre ocellet que, acostumat a volar només d’arbre en arbre o, com a màxim, fins al balcó d’un tercer pis..., un dia, en la seva vida, va aplegar forces per arribar fins a la teulada d’una casa modesta, que no era pas un gratacel...

Però heus aquí que una àguila arrabassava el nostre ocell —el confongué amb una cria de la seva raça—, i, entre aquelles urpes poderoses, l’ocellet puja, puja molt amunt, per sobre de les muntanyes de la terra i dels cims de neu, per sobre dels núvols blancs i blaus i rosats, més amunt encara, fins a mirar de fit a fit el sol... I llavors l’àguila, deixant anar l’ocellet, li diu: apa, ¡vola!...

—¡Senyor, que no torni a volar arran de terra!, ¡que estigui sempre iŀluminat pels raigs del Sol diví —Crist— en l’Eucaristia!, ¡que el meu vol no s’interrompi fins a trobar el repòs del teu Cor!

Així concloïa la seva oració aquell amic nostre: «Estimo la Voluntat del meu Déu: per això, en un complet abandonament, que Ell em porti com i per on vulgui».

Demana al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant, i a la teva Mare, que facin que et coneguis i ploris per aquest munt de coses brutes que han passat per tu, deixant —¡ai!— tant de pòsit... —I alhora, sense voler apartar-te d’aquesta consideració, digues: dona’m, Jesús, un Amor com una foguera de purificació, on la meva pobra carn, el meu pobre cor, la meva pobra ànima, el meu pobre cos es consumeixin, netejant-se de totes les misèries terrenals... I, ja buit del tot el meu jo, omple’l de Tu: que no m’agafi a res d’ací baix; que em sostingui sempre l’Amor.

No desitgis res per a tu, ni bo ni dolent: que vulguis només, per a tu, el que Déu vulgui.

Sigui el que sigui, venint de la seva mà, de Déu, per dolent que sembli als ulls dels homes, amb l’ajut del Senyor, a tu et semblarà bo, ¡i molt bo!, i diràs, sempre amb un convenciment més gran: «Et in tribulatione mea dilatasti me..., et calix tuus inebrians, quam praeclarus est!» —he gaudit en la tribulació..., ¡que meravellós és el teu calze, que embriaga tot el meu ésser!

Cal oferir al Senyor el sacrifici d’Abel. Un sacrifici de carn jove i formosa, el bo i millor del ramat: de carn sana i santa; de cors que només tinguin un amor: ¡Tu, Déu meu!; d’inteŀligències treballades per l’estudi profund, que es rendiran davant la teva Saviesa; d’ànimes infantils, que no pensaran més que a agradar-te.

—Rep, des d’ara, Senyor, aquest sacrifici en olor de suavitat.

Cal saber donar-se, cremar davant de Déu com aquell llum que es posa damunt el candeler, per iŀluminar els homes que caminen en tenebres; com aquelles llànties que es cremen al costat de l’altar, i es consumeixen fent llum fins que es gasten.

El Senyor —Mestre d’Amor— és un amant gelós que demana tot el que és nostre, tot el nostre voler. Espera que li oferim tot el que tenim, seguint el camí que a cadascú ens ha marcat.

Déu meu, veig que no t’acceptaré com a Salvador meu, si no et reconec alhora com a Model.

—Perquè volgueres ser pobre, dona’m amor a la santa Pobresa. El meu propòsit, amb el teu ajut, és viure i morir pobre, encara que tingui milions a la meva disposició.

T’has posat molt seriós quan t’he confiat: a mi, per al Senyor, tot em sembla poc.

Tant de bo es pugui dir que la característica que defineix la teva vida és «estimar la Voluntat de Déu».

Qualsevol feina, fins la més amagada, fins la més insignificant, si s’ofereix al Senyor, ¡porta la força de la vida de Déu!

Has de sentir la responsabilitat de la teva missió: ¡t’està contemplant tot el Cel!

¡Déu t’espera! —Per això, allí on et trobes, has de comprometre’t a imitar-lo, a unir-te a Ell, amb alegria, amb amor, amb iŀlusió, encara que es presenti la circumstància —o una situació permanent— d’anar a contrapel.

Déu t’espera..., ¡i et necessita fidel!

Escrivies: «Jo et sento clamar, Rei meu, amb veu viva, encara vibrant: “Ignem veni mittere in terram, et quid volo nisi ut accendatur?” —he vingut a portar foc a la terra, ¿i què vull sinó que cremi?».

Després afegies: «Senyor, et responc —tot jo— amb els meus sentits i potències: “Ecce ego quia vocasti me!” —¡aquí em tens perquè m’has cridat!».

—Que sigui, aquesta resposta teva, una realitat quotidiana.

Has de tenir la mesura, la fortalesa, el sentit de responsabilitat que adquireix molta gent al cap dels anys, amb la vellesa. Aconseguiràs tot això, sent jove, si no em perds el sentit sobrenatural de fill de Déu: perquè Ell et donarà, més que als ancians, aquelles condicions, convenients per fer la teva tasca d’apòstol.

Gaudeixes d’una alegria interior i d’una pau, que no canvies per res. Déu és aquí: no hi ha cap cosa millor que explicar-li a Ell les penes, perquè deixin de ser penes.

¿És possible que faci tants anys —vint segles— que Crist actua a la terra, i que el món estigui així?, em demanaves. ¿És possible que encara hi hagi gent que no conegui el Senyor?, insisties.

—I jo et vaig respondre ben segur: ¡en tenim la culpa nosaltres!, que hem estat cridats a ser corredemptors, i de vegades, ¡potser moltes!, no corresponem a aquesta Voluntat de Déu.

Humilitat de Jesús: ¡quina vergonya, per contrast, per a mi —pols de fems—, que tantes vegades he disfressat la meva supèrbia sota capa de dignitat, de justícia!... —I així, ¡quantes ocasions de seguir el Mestre he perdut, o no he aprofitat, per no sobrenaturalitzar-les!

Dolça Mare..., porta’ns fins a la bogeria que faci, a altres, bojos del nostre Crist.

Dolça Senyora Maria: que l’amor no sigui, en nosaltres, fals incendi de focs follets, producte a vegades de cadàvers descompostos...: que sigui veritable incendi voraç, que cali i cremi tot allò que toqui.