Eternitat

Un fill de Déu no té ni por de la vida ni por de la mort, perquè el fonament de la seva vida espiritual és el sentit de la filiació divina: Déu és el meu Pare, pensa, i és l’Autor de tot bé, és tota la Bondat.

—Però, ¿tu i jo actuem, de debò, com a fills de Déu?

Em va omplir de goig veure que comprenies el que et vaig dir: tu i jo hem d’actuar i viure i morir com a enamorats, i «viurem» així eternament.

El Senyor venç sempre. —Si ets instrument seu, també tu venceràs, perquè lliuraràs els combats de Déu.

La santedat és justament això: lluitar, per ser fidels, durant la vida; i acceptar joiosament la Voluntat de Déu, a l’hora de la mort.

Quan rebis el Senyor en l’Eucaristia, agraeix-li amb tota la força de l’ànima aquesta bondat d’estar-se amb tu.

—¿No t’has aturat a considerar que passaren segles i segles, per a què vingués el Messies? Els patriarques i els profetes demanant, amb tot el poble d’Israel: ¡que la terra té set, Senyor, que vinguis!

—Tant de bo fos així la teva espera d’amor.

També en aquests temps, a desgrat dels qui refusen Déu, la terra és molt a prop del Cel.

Escrivies: «“Simile est regnum caelorum” —el Regne del Cel s’assembla a un tresor... Aquest passatge del sant Evangeli ha caigut dins la meva ànima i hi ha fet arrels. L’havia llegit tantes vegades, sense captar-ne la matriu, el seu gust diví».

¡Tot..., tot s’ho ha de vendre l’home assenyat, per aconseguir el tresor, la margarida preciosa de la Glòria!

Enceta la xerrada amb santa Maria, i confia-li: ¡oh, Senyora!, per viure l’ideal que Déu m’ha ficat dins el cor, he de volar... molt amunt, ¡molt amunt!

No n’hi ha prou que et desprenguis, amb l’ajuda divina, de les coses d’aquest món, sabent que són terra. Més encara: encara que tot l’univers te’l posis en un munt sota els peus, per estar més a prop del Cel..., ¡no n’hi ha prou!

Has de volar, sense suports en res d’aquí, pendent de la veu i del buf de l’Esperit. —Però, em dius, ¡tinc les ales tacades!: fang que ve d’anys, brut, enganxós...

I t’he insistit: recorre a la Verge Maria. Senyora —torna-hi—: ¡que amb prou feines aconsegueixo remuntar el vol!, ¡que la terra m’atrau com un imant maleït! —Senyora, Tu pots fer que la meva ànima es llanci al vol definitiu i gloriós, que té el seu fi en el Cor de Déu.

—Confia, que Ella t’escolta.

Pensa com n’és de grat a Déu nostre Senyor l’encens que en honor seu es crema; pensa també en el poc que valen les coses de la terra, que tot just comencen ja s’acaben...

En canvi, un gran Amor t’espera al Cel: sense traïcions, sense enganys: ¡tot l’amor, tota la bellesa, tota la grandesa, tota la ciència...! I sense embafar: et satisfarà sense atipar-te.

¡Visió sobrenatural! ¡Calma! ¡Pau! Mira així les coses, les persones i els esdeveniments..., amb ulls d’eternitat.

Llavors, qualsevol mur que et barri el pas —encara que, humanament parlant, sigui imponent—, tan aviat com alcis de debò els ulls al Cel, ¡que baixet que és!

Si som a prop de Crist i seguim les seves petjades, hem d’estimar de tot cor la pobresa, el despreniment dels béns terrenals, les privacions.

En la vida espiritual, moltes vegades cal saber perdre, de cara a la terra, per tal de guanyar dalt del Cel. —Així es guanya sempre.

Menteixen els homes quan diuen «per sempre» en coses temporals. Només és veritat, amb una veritat total, el «per sempre» de l’eternitat.

—I així has de viure tu, amb una fe que et faci sentir gust de mel, dolçor de cel, en pensar en aquesta eternitat, ¡que sí que és per sempre!

Si no hi hagués cap més vida que aquesta, la vida seria una broma cruel: hipocresia, maldat, egoisme, traïció.

Continua endavant, amb alegria, amb esforç, encara que siguis tan poca cosa, ¡no res!

—Amb Ell, no t’aturarà ningú al món. Pensa, a més a més, que tot és bo per als qui estimen Déu: en aquesta terra es pot arreglar tot, llevat de la mort: i per a nosaltres la mort és Vida.

Per salvar l’home, Senyor, mors a la Creu; i, tanmateix, per un sol pecat mortal, destines l’home a una eternitat infeliç de turments...: ¡com t’ofèn el pecat, i com l’haig d’odiar!

Assegura santa Teresa que «qui no fa oració no li cal dimoni que el tempti; mentre que, qui en fa ni que sigui un quart d’hora al dia, per força se salva»..., perquè el diàleg amb el Senyor —amable, fins en els temps d’aspror o de sequedat de l’ànima— ens descobreix l’autèntic relleu i la justa dimensió de la vida.

Sigues ànima d’oració.

«Aleshores tu ets rei»... —Sí, Crist és el Rei, que no solament et concedeix audiència quan ho desitges, sinó que, en deliri d’Amor, fins i tot abandona —¡ja m’entens!— el magnífic palau del Cel, a on tu encara no pots arribar, i t’espera al Sagrari.

—¿No et sembla absurd no anar corrents i amb més constància a parlar amb Ell?

Cada cop n’estic més convençut: la felicitat del Cel és per als qui saben ser feliços a la terra.

Veig amb claredat esplendent la fórmula, el secret de la felicitat terrenal i eterna: no conformar-se només amb la Voluntat de Déu, sinó adherir-s’hi, identificar-s’hi, voler —en una paraula—, amb un acte positiu de la nostra voluntat, la Voluntat divina.

Aquest és el secret infaŀlible —hi insisteixo— del goig i de la pau.

Quantes vegades et veuràs inundat, borratxo de gràcia de Déu: ¡quin gran pecat, si no hi correspons!

A l’hora de la temptació, exerceix la virtut de l’Esperança, dient: per descansar i gaudir, una eternitat m’espera; ara, ple de Fe, a guanyar amb el treball, el descans; i amb el dolor, el gaudi... ¿Què serà l’Amor, al Cel?

Millor encara, exercita l’Amor, reaccionant així: vull donar gust al meu Déu, al meu Amat, complint la seva Voluntat en tot..., com si no hi hagués premi ni càstig: només per agradar-li.

Quan —de vegades, com un llampec; altres vegades, com una mosca bruta i pesada, que fas fora i torna— vingui a neguitejar-te el pensament que et falta rectitud d’intenció, fes sempre, i de seguida, actes contraris..., i continua treballant tranquil, per Ell i amb Ell.

—De passada, tot i que et sembli que ho pronuncies només amb els llavis, digues pausadament: Senyor, per a mi no vull res. Tot per a la teva glòria i per Amor teu.

Tant se te’n dona estar-te aquí com a la Xina, em dius.

—Doncs procura estar allà on compleixis la santa Voluntat de Déu.

De tu depèn també que molts no es mantinguin en les tenebres, i que caminin per viaranys que duen fins a la vida eterna.

Acostuma’t a encomanar cadascuna de les persones que tractes al seu Àngel Custodi, perquè l’ajudi a ser bona i fidel, i alegre; perquè pugui rebre, quan sigui el moment, l’eterna abraçada d’Amor de Déu Pare, de Déu Fill, de Déu Esperit Sant i de santa Maria.

Com el gra de blat, ens cal morir per ser fecunds.

Tu i jo volem obrir, amb la gràcia de Déu, un solc fondo i lluminós. Per això, hem de deixar estar el pobre home animal i llançar-nos pels camps de l’esperit, donant sentit sobrenatural a totes les tasques humanes i, al mateix temps, als homes que hi treballen.

Jesús: que les meves distraccions siguin distraccions a l’inrevés: en comptes de recordar-me del món, quan tracti amb Tu, que em recordi de Tu, quan tracti les coses del món.

T’has espantat una mica en veure tanta llum..., tanta que et fa l’efecte que és difícil mirar, i fins i tot veure-hi.

—Tanca els ulls a la teva evident misèria; obre la mirada de la teva ànima a la fe, a l’esperança, a l’amor, i continua endavant, deixant-te guiar per Ell, a través de qui et dirigeix l’ànima.

¡Sigues generós! No li demanis a Jesús ¡ni un consol!

—¿Per què?, m’has demanat. Perquè, t’he respost, prou saps que, encara que sembli que aquest Déu nostre és lluny, ¡està assentat al centre de la teva ànima, donant relleu diví a tota la teva vida!

T’explicava que fins i tot persones que no han rebut el baptisme m’han dit commogudes: «És veritat, jo comprenc que les ànimes santes han de ser felices, perquè es miren els esdeveniments amb una visió que està per damunt de les coses de la terra, perquè veuen les coses amb ulls d’eternitat».

¡Tant de bo no et manqui aquesta visió! —vaig afegir després—, perquè siguis conseqüent amb el tracte de predilecció que de la Trinitat has rebut.

T’asseguro que, si els fills de Déu ho volem, contribuirem poderosament a iŀluminar el treball i la vida dels homes, amb la resplendor divina —¡eterna!— que el Senyor ha volgut dipositar en les nostres ànimes.

—Però «qui diu que habita en Jesús, ha de seguir el camí que Ell va seguir», com ensenya sant Joan: camí que condueix sempre a la glòria, passant —sempre també— a través del sacrifici.

¡Quin desencís per als qui van veure la llum del pseudoapòstol, i van voler sortir de les pròpies tenebres acostant-se a aquella claredat! Han corregut per arribar-hi. Potser van deixar pel camí tires de la pell... Alguns, en la seva ànsia de llum, van abandonar també tires de la seva ànima... Ja són al costat del pseudoapòstol: fred i foscor. Fred i foscor, que acabaran d’omplir els cors trencats dels qui, per un moment, van creure en l’ideal.

Mala obra ha fet el pseudoapòstol: aquells homes decebuts, que van venir a bescanviar la carn de les seves entranyes per una brasa ardent, per un atordidor robí de caritat, baixen altre cop a la terra d’on venien..., hi baixen amb el cor apagat, amb un cor que no és cor..., que és un fragment de gel embolcallat en tenebres que li arribaran a ennuvolar el cervell.

Fals apòstol de les paradoxes, aquesta és la teva obra: perquè tens Crist en la teva llengua i no en els teus fets; perquè atraus amb una llum, de la qual estàs mancat; perquè no tens escalfor de caritat, i fingeixes preocupar-te dels estranys alhora que abandones els teus; perquè ets mentider i la mentida és filla del diable... Per això, treballes per al dimoni, desconcertes els seguidors de l’Amo, i, per més que triomfis aquí sovint, ¡ai de tu, el pròxim dia, quan vingui la nostra amiga la Mort i vegis la ira del jutge a qui no has enganyat mai! —Paradoxes no, Senyor: paradoxes, mai.

Aquest és el camí segur: per la humiliació, fins a la Creu; des de la Creu, amb Crist, a la Glòria immortal del Pare.

¡Com em va fer fruir l’epístola d’aquell dia! L’Esperit Sant, per sant Pau, ens ensenya el secret de la immortalitat i de la Glòria. Tots els homes sentim ànsies de perdurar.

Voldríem fer eterns els instants de la nostra vida, que reputem feliços. Voldríem glorificar la nostra memòria... Voldríem la immortalitat per als nostres ideals. Per això, en els moments d’aparent felicitat, quan tenim alguna cosa que consola el nostre desemparament, tots, de manera natural, diem i desitgem: per sempre, per sempre...

¡Quina saviesa la del dimoni! ¡Que bé que coneixia el cor humà! Sereu com déus, va dir als primers pares. Allò fou un engany cruel. Sant Pau, en aquesta epístola als de Filips, ensenya un diví secret, per tenir la immortalitat i la Glòria: Jesús s’anihilà, prenent forma d’esclau... S’humilià a si mateix fent-se obedient fins a la mort, i mort de Creu. Per això, Déu l’exaltà i li donà un nom que està per damunt de tot nom: perquè davant el nom de Jesús s’agenolli tothom en el Cel i en la terra i en els inferns...

Per acompanyar el Crist en la seva Glòria, en el triomf final, cal que participem abans en el seu holocaust, i que ens identifiquem amb Ell, mort al Calvari.

No et distreguis, no deixis anar la imaginació: viu dins teu i estaràs més a la vora de Déu.

Ajuda’m a repetir-ho a l’orella d’aquell, i de l’altre..., i de tothom: el pecador, que tingui fe, encara que aconsegueixi totes les benaurances de la terra, per força és infeliç i desgraciat.

És veritat que el motiu que ens ha de fer odiar el pecat, fins el venial, el motiu que ha de moure a tothom, és sobrenatural: que Déu el detesta amb tota la seva infinitat, amb odi summe, etern i necessari, com a mal oposat a l’infinit bé...; però la primera consideració, que t’he apuntat, ens pot dur a aquesta darrera.

Tant tindràs de santedat, com tinguis de mortificació per Amor.

S’havia desfermat la persecució violenta. I aquell capellà pregava: Jesús, que cada incendi sacríleg augmenti la meva foguera d’Amor i Reparació.

En considerar l’atractiu, la grandesa i l’eficàcia de la tasca apostòlica, assegures que arribes a tenir mal de cap, pensant en el camí per recórrer —¡quantes ànimes esperen!—; i et sents molt feliç, oferint-te a Jesús com a esclau seu. Tens ànsies de Creu i de dolor i d’Amor i d’ànimes. Sense voler, en moviment instintiu —que és Amor—, estens els braços i les palmes, perquè Ell et cusi a la seva Creu beneïda: per ser el seu esclau —«serviam!»—, que és regnar.

Em va commoure la súplica encesa que et sortia dels llavis: «Déu meu: només vull ser agradable als teus ulls: tota la resta no m’importa. —Mare Immaculada, fes que em mogui exclusivament l’Amor».

Demana de tot cor la mort, i mil morts, abans que ofendre el teu Déu.

I això, no per les penes del pecat —que tant mereixem—, sinó perquè Jesús ha estat i és tan bo amb tu.

Déu meu: ¿quan t’estimaré a Tu, per Tu? Tot i que, ben mirat, Senyor, desitjar el premi perdurable és desitjar-te a Tu, que et dones com a recompensa.

Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor, resa el Salmista.

—La conquesta espiritual, perquè és Amor, ha de ser —en les coses grans i en les petites— ànsia d’Infinit, d’eternitat.

Jesús, no vull pensar què serà el «demà», perquè no vull posar límits a la teva generositat.

Fes teus els pensaments d’aquell amic, que escrivia: «Vaig estar considerant les bondats de Déu amb mi i, ple de goig interior, hauria cridat pel carrer, perquè tothom s’assabentés del meu agraïment filial: ¡Pare, Pare! I, si no va ser cridant, sí que baixet vaig estar dient-li això —¡Pare!—, moltes vegades, segur d’agradar-li.

—Una altra cosa no busco; només vull el seu grat i la seva Glòria: tot per a Ell. Si vull la salvació, la santificació meva, és perquè sé que Ell la vol. Si, en la meva vida de cristià, tinc ànsies d’ànimes, és perquè sé que Ell té aquestes ànsies. De veritat ho dic: no haig de posar mai els ulls en el premi. No desitjo recompensa: ¡tot per amor!».

¡Com estimava la Voluntat de Déu aquella malalta que vaig atendre espiritualment!: veia en la malaltia, llarga, penosa i múltiple (no tenia res de sa), la benedicció i les predileccions de Jesús: i, per bé que afirmava en la seva humilitat que mereixia càstig, el terrible dolor que en tot el seu organisme sentia no era un càstig, era una misericòrdia.

—Vam parlar de la mort. I del Cel. I del que havia de dir a Jesús i a la Mare de Déu... I de com des d’allí «treballaria» més que ací... Volia morir quan Déu volgués..., però —exclamava, plena de goig— ¡ai, si fos avui mateix! Contemplava la mort amb l’alegria de qui sap que, morint, se’n va amb el seu Pare.

No tinguis por de la mort. ¡És la teva amiga!

—Procura acostumar-te a aquesta realitat, traient sovint el cap a la teva sepultura: i allí, mira, ensuma i palpa el teu cadàver podrit, difunt de fa vuit dies.

—Això, recorda-ho, de manera especial, quan l’ímpetu de la carn et pertorbi.

En obrir-me l’ànima, deia: «Pensava aquests dies en la mort com en un descans, malgrat els meus crims. I considerava: si em comuniquessin: “ha arribat l’hora de morir”, amb quin gust respondria: “ha arribat l’hora de Viure”».

Morir és una cosa bona. ¿Com pot ser que hi hagi qui té fe i que, alhora, tingui por de la mort?... Però mentre el Senyor et vulgui mantenir a la terra, morir, per a tu, és una covardia. Viure, viure i patir i treballar per Amor: això és el que et toca.

Ni que sigui un cop al dia, posa’t amb el pensament en el tràngol de la mort, per veure amb aquesta llum els esdeveniments de cada jornada.

T’asseguro que tindràs una bona experiència de la pau que aquesta consideració produeix.

Et vas quedar molt seriós en sentir-me: accepto la mort quan Ell vulgui, com Ell vulgui i on Ell vulgui; i alhora penso que és «una comoditat» morir-se aviat, perquè hem de desitjar treballar molts anys per a Ell i, per Ell, en servei dels altres.

¿Morir-se?... ¡Quina comoditat!, ho repeteixo.

—Com aquell sant bisbe, ancià i malalt, digues: «Non recuso laborem»: Senyor, mentre et pugui ser útil, no refuso viure i treballar per Tu.

No vulguis fer res per guanyar mèrit, ni per por de les penes del purgatori: tot, fins les coses més petites, des d’ara i per sempre, entesta’t a fer-les per donar gust a Jesús.

Has de desitjar ardentment que, quan la nostra bona i inevitable germana la mort vingui a fer-te el servei de portar-te davant Déu, ¡no et trobis lligat a cap cosa de la terra!

Si anheles tenir vida, i vida i felicitat eternes, no pots sortir de la barca de la santa Mare Església. —Mira: si tu t’allunyes de l’àmbit de la barca, te n’aniràs entre les onades de la mar, vas a la mort, ofegat a l’oceà; deixes d’estar amb Crist, perds la seva amistat, que voluntàriament vas escollir quan et vas adonar que Ell te l’oferia.

Jesús va venir a la terra per patir..., i per evitar els patiments —també els terrenals— dels altres.

¡No hi ha més bona senyoria que saber-se en servei: en servei voluntari a totes les ànimes!

—És així com es guanyen els grans honors: els de la terra i els del Cel.

Davant el dolor i la persecució, deia una ànima amb sentit sobrenatural: «¡M’estimo més rebre aquí, que no pas rebre al purgatori!».

Si estimo, per a mi no hi haurà infern.

¡Que bo que és viure de Déu! ¡Que bo que és no voler res més que la seva Glòria!

Si vols de debò aconseguir vida i honor eterns, aprèn a prescindir en molts casos de les teves nobles ambicions personals.

No posis el teu «jo» en la teva salut, en el teu nom, en la teva carrera, en la teva ocupació, en cada passa que fas... ¡Quina cosa tan molesta! Sembla que has oblidat que «tu» no tens res, que tot és d’Ell.

Quan al llarg del dia et sentis —potser sense motiu— humiliat; quan pensis que el criteri teu hauria de prevaldre; quan t’adonis que a cada instant borbolla el teu «jo», el que és teu, i teu, i teu..., t’has de convèncer que estàs matant el temps, i que necessites que «matin» el teu egoisme.

T’aconsello que no busquis la lloança pròpia, ni tan sols la que mereixeries: val més passar ocult, i que les coses més boniques i nobles de la nostra activitat, de la nostra vida, restin ocultes... ¡Que gran que és aquest fer-se petits!: «Deo omnis gloria!» —tota la glòria, per a Déu.

En moments de desconsol, li deia al Senyor aquella ànima: «Jesús meu, ¿què t’havia de donar, llevat de l’honra, si no tenia cap més cosa? Si hagués tingut fortuna, te l’hauria lliurat. Si hagués tingut virtuts, amb cada una edificaria, per servir-te. Només tenia l’honra, i te la vaig donar. ¡Beneït siguis! ¡Prou que es veu que estava segura a les teves mans!».

El fang va ser el meu principi i la terra és l’herència de tot el meu llinatge.

¿Qui, sinó Déu, mereix lloança?

Quan sentis l’orgull que bull dins teu —¡la supèrbia!—, que fa que et consideris com un superhome, ha arribat el moment d’exclamar: ¡no! I així, assaboriràs l’alegria del bon fill de Déu, que passa per la terra amb errors, però fent el bé.

«Sancta Maria, Stella maris» —Santa Maria, Estel del mar, ¡guia’ns Tu!

—Clama així amb fermesa, perquè no hi ha tempesta que pugui fer naufragar el Cor Dolcíssim de la Mare de Déu. Quan vegis venir la tempesta, si et fiques en aquest Refugi ferm, que és Maria, no hi ha perill de sotsobre o d’enfonsament.