Presentació

El 7 d’agost de 1931, dia en què la diòcesi de Madrid celebrava la festa de la Transfiguració del Senyor, Mons. Escrivà de Balaguer va deixar anotada una de les seves experiències místiques, que nostre Senyor li concedia. En celebrar la santa Missa, Déu li va fer entendre d’una manera nova les paraules de l’Evangeli: Et ego, si exaltatus fuero a terra, omnia traham ad meipsum.¹ «Vaig comprendre que seran els homes i dones de Déu els qui aixecaran la Creu amb les doctrines de Crist sobre el pinacle de tota activitat humana... I vaig veure triomfar el Senyor, atraient vers ell mateix totes les coses.» Després, com a resposta a aquestes llums, continuava escrivint: «Tot i sentir-me buit de virtut i de ciència (la humilitat és la veritat..., sense afectació), voldria escriure uns llibres de foc, que correguessin pel món com a flama viva, calant la seva llum i la seva escalfor en els homes, convertint els pobres cors en brases, per oferir-los a Jesucrist, com a robins de la seva corona de rei.»²

Fruit d’aquestes ànsies van ser Camí, Solc i Forja; tot i que aquestes dues últimes obres s’han publicat com a pòstumes, van néixer aleshores i cap descripció no és més apropiada que aquelles paraules de l’autor. Forja és un llibre de foc, la lectura i meditació del qual pot posar moltes ànimes en la farga de l’Amor diví, i encendre-les en afanys de santedat i d’apostolat, perquè aquest era el desig de Mons. Escrivà de Balaguer, clarament reflectit en el pròleg: «¿Com vols que no agafi la teva ànima —or pur— per posar-la en forja, i treballar-la amb el foc i el martell, fins a fer d’aquell or natiu un joiell esplèndid per oferir al meu Déu, al teu Déu?».

Forja consta de 1055 punts de meditació, distribuïts en tretze capítols. Molts d’aquests punts tenen un clar tarannà autobiogràfic: són anotacions escrites pel fundador de l’Opus Dei en uns quaderns espirituals que, sense ser un diari, va anar fent els anys trenta. En aquells apunts personals, hi recollia algunes mostres de l’acció divina en la seva ànima, per meditar-les una vegada i una altra en la seva oració personal, i també esdeveniments i anècdotes de la vida corrent, de les quals s’esforçava sempre per treure’n un ensenyament sobrenatural. Com és característic de Mons. Escrivà de Balaguer, que sempre va fugir de cridar l’atenció, les referències a situacions i esdeveniments autobiogràfics solen aparèixer narrades en tercera persona.

Moltes vegades als qui teníem la gran fortuna de viure al seu costat ens va parlar d’aquest llibre, que va anar prenent cos en el decurs dels anys. Desitjava, a més de donar-li l’ordre definitiu, llegir a poc a poc cadascun dels punts, per tal de posar tot el seu amor sacerdotal al servei del lector: no li interessava emboniquir-los, només pretenia arribar a la intimitat de les ànimes, i en aquesta espera... nostre Senyor el va cridar a la seva intimitat. I tal com els va deixar, apareixen ara al públic.

El nervi de Forja pot resumir-se en aquesta afirmació: «La vida de Jesucrist, si li som fidels, es repeteix en la de cadascun de nosaltres d’alguna manera, tant en el seu procés intern —en la santificació—, com en la conducta externa» (n. 418).

La configuració progressiva amb Jesucrist, que constitueix l’essència de la vida cristiana, es fa de manera oculta mitjançant els sagraments.³ Requereix, a més, l’esforç de cadascú per correspondre a la gràcia: conèixer i estimar nostre Senyor, cultivar els seus mateixos sentiments.⁴ Reproduir la seva vida en la conducta diària, fins a poder exclamar amb l’apòstol: Vivo autem iam non ego: vivit vero in me Christus,⁵ no soc jo el qui viu, sinó que és Crist qui viu en mi. Així ens concreta el programa —la santedat— que nostre Senyor proposa a tothom, sense excepció de cap mena. «Fixa-t’hi bé: hi ha molts homes i dones al món, i ni a un sol d’ells no deixa de cridar el Mestre. Els crida a una vida cristiana, a una vida de santedat, a una vida d’elecció» (n. 13).

Aquest itinerari interior de progressiva identificació amb Crist ve a ser la trama de Forja. Una trama que no constitueix un motlle rígid per a la vida interior; res més lluny de les intencions de Mons. Escrivà de Balaguer, que tenia un gran respecte per la llibertat interior de cada persona. Perquè, al cap i a la fi, cada ànima segueix el seu propi camí, a impulsos de l’Esperit Sant. Aquests punts de meditació són més aviat suggeriments d’amic, consells paterns per a qui decideixi prendre’s seriosament la seva vocació cristiana.

Forja, en definitiva, acompanya l’ànima en el recorregut de la seva santificació, des que percep la llum de la vocació cristiana, fins que la vida terrenal s’obre a l’eternitat. El primer capítol està dedicat precisament a la vocació; l’autor el titula Enlluernament, perquè quedem enlluernats cada vegada que Déu ens fa entendre que som fills seus, que hem costat tota la sang del seu Fill Unigènit i que —malgrat la nostra petitesa i la nostra misèria personal— ens vol corredemptors amb Crist: «Fills de Déu. —Portadors de l’única flama capaç d’iŀluminar els camins terrenals de les ànimes, de l’únic fulgor, en el qual no hi podrà haver mai foscors, penombres ni ombres» (n. 1).

La resposta a la vocació divina exigeix una lluita constant. Un combat sense cridòria en la palestra de la vida ordinària, perquè «ser sant [...] no és fer coses estranyes: és lluitar en la vida interior i en l’acompliment heroic, acabat, del deure» (n. 60).

En aquesta lluita interior no hi mancaran les derrotes, i pot assetjar el perill del descoratjament. Per això, el fundador de l’Opus Dei va inculcar sense treva a les ànimes aquell possumus! dels fills del Zebedeu;⁶ un crit —¡podem!— que no neix de la presumpció, sinó de la confiança humil en l’omnipotència divina.

A monsenyor Escrivà de Balaguer li agradava la imatge del ruc, un animal poc vistós, humil, treballador, que va merèixer l’honor de portar triomfalment Jesucrist pels carrers de Jerusalem. Aquesta imatge del ruquet, perseverant, obedient, coneixedor de la seva indignitat, li serveix per animar el lector a adquirir i exercitar una sèrie de virtuts que, amb un agut sentit de l’observació, descobria en el ruc de sínia: «humil, ferm per al treball i perseverant, ¡tossut!, fidel, seguríssim en el seu pas, fort i —si té bon amo— agraït i obedient» (n. 380).

Estretament lligada a la humilitat i a la perseverança de l’ase de sínia hi ha, en efecte, l’obediència. «T’has de convèncer que, si no aprens a obeir, no seràs eficaç» (n. 626). Perquè obeir a qui en nom de Déu dirigeix la nostra ànima i encamina l’apostolat és obrir-se a la gràcia divina, deixar actuar l’Esperit; és humilitat. Obediència, doncs, al mateix Déu. I, per Déu, a la seva santa Església. No hi ha cap més camí: «Persuadeix-te, fill, que desunir-se, dins l’Església, és morir» (n. 631). És una altra de les idees mare en la predicació de Mons. Escrivà de Balaguer: no separar Crist de la seva Església, no separar el cristià de Crist, a qui està unit per la gràcia. Només així la victòria és segura.

Els homes i les dones que cerquen la santedat en el món fan la seva tasca apostòlica en i des de l’acompliment dels seus deures habituals, en primer lloc el treball professional. «Per l’ensenyança paulina, sabem que hem de renovar el món en l’esperit de Jesucrist, que hem de coŀlocar el Senyor al capdamunt i dins les entranyes de totes les coses. —¿Penses tu que ho acompleixes en el teu ofici, en la teva tasca professional?» (n. 678).

Juntament amb la feina, totes les realitats humanes nobles han de convertir-se en instrument de santedat personal i d’apostolat. «Admira la bondat del nostre Pare Déu: ¿no t’omple de goig la certesa que la teva llar, la teva família, el teu país, que t’estimes amb bogeria, són matèria de santedat?» (n. 689). Així es refereix també en diversos punts al matrimoni i a la família; i després, als deures ciutadans. Perquè «ha volgut el Senyor que els seus fills, els qui hem rebut el do de la fe, manifestem l’original visió optimista de la creació, l’“amor al món” que batega en el cristianisme» (n. 703). L’autor no deixa de recordar que, per divinitzar el que és humà, es requereix una profunda vida interior: altrament, es correria el risc d’humanitzar el que és diví, sense oblidar —com vaig sentir repetir a Mons. Escrivà de Balaguer— «que tot el que és sobrenatural, quan es refereix als homes, és molt humà». Per això, com més plena és la identificació amb el Crist, més imperiós es torna l’afany apostòlic, perquè «la santedat —quan és de debò— es desborda del vas, per omplir altres cors, altres ànimes, de la seva sobreabundància» (n. 856).

El cristià adquireix un cor gran com el de Crist, on hi cap tothom. «Jesús farà que tinguis a tots els qui tractes una estimació gran, que no entelarà gens la que li tens a Ell. Al contrari: com més estimis Jesús, més gent et cabrà dins el cor» (n. 876). Aleshores, es detesta qualsevol mesquinesa, qualsevol intent de particularisme i més encara de parcialitat. S’entrellacen així dues actituds típiques de l’ànima madura: un insaciable afany d’ànimes —«¡cap ni una!, no pot ser-te indiferent» (n. 951)— i el desig —també insaciable— d’unió amb Déu (cf. n. 927).

Com que l’ànsia de Déu no pot sadollar-se en aquesta terra, s’anhela la unió definitiva en l’eternitat. Aquest és el tema del darrer capítol de Forja. A l’estil paulí, i de manera especialment intensa en els darrers anys de la seva vida, el fundador de l’Opus Dei sentia juntament l’aspiració d’abraçar al més aviat possible el seu amor al cel —¡quantes vegades va repetir les paraules del salm: Vultum tuum, Domine, requiram!⁷— i el desig de servir-lo eficaçment molt de temps a la terra: «Morir és una cosa bona. ¿Com pot ser que hi hagi qui té fe i que, alhora, tingui por de la mort?... Però, mentre el Senyor et vulgui mantenir a la terra, morir, per a tu, és una covardia. Viure, viure i patir i treballar per Amor: això és el que et toca» (n. 1037).

D’aquesta manera hi ha una perfecta continuïtat en la vida dels fills de Déu: «la felicitat del Cel és per als qui saben ser feliços a la terra» (n. 1005). És el premi que Jesucrist va prometre als seus seguidors:⁸ feliços aquí, amb una felicitat relativa, i plenament joiosos en la vida eterna.

M’atreveixo a assegurar-te, amic lector, que si tu i jo ens posem en aquesta forja de l’amor de Déu, les nostres ànimes es faran millors, perdran una mica de la ganga que tenien. Mons. Escrivà de Balaguer ens guiarà pels camins de la vida interior, amb pas segur, com qui coneix el terreny pam a pam, perquè l’ha recorregut moltes vegades. Llançant-nos de veritat a recórrer aquesta via, començant i recomençant les vegades que calgui (cf. n. 384), també nosaltres arribarem al final de la nostra cursa amb pau i alegria, segurs de ser acollits en els braços del nostre Pare del cel.

Tenim, no ho oblidis, la protecció de la Verge santíssima; a ella recorrem en acabar aquestes pàgines, amb paraules de Forja, a fi que la lectura d’aquest llibre assoleixi en nosaltres, amb la gràcia de Déu, la finalitat que Mons. Escrivà de Balaguer es va proposar en escriure’l: «¡Mare!: fes que busqui el teu Fill; fes que trobi el teu Fill; fes que estimi el teu Fill... ¡amb tot el meu ésser!» (n. 157).

Roma, 26 de desembre de 1986

Álvaro del Portillo