Pròleg

Aquella mare

—santament apassionada, com totes les mares—

al seu fill petit l’anomenava

príncep seu, rei seu, tresor seu, sol seu.

Jo vaig pensar en tu.

I vaig entendre

—¿quin pare no duu a les entranyes alguna cosa maternal?—

que no era pas ponderació aquella manera de dir de la mare bona:

tu... ets més que un tresor,

vals més que el sol;

¡tota la Sang de Crist!

¿Com vols que no agafi la teva ànima

—or pur—

per posar-la en forja

i treballar-la amb el foc i el martell,

fins a fer d’aquell or natiu un joiell esplèndid

per oferir al meu Déu,

al teu Déu?