Pessimisme

Amb la gràcia de Déu, tu has d’abordar i fer l’impossible..., perquè el possible el fa qualsevol.

Refusa el teu pessimisme i no consentis pessimistes al teu costat. —Cal servir Déu amb alegria i amb abandonament.

Aparta de tu aquesta prudència humana que et fa tan previsor, ¡perdona’m!, tan covard.

—¡No siguem persones de via estreta, homes o dones menors d’edat, curts de vista, sense horitzó sobrenatural...! ¿Que treballem per nosaltres? ¡No!

Doncs, aleshores, diguem sense por: Jesús de la meva ànima, treballem per Tu, i... ¿ens negaràs els mitjans materials? Bé saps com en som, de mesquins; tanmateix, jo no em comportaria així amb un criat que em servís...

Per això, esperem, estem segurs que ens donaràs el que ens cal per servir-te.

Acte de fe: ¡contra Ell no es pot! ¡Ni contra els seus!

—No ho oblidis.

No et descoratgis, ¡endavant!, endavant amb una tossuderia que és santa i que s’anomena, en l’àmbit espiritual, perseverança.

Déu meu: sempre hi ets en les necessitats que ho són de debò.

No vas pitjor. És que ara tens més llums per conèixer-te: ¡evita fins el més petit rastre de desànim!

En el camí de la santificació personal, es pot tenir de vegades la impressió que, en comptes d’avançar, es retrocedeix; que, en lloc de millorar, s’empitjora.

Mentre hi hagi lluita interior, aquest pensament pessimista és només una falsa iŀlusió, un engany, que convé rebutjar.

—Persevera tranquil: si lluites amb tenacitat, progresses en el teu camí i et santifiques.

Sequedat interior no és tebiesa. En el tebi, l’aigua de la gràcia no xopa, rellisca... En canvi, hi ha llocs de secà en aparença àrids que, amb poques gotes de pluja, s’omplen quan n’arriba el temps de flors i de saborosos fruits.

Per això, ¿quan ens en convencerem?: ¡quina importància que té la docilitat a les crides divines de cada instant, perquè Déu ens espera justament allí!

Tingues una picardia santa: no esperis que el Senyor t’enviï contrarietats; avança-t’hi tu, amb l’expiació voluntària. —Llavors no les acolliràs amb resignació —que és paraula vella—, sinó amb Amor: paraula eternament jove.

Avui, per primera vegada, has tingut la sensació que tot es fa més senzill, que se’t «descomplica» tot: trobes eliminats, per fi, problemes que et preocupaven. I comprens que estaran més resolts i més ben resolts, com més t’abandonis en els braços del teu Pare Déu.

¿Què esperes per comportar-te sempre —¡aquest ha de ser el motiu del teu viure!— com un fill de Déu?

Adreça’t a la Verge Maria —Mare, Filla, Esposa de Déu, Mare nostra—, i demana-li que t’obtingui de la Trinitat Beatíssima més gràcies: la gràcia de la fe, de l’esperança, de l’amor, de la contrició, a fi que, quan en la vida sembli que bufa un vent fort, sec, capaç de marcir les flors de l’ànima, no marceixi les teves..., ni les dels teus germans.

¡Omple’t de fe, de seguretat! —Ens ho diu el Senyor per boca de Jeremies: «Orabitis me, et ego exaudiam vos» —sempre que recorreu a mi, ¡sempre que feu oració!, Jo us escoltaré.

Tot ho refereixo a Tu, Déu meu. Sense Tu —que ets el meu Pare—, ¿què seria de mi?

Deixa’m que et doni un consell d’ànima experimentada: la teva oració —la teva vida ha de ser pregar sempre— cal que tingui la confiança de «l’oració d’un nen».

Presenten a Jesús un malalt, i Ell se’l mira. —Contempla bé l’escena i medita les seves paraules: «Confide, fili» —tingues confiança, fill.

Això et diu el Senyor, quan sents el pes dels errors: ¡fe! La fe va primer; després, deixar-se portar com el paralític: ¡obediència interior i submisa!

Fill, per les teves pròpies forces, no pots res en el terreny sobrenatural; però, sent instrument de Déu, ¡ho podràs tot!: «Omnia possum in eo qui me confortat!» —¡tot ho puc en Aquell que em conforta!, perquè Ell, per la seva bondat, vol fer servir instruments ineptes, com tu i com jo.

Sempre que facis oració, esforça’t per tenir la fe dels malalts de l’Evangeli. Has d’estar segur que Jesús t’escolta.

¡Mare meva! Les mares de la terra miren amb més predilecció el fill més feble, el més malalt, el més curt, el pobre esguerrat...

—¡Senyora!, jo sé que tu ets més Mare que totes les mares juntes... —I, com que jo soc el teu fill... I, com que jo soc feble, i malalt... i esguerrat... i lleig...

Ens falta fe. El dia que visquem aquesta virtut —tot confiant en Déu i en la seva Mare—, serem valents i lleials. Déu, que és el Déu de sempre, farà miracles per les nostres mans.

—¡Dona’m, oh Jesús, aquesta fe, que de debò desitjo! Mare meva i Senyora meva, Maria santíssima, ¡fes que jo cregui!

Una ferma resolució: abandonar-me en Jesucrist, amb totes les misèries meves. I allò que Ell vulgui, en cada instant, «fiat!» —¡que sigui!

No et desanimis mai, perquè el Senyor està sempre disposat a donar-te la gràcia necessària per a aquesta nova conversió que necessites, per a aquesta ascensió en el terreny sobrenatural.

¡Que Déu sigui beneït!, et deies un cop acabada la teva Confessió sacramental. I pensaves: és com si tornés a néixer.

Després, continuaves amb serenitat: «Domine, quid me vis facere?» —Senyor, ¿què vols que faci?

—I tu mateix et vas donar la resposta: amb la teva gràcia, per damunt de tot i de tothom, compliré la teva santíssima Voluntat: «serviam!» —¡et serviré sense condicions!

Narra l’Evangelista que els Reis, «videntes stellam» —en veure novament l’estrella—, es van omplir d’una gran alegria.

—S’alegren, fill, amb aquell goig immens, perquè han fet el que havien de fer; i s’alegren perquè tenen la seguretat que arribaran fins al Rei, que no abandona mai els qui el busquen.

Quan estimis de veritat la Voluntat de Déu, no deixaràs de veure, fins en els moments de trepidació més gran, que el nostre Pare del Cel és sempre a prop, molt a prop, al teu costat, amb el seu Amor etern, amb el seu afecte infinit.

Si el panorama de la teva vida interior, de la teva ànima, és fosc, deixa’t conduir per la mà, com fa el cec.

—El Senyor, amb el temps, premia aquesta humiliació de rendir el cap, donant claror.

Tenir por d’alguna cosa o d’algú, però especialment de qui dirigeix la nostra ànima, és impropi d’un fill de Déu.

¿No et commou sentir una paraula d’afecte cap a la teva mare?

—Doncs al Senyor li passa igual. No podem separar Jesús de la seva Mare.

En moments d’esgotament, de desgana, recorre confiadament al Senyor, dient-li, com aquell amic nostre: «Jesús: Tu veuràs el que fas...: abans de començar la lluita, ja estic cansat».

—Ell et donarà la seva força.

Si no hi ha dificultats, les feines no tenen gràcia humana..., ni sobrenatural. —Si, en clavar un clau a la paret, no hi trobes oposició, ¿què podràs penjar allà?

Sembla mentida que un home com tu —que et saps no res, dius— gosi posar obstacles a la gràcia de Déu.

És això el que fas amb la teva falsa humilitat, amb la teva «objectivitat», amb el teu pessimisme.

Dona’m gràcia per deixar estar tot el que es refereix a la meva persona. Jo no haig de tenir més preocupacions que la teva Glòria..., en una paraula, el teu Amor. —¡Tot per Amor!

«Sentint això —que ha vingut a la terra el Rei—, Herodes es torbà, i amb ell tot Jerusalem».

¡És la vida quotidiana! Això mateix succeeix ara: davant la grandesa de Déu, que es manifesta de mil maneres, no falten persones —fins i tot constituïdes en autoritat— que es torben. Perquè... no estimen Déu del tot; perquè no són persones que desitgen trobar-lo de debò; perquè no volen seguir les seves inspiracions, i es fan obstacle en el camí diví.

—Estigues previngut, continua treballant, no t’amoïnis, busca el Senyor, resa..., i Ell triomfarà.

No estàs sol. —Ni tu ni jo no podem trobar-nos sols. I menys, si anem a Jesús per Maria, perquè és una Mare que no ens abandonarà mai.

Quan et sembli que el Senyor t’abandona, no et posis trist: ¡busca’l amb més determinació! Ell, l’Amor, no et deixa sol.

—Persuadeix-te que si «et deixa sol» és per Amor, perquè vegis amb claredat en la teva vida el que és seu i el que és teu.

Em deies: «Em veig, no solament incapaç d’anar endavant pel camí, sinó incapaç de salvar-me —¡pobra ànima meva!—, sense un miracle de la gràcia. Estic fred i —pitjor— com indiferent: igual com si fos un espectador “del meu cas”, a qui no importés gens el que contempla. ¿Seran estèrils aquests dies?

I, tanmateix, la meva Mare és la meva Mare, i Jesús és —¿m’hi atreveixo?— ¡el meu Jesús! I hi ha ànimes santes, ara mateix, que preguen per mi».

—Continua caminant agafat a la mà de la teva Mare, et vaig replicar, i «atreveix-te» a dir-li a Jesús que és teu. Per la seva bondat, Ell et posarà llums clares dins l’ànima.

Dona’m, Jesús, Creu sense cirineus. Ho dic malament: la teva gràcia, la teva ajuda em farà falta, com per a tot; sigues Tu el meu Cirineu. Amb Tu, Déu meu, no hi ha cap prova que m’espanti...

—Però ¿i si la Creu fos el tedi, la tristesa? —Jo et dic, Senyor, que amb Tu estaria alegrement trist.

Mentre no et perdi a Tu, per a mi no hi haurà cap pena que sigui pena.

A ningú no nega Jesús la seva paraula, i és una paraula que sana, que consola, que iŀlumina.

—Perquè tu i jo ens en recordem sempre, també quan estem fatigats pel pes del treball o de la contradicció.

No esperis per la teva labor l’aplaudiment de la gent.

—¡Més!: no esperis ni tan sols, de vegades, que et comprenguin altres persones i institucions, que també treballen per Crist.

—Busca només la glòria de Déu i, estimant tothom, no et preocupi que altres no t’entenguin.

Si hi ha muntanyes, obstacles, incomprensions, tripijocs, que satanàs vol i el Senyor permet, has de tenir fe, fe amb obres, fe amb sacrifici, fe amb humilitat.

Davant l’aparent esterilitat de l’apostolat, t’assalten les avantguardes d’una onada de descoratjament, que la teva fe refusa amb fermesa... —Però t’adones que necessites més fe, humil, viva i operativa.

Tu, que desitges la salut de les ànimes, crida com el pare d’aquell noi malalt, posseït pel diable: «Domine, adiuva incredulitatem meam!» —¡Senyor, ajuda la meva incredulitat!

No ho dubtis: es repetirà el miracle.

Quina bonica oració, perquè la repeteixis sovint, la d’aquell amic que pregava per un capellà empresonat per odi a la religió: «Déu meu, consola’l, perquè pateix persecució per Tu. ¡Quants pateixen, perquè et serveixen!».

—¡Quina alegria que dona la Comunió dels Sants!

Aquestes mesures, que prenen alguns governs per assegurar-se de la mort de la fe als seus països, em recorden els segells del Sanedrí al sepulcre de Jesús.

Ell, que no estava subjecte a res ni a ningú, malgrat aquells entrebancs, ¡va ressuscitar!

La solució és estimar. Sant Joan Apòstol escriu unes paraules que a mi em colpeixen molt: «Qui autem timet, non est perfectus in caritate». Jo ho tradueixo així, quasi al peu de la lletra: el qui té por, no sap estimar.

—Doncs tu, que tens amor i saps estimar, ¡no pots tenir por de res! —¡Endavant!

Déu és amb tu. En la teva ànima en gràcia, hi habita la Trinitat Beatíssima.

—Per això, tu, malgrat les teves misèries, pots i has d’estar en contínua conversa amb el Senyor.

Has de pregar sempre, sempre.

—Has de sentir la necessitat de recórrer a Déu, després de cada èxit i de cada fracàs, en la vida interior.

Que la teva oració sigui sempre un sincer i real acte d’adoració a Déu.

Al portar-te a l’Església, el Senyor t’ha posat dins l’ànima un segell indeleble, per mitjà del Baptisme: ets fill de Déu. —No te n’oblidis.

Dona-li moltes gràcies a Jesús, perquè per Ell, amb Ell i en Ell, tu et pots anomenar fill de Déu.

Si ens sentim fills predilectes del nostre Pare del Cel, ¡que això som!, ¿com no haurem d’estar alegres sempre? —Pensa-hi.

Quan donava la sagrada Comunió, aquell capellà sentia ganes de cridar: ¡aquí et dono la Felicitat!

Ageganta la teva fe en la sagrada Eucaristia. —¡Sorprèn-te davant aquesta realitat inefable!: tenim Déu amb nosaltres, podem rebre’l cada dia i, si volem, parlem íntimament amb Ell, com es parla amb l’amic, com es parla amb el germà, com es parla amb el pare, com es parla amb l’Amor.

¡Que bonica és la nostra vocació de cristians —¡de fills de Déu!—, que ens porta a la terra l’alegria i la pau que el món no pot donar!

Dona’m, Senyor, l’amor amb què vols que t’estimi.

Aquell matí —per superar l’ombra de pessimisme que t’assetjava— també vas insistir, com fas cada dia..., però vas «burxar» més el teu Àngel. Li vas tirar amoretes i li vas dir que t’ensenyés a estimar Jesús, almenys, almenys, com l’estima ell... I et vas quedar tranquil.

A la teva Mare Maria, a sant Josep, al teu Àngel Custodi..., prega’ls que parlin al Senyor, dient-li allò que, per la teva malaptesa, tu no saps expressar.

Omple’t de seguretat: nosaltres tenim per Mare la Mare de Déu, la santíssima Verge Maria, Reina del Cel i del Món.

Jesús va néixer en una gruta de Betlem, diu l’Escriptura, «perquè no hi havia lloc per a ells a l’hostal».

—No m’aparto de la veritat teològica, si et dic que Jesús busca encara alberg dins el teu cor.

El Senyor és a la Creu, dient: Jo pateixo perquè els meus germans els homes siguin feliços, no solament en el Cel, sinó també —de la manera que és possible— a la terra, si acaten la santíssima Voluntat del meu Pare celestial.

És veritat que tu no hi poses res de part teva, que en la teva ànima tot ho fa Déu.

Però que, des del punt de vista de la teva correspondència, no sigui així.

Exercita’t en la virtut de l’esperança, perseverant —per Déu, i encara que et costi— en la feina ben acabada, amb el convenciment que l’esforç teu no és inútil davant del Senyor.

Quan en la teva lluita diària, feta ordinàriament de moltes miques, hi ha desigs i realitats d’agradar Déu contínuament, t’ho asseguro: ¡no es perd res!

Rumia-ho, perquè és així: ¡que n’és de bo el Senyor, que m’ha buscat, que m’ha fet conèixer aquest camí sant per ser eficaç, per estimar i donar la pau i l’alegria a totes les criatures!

—Aquest pensament ha de concretar-se després en propòsits.

Saps que no et mancarà la gràcia de Déu, perquè t’ha escollit des de l’eternitat. I, si t’ha tractat així, et concedirà tots els auxilis, perquè li siguis fidel, com a fill seu.

—Camina, doncs, amb seguretat i amb correspondència actual.

Demano a la Mare de Déu que ens sàpiga somriure, que ens vulgui somriure..., i ens somriurà.

I, a més, a la terra premiarà la nostra generositat amb el mil per u: ¡el mil per u, li demano!

Practica una caritat alegre, dolça i ferma, humana i sobrenatural; caritat afectuosa, que sàpiga acollir a tothom amb un sincer somriure habitual; que sàpiga comprendre les idees i els sentiments dels altres.

—Així, suaument i fortament, sense cedir en la conducta personal ni en la doctrina, la caritat de Crist —ben viscuda— et donarà l’esperit de conquesta: tindràs cada dia més fam de treballar per les ànimes.

Fill, et deia tot segur: per encomanar la nostra «bogeria» a altres apòstols, no se m’escapen els «obstacles» que trobarem. Alguns podran semblar insuperables..., mes «inter medium montium pertransibunt aquae» —les aigües passaran a través de les muntanyes: l’esperit sobrenatural i l’ímpetu del nostre zel foradaran les muntanyes, i superarem aquests obstacles.

«¡Déu meu, Déu meu! Tots igualment estimats, per Tu, en Tu i amb Tu: i, ara, tots escampats», et queixaves, en veure’t novament sol i sense mitjans humans.

—Però immediatament el Senyor va ficar-te dins l’ànima la seguretat que Ell ho resoldria. I li vas dir: ¡Tu ho arreglaràs!

—Efectivament, el Senyor ho va disposar tot abans, més i millor del que tu esperaves.

És just que el Pare i el Fill i l’Esperit Sant coronin la Verge Maria com a Reina i Senyora de tota la creació.

—¡Aprofita’t d’aquest poder! i, amb gosadia filial, uneix-te a aquesta festa del Cel. Jo, a la Mare de Déu i Mare meva, la corono amb les meves misèries purificades, perquè no tinc pedres precioses ni virtuts.

—¡Anima-t’hi!