Selecció

¡Compromès! ¡Com m’agrada aquesta paraula! —Els fills de Déu ens obliguem —lliurement— a viure dedicats al Senyor, amb l’afany que Ell domini, de manera sobirana i completa, en les nostres vides.

La santedat —quan és de debò— es desborda del vas, per omplir altres cors, altres ànimes, de la seva sobreabundància.

Els fills de Déu ens santifiquem, santificant. —¿Es difon al teu voltant la vida cristiana? Pensa-hi cada dia.

El Regne de Jesucrist. ¡Aquesta és la nostra comesa! Per tant, fill, ¡amb generositat!, no vulguis ni saber cap de les moltes raons que té per regnar dins teu.

Si el mires, en tindràs prou contemplant com t’estima..., sentiràs fam de correspondre, cridant-li a plena veu que «l’estimes ara», i comprendràs que, si tu no el deixes, Ell no et deixarà.

El primer pas per atansar altres persones als camins de Crist és que et vegin content, feliç, segur en el teu caminar cap a Déu.

Un home catòlic —una dona catòlica— no pot oblidar aquesta idea mare: imitar Jesucrist, en tots els ambients, sense rebutjar ningú.

Nostre Senyor Jesús ho vol: cal seguir-lo de prop. No hi ha cap més camí.

Aquesta és l’obra de l’Esperit Sant en cada ànima —en la teva—, i has de ser dòcil, per no posar obstacles al teu Déu.

Senyal evident que busques la santedat és —¡deixa’m anomenar-ho així!— el «sa prejudici psicològic» de pensar habitualment en els altres, oblidant-te de tu mateix, per acostar-los a Déu.

Has de tenir clarament gravat a l’ànima que Déu no et necessita. —La seva crida és una misericòrdia amorosíssima del seu Cor.

Tracta amb estima, amb afecte —¡amb caritat cristiana!—, el qui va errat, però sense admetre mercadeigs en allò que vagi contra la nostra santa Fe.

Recorre a la dolça Senyora Maria, Mare de Déu i Mare Nostra, encomanant-li la netedat d’ànima i de cos de totes les persones.

Digues-li que vols invocar-la —i que la invoquin sempre—, i sempre vèncer, en les hores dolentes —o bones, i molt bones— de la lluita contra els enemics de la nostra condició de fills de Déu.

Ell va venir a la terra, perquè «omnes homines vult salvos fieri» —per redimir a tothom.

—Mentre treballes de costat amb tantes persones, recorda’t sempre que ¡no hi ha cap ànima que no interessi a Crist!

¡Senyor!, li asseguraves, m’agrada ser agraït; vull ser-ho sempre amb tothom.

—Doncs, mira: no ets un roc..., ni una alzina..., ni un mul. No pertanys a cap d’aquests éssers, que acompleixen el seu fi aquí baix. I això, perquè Déu volgué fer-te home o dona —fill seu—..., i t’estima «in caritate perpetua» —amb amor etern.

—¿T’agrada ser agraït?: ¿i faràs una excepció amb el Senyor? —Procura que la teva acció de gràcies, diària, et surti impetuosa del cor.

Comprensió, caritat real. Quan de veritat l’hagis aconseguida, tindràs el cor gran amb tothom, sense discriminacions, i viuràs —també amb els qui t’han maltractat— el consell de Jesús: «Veniu a mi tots els qui aneu afeixugats..., que Jo us alleujaré».

Tracta amb afecte els qui ignoren les coses de Déu. Però amb més raó has de tractar així els qui les coneixen: sense fer això, no pots complir allò altre.

Si de veritat estimessis Déu amb tot el cor, l’amor al proïsme —que de vegades se’t fa tan difícil— seria una conseqüència necessària del gran Amor. —I no et sentiries enemic de ningú, ni faries accepció de persones.

¿Tens ànsies, bogeria divina perquè les ànimes coneguin l’Amor de Déu? Doncs, en la teva vida corrent, ofereix mortificacions, prega, compleix el deure, venç-te en tants petits detalls.

Parla-li pausadament: bon Jesús, si haig de ser apòstol —apòstol d’apòstols— cal que em facis molt humil.

Que em conegui: que em conegui i que et conegui.

—Així no perdré mai de vista el meu no res.

«Per Iesum Christum Dominum nostrum» —per Jesucrist, Senyor nostre. Has de fer les coses d’aquesta manera: ¡per Jesucrist!

—És bo que tinguis un cor humà; però, si et mous només perquè es tracta d’una persona determinada, ¡malament! —Encara que ho facis també per aquell germà, per aquell amic, ¡fes-ho sobretot per Jesucrist!

L’Església, les ànimes —de tots els continents, de tots els temps actuals i venidors— esperen molt de tu..., però —¡que se’t fiqui bé al cap i al cor!— seràs estèril, si no ets sant: em corregeixo, si no lluites per ser sant.

Deixa’t modelar pels cops —forts o delicats— de la gràcia. Esforça’t per no ser obstacle, sinó instrument. I, si vols, la teva Mare santíssima t’ajudarà, i seràs canal, en lloc de pedra que desvia el curs de les aigües divines.

Senyor, ajuda’m a ser-te fidel i dòcil, «sicut lutum in manu figuli» —com el fang en les mans del terrissaire. —I així no viuré jo, sinó que en mi hi viuràs i actuaràs Tu, Amor.

Jesús farà que tinguis a tots els qui tractes una estimació gran, que no entelarà gens la que li tens a Ell. Al contrari: com més estimis Jesús, més gent et cabrà dins el cor.

Com més s’apropa la criatura a Déu, més universal se sent: se li engrandeix el cor, perquè hi càpiga tot i tothom, en l’únic gran desig de posar l’univers als peus de Jesús.

Jesús tenia, quan va morir a la Creu, trenta-tres anys. ¡La joventut no pot servir d’excusa!

A més a més, cada dia que passa, ja vas deixant de ser jove... per bé que amb Ell tindràs la seva joventut eterna.

Rebutja el nacionalisme que dificulta la comprensió i la convivència: és una de les barreres més pernicioses de molts moments històrics.

I rebutja’l amb més força —perquè seria més nociu—, si algú pretén portar-lo al Cos de l’Església, que és on més ha de resplendir la unió de tot i de tothom en l’amor a Jesucrist.

Tu, fill de Déu, ¿què has fet, fins ara, per ajudar les ànimes dels qui t’envolten?

—No et pots conformar amb aquesta passivitat, amb aquest llanguiment: Ell vol arribar a altres amb el teu exemple, amb la teva paraula, amb la teva amistat, amb el teu servei...

Sacrifica’t, entrega’t, i treballa amb les ànimes d’una en una, com es tracten d’una en una les joies precioses.

—Més encara, hi has de posar més esforç, perquè està en joc una cosa de valor incomparable: l’objecte d’aquesta atenció espiritual és preparar bons instruments per al servei de Déu, que han costat a Crist, ¡cadascun!, tota la seva Sang.

Ser cristià —i de manera particular ser prevere; recordant també que tots els batejats participem del sacerdoci real— és estar tothora a la Creu.

Si fossis conseqüent, ara que has vist la seva llum, voldries ser tan sant, com tan gran pecador has estat: i lluitaries per fer realitat aquestes ànsies.

No és supèrbia, sinó fortalesa, fer sentir el pes de l’autoritat, tallant tot el que s’hagi de tallar, quan ho exigeix el compliment de la santa Voluntat de Déu.

De vegades, cal lligar les mans, amb reverència i amb mesura, sense greuges ni descortesia. No per venjança, sinó com a remei. No en càstig, sinó com a medicina¹.

Em vas mirar tot seriós..., però a la fi em vas entendre, quan et vaig comentar: «Vull reproduir la vida de Crist en els fills de Déu, a força de meditar-la, per actuar com Ell i parlar només d’Ell».

Jesús es va quedar a l’Eucaristia per amor..., per tu.

—S’hi va quedar, sabent com el rebrien els homes... i com el reps tu.

—S’hi va quedar, perquè el mengis, perquè el visitis i li expliquis les teves coses i, tot tractant-lo en l’oració a prop del Sagrari i en la recepció del Sagrament, t’enamoris més cada dia, i facis que altres ànimes —¡moltes!— segueixin el mateix camí.

Em dius que vols viure la santa pobresa, el despreniment de les coses que fas servir. —Pregunta’t: ¿tinc jo els afectes de Jesucrist, i els seus sentiments, en relació amb la pobresa i amb les riqueses?

I et vaig aconsellar: a més de descansar en el teu Pare-Déu, amb el vertader abandonament d’un fill..., posa particularment els ulls en aquesta virtut, per estimar-la com Jesús. I així, en comptes de veure-la com una creu, la consideraràs com un signe de predilecció.

De vegades, amb la seva actuació, alguns cristians no donen al precepte de la caritat el valor màxim que té. Crist, envoltat pels seus, en aquell meravellós sermó final, deia a manera de testament: «Mandatum novum do vobis, ut diligatis invicem» —un manament nou us dono, que us estimeu els uns als altres.

I encara va insistir: «In hoc cognoscent omnes quia discipuli mei estis» —en això coneixerà tothom que sou els meus deixebles, si us teniu amor els uns als altres.

—¡Tant de bo ens decidim a viure com Ell vol!

Si falta la pietat —aquell llaç que ens lliga a Déu amb força i, per Ell, als altres, perquè en els altres hi veiem Crist—, és inevitable la desunió, amb la pèrdua de tot esperit cristià.

Agraeix de tot cor al Senyor les potències admirables..., i terribles, de la inteŀligència i de la voluntat amb les quals t’ha volgut crear. Admirables, perquè et fan semblant a Ell; terribles, perquè hi ha homes que les enfronten contra el seu Creador.

A mi, com a síntesi del nostre agraïment de fills de Déu, se m’acut dir-li, ara i sempre, a aquest Pare nostre: «Serviam!» —¡et serviré!

Sense vida interior, sense formació, no hi ha veritable apostolat ni obres fecundes: la labor és precària i fins i tot fictícia.

—¡Quina responsabilitat, per tant, la dels fills de Déu!: hem de tenir fam i set d’Ell i de la seva doctrina.

Li deien a aquell bon amic, per humiliar-lo, que la seva ànima era de segona o de tercera classe.

Convençut del seu no res, sense enfadar-se, raonava així: com que cada home no té més que una ànima —jo la meva, una de sola també—, per a cadascú la seva ànima serà... de primera. ¡No vull abaixar veles! Per tant, tinc una ànima de «primeríssima», i vull, amb l’ajuda de Déu, purificar-la i blanquejar-la i encendre-la, perquè estigui molt content l’Amat.

—No ho oblidis, tu—encara que et vegis tan ple de misèries—no pots tampoc «abaixar veles».

Per a tu, que et queixes d’estar sol, i que l’ambient és agressiu: pensa que Crist Jesús, Bon Sembrador, a cadascun dels seus fills ens estreny en la seva mà llagada —com al blat—; ens inunda amb la seva Sang, ens purifica, ens neteja, ¡ens embriaga!...; i després, generosament, ens llança pel món d’un en un: que el blat no se sembra a sacs, sinó de gra en gra.

Hi torno: prega al Senyor que ens concedeixi als seus fills el «do de llengües», el de fer-nos entendre per tothom.

La raó per la qual desitjo aquest «do de llengües» la pots deduir de les pàgines de l’Evangeli, abundants en paràboles, en exemples que materialitzen la doctrina i iŀlustren el món espiritual, sense envilir ni degradar la paraula de Déu.

Per a tothom —doctes i menys doctes—, és més fàcil considerar i entendre el missatge diví a través d’aquestes imatges humanes.

En aquests moments —¡i sempre!—, quan el Senyor vol que s’escampi la seva llavor, en una divina dispersió pels diversos ambients, vol també que l’extensió no faci perdre la intensitat...

I tu tens la missió, clara i sobrenatural, de contribuir a fer que aquesta intensitat no es perdi.

Sí, tens raó: ¡que profunda, la teva misèria! Si fos per tu, ¿on series ara, fins on hauries arribat?...

«Només un Amor ple de misericòrdia pot continuar estimant-me», reconeixies.

—Consola’t: Ell no et negarà ni el seu Amor ni la seva Misericòrdia, si el busques.

Tu has de procurar que hi hagi, enmig del món, moltes ànimes que estimin Déu de tot cor.

—És hora de fer recompte: ¿quantes persones has ajudat tu a descobrir aquest Amor?

La presència i el testimoni dels fills de Déu en el món és per arrossegar, no per deixar-se arrossegar; per donar el seu propi ambient —el de Crist—, no per deixar-se dominar per un altre ambient.

Tens obligació d’atansar-te als qui t’envolten, d’espolsar-los el seu ensopiment, d’obrir horitzons diferents i amplis a la seva existència aburgesada i egoista, de complicar-los santament la vida, de fer que s’oblidin d’ells mateixos i que comprenguin els problemes dels altres.

Si no, no ets bon germà dels teus germans els homes, que estan necessitats d’aquest «gaudium cum pace» —d’aquesta alegria i d’aquesta pau, que potser no coneixen o bé han oblidat.

Cap fill de l’Església santa no pot viure tranquil, sense experimentar neguit davant les masses despersonalitzades: ramat, bestiar, garrinada, vaig escriure alguna vegada. ¡Quantes passions nobles hi ha, en la seva aparent indiferència! ¡Quantes possibilitats!

Cal servir tothom, imposar les mans a cada un —«singulis manus imponens», com feia Jesús—, per retornar-los a la vida, per iŀluminar les seves inteŀligències i enfortir les seves voluntats, ¡perquè siguin útils!

Jo no pensava tampoc que Déu m’agafaria de la manera com em va agafar. Però el Senyor —deixa’m que t’ho repeteixi— no ens demana permís per «complicar-nos la vida». S’hi fica i... ¡ja està fet!

Senyor, només confiaré en Tu. Ajuda’m, fes que et sigui fidel, perquè sé que d’aquesta fidelitat a servir-te, deixant en les teves mans totes les meves soŀlicituds i atencions, puc esperar-ho tot.

Hem d’agrair molt i sovint aquesta crida meravellosa que hem rebut de Déu: que sigui una gratitud real i fonda, estretament unida a la humilitat.

El privilegi de comptar-nos entre els fills de Déu, felicitat summa, és sempre immerescut.

Esquinça el cor aquell clam —¡sempre actual!— del Fill de Déu, que es plany perquè les messes són moltes i els treballadors són pocs.

—Aquest crit ha sortit de la boca de Crist, perquè tu també el sentis: ¿com li has respost fins ara?, ¿pregues, almenys cada dia, per aquesta intenció?

Per seguir el Senyor, cal donar-se d’una vegada, sense reserves i fermament: cremar les naus amb decisió, perquè no hi hagi possibilitats de fer marxa enrere.

No t’espantis quan Jesús et demani més, fins i tot la felicitat dels de la teva sang. T’has de convèncer que, des d’un punt de vista sobrenatural, Ell té el dret de passar per damunt dels teus, per a la seva Glòria.

Afirmes que vols ser apòstol de Crist.

—Em fa molt content sentir-te. Demano al Senyor que et concedeixi perseverança. I recorda que, de la nostra boca, del nostre pensament, del nostre cor, no han de sortir sinó motius divins, fam d’ànimes, temes que d’una manera o d’una altra porten a Déu; o, almenys, que no te n’aparten.

L’Església necessita —i en necessitarà sempre— preveres. Demana’ls cada dia a la Trinitat Santíssima, a través de santa Maria.

—I demana que siguin alegres, operatius, eficaços; que estiguin ben preparats; i que se sacrifiquin de gust pels seus germans, sense sentir-se víctimes.

Recorre constantment a la Verge santíssima, Mare de Déu i Mare de la humanitat: i Ella atraurà, amb suavitat de Mare, l’amor de Déu a les ànimes que tractes, perquè es decideixin —en la seva feina ordinària, en la seva professió— a ser testimonis de Jesucrist.