¡Tu pots!

Vull prevenir-te d’una dificultat que tal vegada es pot presentar: la temptació del cansament, del descoratjament.

—¿Que no tens encara fresc el record d’una vida —la teva— sense rumb, sense meta, sense sal, que la llum de Déu i la teva entrega han encarrilat i omplert de goig?

—No canviïs insensatament això per allò.

Si notes que no pots, pel motiu que sigui, digues-li, abandonant-te en Ell: ¡Senyor, confio en Tu, m’abandono en Tu, però ajuda la meva feblesa!

I ple de confiança, repeteix-li: mira’m, Jesús, soc un drap brut; l’experiència de la vida meva és tan trista, no mereixo ser fill teu. Digues-li això...; i digues-li això moltes vegades.

—No trigaràs a sentir la seva veu: «Ne timeas!» —¡no tinguis por!; o també: «Surge et ambula!» —¡aixeca’t i camina!

Em comentaves, encara indecís: ¡com es coneixen aquests temps en què el Senyor em demana més!

—Només se’m va acudir recordar-te: m’asseguraves que únicament volies identificar-te amb Ell, ¿per què t’hi resisteixes?

Tant de bo sàpigues complir aquest propòsit que t’has fixat: «morir una mica a mi mateix, cada dia».

L’alegria, l’optimisme sobrenatural i humà, són compatibles amb el cansament físic, amb el dolor, amb les llàgrimes —perquè tenim cor—, amb les dificultats en la nostra vida interior o en la tasca apostòlica.

Ell, «perfectus Deus, perfectus Homo» —perfecte Déu i perfecte Home—, que tenia tota la felicitat del Cel, va voler experimentar la fatiga i el cansament, el gemec i el dolor..., perquè entenguem que ser sobrenaturals comporta ser molt humans.

Et demana Jesús oració... Ho veus clar.

—Tanmateix, ¡quina falta de correspondència! Et costa molt tot: ets com el nen que té mandra d’aprendre a caminar. Però en el teu cas, no és només mandra. És també por, falta de generositat.

Repeteix sovint: Jesús, si mai s’insinua en la meva ànima el dubte entre el que Tu em demanes o seguir altres ambicions nobles, et dic des d’ara que m’estimo més el camí teu, costi el que costi. ¡No em deixis!

Busca la unió amb Déu, i omple’t d’esperança —¡virtut segura!—, perquè Jesús, amb la claror de la seva misericòrdia, et farà llum, fins i tot en la nit més fosca.

Així discorria la teva oració: «Em pesen les misèries meves, però no m’aclaparen perquè soc fill de Déu. Expiar. Estimar... I —afegies— vull servir-me de la meva feblesa, com sant Pau, convençut que el Senyor no abandona els qui en Ell confien».

—Continua així, et vaig confirmar, perquè —amb la gràcia de Déu— podràs, i superaràs les teves misèries i les teves petiteses.

Qualsevol moment és escaient per fer un propòsit eficaç, per dir crec, per dir espero, per dir estimo.

Aprèn a lloar el Pare i el Fill i l’Esperit Sant. Aprèn a tenir una especial devoció a la Santíssima Trinitat: crec en Déu Pare, crec en Déu Fill, crec en Déu Esperit Sant; espero en Déu Pare, espero en Déu Fill, espero en Déu Esperit Sant; estimo Déu Pare, estimo Déu Fill, estimo Déu Esperit Sant. Crec, espero i estimo la Trinitat Beatíssima.

—Fa falta aquesta devoció com un exercici sobrenatural de l’ànima, que es tradueix en actes del cor, encara que no sempre es vessi en paraules.

El sistema, el mètode, el procediment, l’única manera que tinguem vida —abundant i fecunda en fruits sobrenaturals— és seguir el consell de l’Esperit Sant, que ens arriba a través dels Fets dels Apòstols: «Omnes erant perseverantes unanimiter in oratione» —tots perseveraven unànimement en l’oració.

—¡Sense oració, res!

El meu Senyor Jesús té un Cor més sensible que tots els cors de tots els homes bons junts. Si un home bo (mitjanament bo) sap que una determinada persona l’estima, sense esperar cap mena de satisfacció o premi (estima per estimar); i coneix també que aquesta persona només desitja que ell no s’oposi a ser estimat, ni que sigui de lluny..., no tardarà a correspondre a un amor tan desinteressat.

—Si l’Amat és tan poderós que ho pot tot, estic segur que, a més d’acabar rendint-se davant l’amor fidel de la criatura (a pesar de les misèries d’aquella pobra ànima), donarà a l’amant la bellesa, la ciència, i el poder sobrehumans que calguin, perquè els ulls de Jesús no s’embrutin, quan es fixin en el pobre cor que l’adora.

—Nen, estima: estima i espera.

Si amb sacrifici sembres Amor, també recolliràs Amor.

Nen: ¿no t’encens en desigs de fer que tothom l’estimi?

Jesús-infant, Jesús-adolescent: m’agrada veure’t així, Senyor, perquè... m’atreveixo a més. M’agrada veure’t petitó, com desemparat, per fer-me la iŀlusió que em necessites.

Sempre que entro a l’oratori, li dic al Senyor —he tornat a ser nen— que l’estimo més que ningú.

Que estupenda és l’eficàcia de la sagrada Eucaristia, en l’acció —i abans en l’esperit— de les persones que la reben sovint i piadosament.

Si aquells homes, per un tros de pa —tot i que el miracle de la multiplicació sigui molt gros—, s’entusiasmen i t’aclamen, ¿què no haurem de fer nosaltres per tants dons com ens has concedit, i especialment perquè te’ns dones sense reserves en l’Eucaristia?

Nen bo: els amadors de la terra, ¡com besen les flors, la carta, el record del qui estimen!...

—I tu, ¿podràs oblidar-te alguna vegada que el tens sempre al teu costat... ¡a Ell!? —¿T’oblidaràs... que el pots menjar?

Treu el cap moltes vegades a l’oratori, per dir-li a Jesús: ...m’abandono en els teus braços.

—Deixa als seus peus el que tens: ¡les teves misèries!

—D’aquesta manera, malgrat la munió de coses que arrossegues darrere teu, no em perdràs mai la pau.

Resa segur amb el Salmista: «¡Senyor, Tu ets el meu refugi i la meva fortalesa, confio en Tu!».

Et garanteixo que Ell et preservarà de les insídies del «dimoni meridià» —en les temptacions i... ¡en les caigudes!—, quan l’edat i les virtuts se suposa que són madures, quan hauries de saber de memòria que només Ell és la Fortalesa.

¿Et penses que en la vida s’agraeix un servei fet de mala gana? Evidentment, no. I fins s’arriba a concloure: seria millor que no el fes.

¿I tu consideres que pots servir Déu amb mala cara? ¡No! —Has de servir-lo amb alegria, malgrat les teves misèries, que ja les traurem amb l’ajuda divina.

T’assalten dubtes, temptacions amb cara elegant.

—M’agrada sentir-te: es veu que el dimoni et considera enemic, i que la gràcia de Déu no et desempara. ¡Continua lluitant!

La majoria dels qui tenen problemes personals, «en tenen» per l’egoisme de pensar en ells mateixos.

Sembla que hi ha calma. Però l’enemic de Déu no dorm...

—¡També el Cor de Jesús vetlla! Aquesta és la meva esperança.

La santedat consisteix en la lluita, saps que tens defectes i mires heroicament d’evitar-los.

La santedat —insisteixo— consisteix a superar aquests defectes... però ens morirem amb defectes: si no, ja t’ho he dit, seríem uns superbs.

¡Gràcies, Senyor, perquè —al permetre la temptació— ens dones també la formosor i la fermesa de la teva gràcia, perquè siguem vencedors! ¡Gràcies, Senyor, per les temptacions, que permets perquè siguem humils!

No m’abandonis, Senyor meu: ¿no veus a quin abisme sense fons aniria a parar aquest pobre fill teu?

—Mare meva: soc també fill teu.

No es pot dur una vida neta sense l’ajuda divina. Déu vol la nostra humilitat, vol que li demanem que ens ajudi, a través de la nostra Mare i Mare seva.

Has de dir a la Verge Maria, ara mateix, en la soledat acompanyada del teu cor, parlant sense remor de paraules: Mare meva, aquest pobre cor meu es rebeŀla de vegades... Però si tu m’ajudes... —I t’ajudarà, perquè el guardis net i segueixis pel camí a què Déu t’ha cridat: la Verge Maria et facilitarà sempre el compliment de la Voluntat de Déu.

Per custodiar la santa puresa, la netedat de vida, has d’estimar i practicar la mortificació diària.

Quan sentis el fibló de la pobra carn, que de vegades ataca amb violència, besa el Santcrist, ¡besa’l moltes vegades!, amb eficàcia de voluntat, encara que et sembli que ho fas sense amor.

Posa’t cada dia davant del Senyor i, com aquell home necessitat de l’Evangeli, digues-li pausadament, amb tot l’afany del teu cor: «Domine, ut videam!» —¡Senyor, que hi vegi!; que vegi el que Tu esperes de mi i lluiti per ser-te fidel.

Déu meu, ¡que fàcil és perseverar, sabent que Tu ets el Bon Pastor, i nosaltres —tu i jo...— ovelles del teu ramat!

—Perquè prou ens consta que el Bon Pastor dona tota la vida per cadascuna de les seves ovelles.

Avui, en la teva oració, t’has confirmat en el propòsit de fer-te sant. T’entenc quan afegeixes, concretant: sé que ho aconseguiré: no perquè estigui segur de mi, Jesús, sinó perquè... estic segur de Tu.

Tu, tot sol, sense comptar amb la gràcia, no podràs fer res de profit, perquè hauràs tallat el camí de les relacions amb Déu.

—Amb la gràcia, en canvi, ho pots tot.

¿Vols aprendre de Crist i obtenir exemple de la seva vida? —Obre el sant Evangeli, i escolta el diàleg de Déu amb els homes..., amb tu.

Jesús sap prou bé el que convé..., i jo estimo i estimaré sempre la seva Voluntat. Ell és qui mou «els titelles» i, si és un mitjà per al nostre fi, malgrat aquells homes sense Déu que s’entesten a posar-hi obstacles, em donarà el que demano.

La fe vertadera es descobreix per la humilitat.

«Dicebat enim intra se» —deia aquella pobrissona dona dintre seu: «si tetigero tantum vestimentum eius, salva ero» —només tocant la vora de la seva vestidura, em guariré.

¡Quina humilitat la seva, fruit i senyal de la seva fe!

Si Déu et dona la càrrega, Déu et donarà la força.

Invoca l’Esperit Sant a l’examen de consciència, perquè tu coneguis més Déu, perquè et coneguis tu mateix, i d’aquesta manera puguis convertir-te cada dia.

Direcció espiritual. No posis traves quan, amb sentit sobrenatural i amb sant desvergonyiment, et regirin l’ànima, per comprovar fins a quin punt pots —¡i vols!— donar glòria a Déu.

«Quomodo fiet istud quoniam virum non cognosco?» —¿com podrà tenir lloc aquest prodigi, si no conec home? Pregunta de Maria a l’Àngel, que és reflex del seu Cor sincer.

Mirant la Verge santa, m’he confirmat en una norma clara: per tenir pau i viure en pau, hem de ser molt sincers amb Déu, amb els qui dirigeixen la nostra ànima i amb nosaltres mateixos.

El nen babau plora i pica de peus, quan la mare amorosa li punxa el dit amb una agulla de cap per treure l’espina que hi té clavada... El nen assenyat, potser amb els ulls plens de llàgrimes —perquè la carn és flaca—, mira agraït la mare bona, que el fa patir una mica, per evitar mals més grans.

—Jesús, que jo sigui nen assenyat.

Nen, pobre ruquet: si, amb Amor, el Senyor t’ha raspallat la negra esquena, avesada als fems, i et carrega amb guarniments de ras i damunt hi posa joiells enlluernadors, ¡pobre ruquet!, no oblidis que «pots», per culpa teva, llençar per terra la bonica càrrega..., però que tu sol «no pots» tornar-te-la a carregar.

Descansa en la filiació divina. Déu és un Pare —¡el teu Pare!— ple de tendresa, d’infinit amor.

—Digues-li Pare moltes vegades, i confia-li —a soles— que l’estimes, ¡que te l’estimes moltíssim!: que sents l’orgull i la força de ser fill seu.

L’alegria és conseqüència necessària de la filiació divina, de saber-nos estimats amb predilecció pel nostre Pare Déu, que ens acull, ens ajuda i ens perdona.

—Recorda-ho bé i sempre: encara que alguna vegada sembli que tot s’enfonsa, ¡no s’enfonsa res!, perquè Déu no perd batalles.

La mostra més gran d’agraïment a Déu és estimar apassionadament la nostra condició de fills seus.

Estàs com el pobric que de sobte s’assabenta que és ¡fill del Rei! —Per això, ja només et preocupa a la terra la Glòria —tota la Glòria— del teu Pare Déu.

Nen amic, digues-li: Jesús, sabent que t’estimo i que m’estimes, la resta no m’importa gens: tot va bé.

—Molt he demanat a la Senyora, m’asseguraves. I et corregies: ho dic malament, molt he exposat a la Senyora.

«Tot ho puc en Aquell que em conforta». Amb Ell no hi ha possibilitat de fracàs, i d’aquesta persuasió neix el sant «complex de superioritat» per afrontar les tasques amb esperit de vencedors, perquè qui ens concedeix la fortalesa és Déu.

Davant la tela, amb afanys de superació, exclamava aquell artista: Senyor, vull acolorir-te trenta-vuit cors, trenta-vuit àngels esclatant sempre d’amor per Tu: trenta-vuit meravelles brodades al teu cel, trenta-vuit sols al teu mantell, trenta-vuit focs, trenta-vuit amors, trenta-vuit bogeries, trenta-vuit goigs...

Després, humil, reconeixia: això és la imaginació i el desig. La realitat són trenta-vuit figures poc reeixides que, més que donar satisfacció, mortifiquen la vista¹.

No podem tenir la pretensió que els Àngels ens obeeixin... Però tenim l’absoluta seguretat que els sants Àngels ens escolten sempre.

Deixa’t conduir per Déu. Et portarà «pel seu camí», servint-se d’adversitats incomptables... i potser fins i tot de la teva ganduleria, perquè es vegi que la teva feina la fa Ell.

Demana sense por, insisteix. Recorda’t de l’escena que ens relata l’Evangeli sobre la multiplicació dels pans. —Mira amb quina magnanimitat respon als Apòstols: ¿quants pans teniu?, ¿cinc?... ¿Què em demaneu?... I Ell en dona sis, cent, milers... ¿Per què?

—Perquè Crist veu les nostres necessitats amb una saviesa divina, i amb la seva omnipotència pot, i arriba, més enllà dels nostres desigs.

¡El Senyor hi veu més que la nostra pobra lògica i és infinitament generós!

Quan es treballa per Déu, cal tenir «complex de superioritat», t’he fet avinent.

Però, em preguntaves, ¿això no és una manifestació de supèrbia? —¡No! És una conseqüència de la humilitat, d’una humilitat que em fa dir: Senyor, Tu ets el qui ets. Jo soc la negació. Tu tens totes les perfeccions: el poder, la fortalesa, l’amor, la glòria, la saviesa, l’imperi, la dignitat... Si jo m’uneixo a Tu, com un fill quan es refugia en els braços forts del seu pare o en la falda meravellosa de la seva mare, sentiré el caliu de la teva divinitat, sentiré les llums de la teva saviesa, sentiré córrer per la meva sang la teva fortalesa.

Si tens presència de Déu, per damunt de la tempesta que ensordeix, en la teva mirada lluirà sempre el sol; i, per sota de l’onatge tumultuós i devastador, regnaran en la teva ànima la calma i la serenitat.

Per a un fill de Déu, cada jornada ha de ser ocasió de renovar-se, amb la seguretat que, ajudat per la gràcia, arribarà al final del camí, que és l’Amor.

Per això, si comences i recomences, vas bé. Si tens moral de victòria, si lluites, amb l’auxili de Déu, ¡venceràs! ¡No hi ha dificultat que no puguis superar!

Arriba’t a Betlem, atansa’t a l’Infant, balla-li, digues-li tantes coses enceses, estreny-lo amb el teu cor...

—No parlo de criaturades: ¡parlo d’amor! I l’amor es manifesta amb fets: en la intimitat de la teva ànima, ¡bé el pots abraçar!

Fem present a Jesús que som nens. I els nens, els nens petitons i senzills, ¡com pateixen per pujar un graó! Són allí, en aparença, perdent el temps. Per fi, han pujat. Ara, un altre graó. Amb les mans i els peus, i amb l’impuls de tot el cos, aconsegueixen un nou triomf: un altre graó. I tornem-hi. ¡Quins esforços! Ja en falten pocs..., però, llavors, una entrebancada... i ¡au!... avall. Ple de cops, inundat de llàgrimes, el pobre nen comença, recomença l’ascens.

Així, nosaltres, Jesús, quan estem sols. Agafa’ns Tu amb els teus braços amables, com un Amic gran i bo del nen senzill; no ens deixis fins que no siguem dalt; i aleshores —¡oh, aleshores!—, sabrem correspondre al teu Amor misericordiós, amb audàcies infantils, dient-te, dolç Senyor, que, llevat de Maria i de Josep, no hi ha hagut ni hi haurà mortal —i això que n’hi ha hagut de molt bojos— que t’estimi com t’estimo jo.

No t’importi gens fer petites criaturades, t’he aconsellat: mentre aquests actes no siguin rutinaris, no resultaran estèrils.

—Un exemple: suposem que una ànima, que va per una via d’infància espiritual, se sent moguda a acotxar cada nit, a les hores del son, una imatge de fusta de la Verge santíssima.

L’enteniment es rebeŀla contra una acció com aquesta, perquè li sembla clarament inútil. Però l’ànima petita, tocada per la gràcia, veu perfectament que un nen, per amor, actuaria així.

Llavors, la voluntat viril, que tenen tots els qui són espiritualment petitons, s’alça, obligant l’enteniment a rendir-se... I, si aquella ànima infantil continua cada dia acotxant la imatge de nostra Senyora, fa també cada dia una petita criaturada fecunda als ulls de Déu.

Quan siguis sincerament nen i vagis per camins d’infància —si el Senyor et porta per aquí—, seràs invencible.

Petició confiada de fill petit: voldria una compunció com la que tenien, Senyor, els qui més t’hagin sabut agradar.

Nen, deixaràs de ser-ho, si algú o alguna cosa s’interposa entre Déu i tu.

No haig de demanar res a Jesús: em limitaré a donar-li gust en tot i a explicar-li les coses, com si Ell no les sabés, igual que un nen petit al seu pare.

Nen, digues a Jesús: no em conformo amb més poc que amb Tu.

En la teva oració d’infància espiritual, ¡quines coses més puerils li dius al teu Senyor! Amb la confiança d’un nen que enraona amb l’Amic gran, de l’amor del qual està segur, li confies: ¡que jo visqui només per a la teva Glòria!

Recordes i reconeixes amb lleialtat que tot ho fas malament: això, Jesús meu —afegeixes—, no et pot sorprendre: és impossible que jo faci res del dret. Ajuda’m Tu, fes-ho Tu per mi i veuràs que bé que surt.

Després, amb audàcia i sense apartar-te de la veritat, continues: amara’m, embriaga’m del teu Esperit, i així faré la teva Voluntat. Vull fer-la. Si no la faig..., és que no m’ajudes. ¡Però sí que m’ajudes!

Has de sentir la necessitat urgent de veure’t petit, desproveït de tot, feble. Llavors et llançaràs a la falda de la nostra Mare del Cel, amb jaculatòries, amb mirades d’afecte, amb pràctiques de pietat mariana..., que són a la matriu del teu esperit filial.

—Ella et protegirà.

Passi el que passi, persevera en el teu camí; persevera, alegre i optimista, perquè el Senyor s’entesta a escombrar tots els obstacles.

—Escolta’m bé: ¡estic segur que, si lluites, seràs sant!

Els primers Apòstols, quan el Senyor els va cridar, eren al costat de la barca vella i de les xarxes malmeses, recosint-les. El Senyor els va dir que el seguissin; i ells, «statim» —a l’instant, «relictis omnibus» —deixant totes les coses, ¡tot!, el van seguir...

I s’esdevé algunes vegades que nosaltres —que volem imitar-los— no acabem d’abandonar-ho tot, i ens queda una afecció al cor, un error en la nostra vida, que no volem tallar, per oferir-lo al Senyor.

—¿Faràs l’examen del teu cor ben a fons? —No hi ha de quedar res, allí, que no sigui d’Ell; si no, no l’estimem bé, ni tu ni jo.

Fes presents al Senyor, amb sinceritat i constantment, els teus desigs de santedat i d’apostolat..., i llavors no es trencarà el pobre vas de la teva ànima; o, si es trenca, es recompondrà amb nova gràcia, i continuarà servint per a la teva pròpia santedat i per a l’apostolat.

Cal que la teva oració sigui la del fill de Déu; no la dels hipòcrites, que han d’escoltar de Jesús aquelles paraules: «No tot el qui diu ¡Senyor!, ¡Senyor!, entrarà al Regne del Cel».

La teva oració, el teu clam «¡Senyor!, ¡Senyor!» ha d’anar unit, de mil maneres diverses durant la jornada, al desig i a l’esforç eficaç de complir la Voluntat de Déu.

Nen, digues-li: ¡oh, Jesús, jo no vull que el dimoni s’apoderi de les ànimes!

Si has estat elegit, cridat per l’Amor de Déu, per seguir-lo, tens obligació de respondre-li..., i tens també el deure, no menys fort, de conduir, de contribuir a la santedat i al bon caminar dels teus germans els homes.

¡Anima’t!..., també quan caminar es fa dur. ¿No et fa content que la fidelitat als teus compromisos de cristià depengui en bona part de tu?

Omple’t de goig, i renova lliurement la teva decisió: Senyor, jo també vull, ¡compta amb la poquesa meva!

Déu no t’arrenca del teu ambient, no et remou del món, ni del teu estat, ni de les teves ambicions humanes nobles, ni del teu treball professional... però, allí, ¡t’hi vol sant!

Amb el front a terra i posat en la presència de Déu, considera (perquè és així) que ets una cosa més bruta i menyspreable que les deixalles recollides per l’escombra.

—I, malgrat tot, el Senyor t’ha elegit.

—¡Quan et decidiràs...!

Molts, al voltant teu, fan una vida sacrificada per un motiu simplement humà; no es recorden aquestes pobres criatures que són fills de Déu, i es condueixen així potser només per supèrbia, per destacar, per aconseguir una vida futura més còmoda: ¡s’abstenen de tot!

I tu, que tens el dolç pes de l’Església, dels teus, dels coŀlegues i amics, motius pels quals val la pena gastar-se, ¿què fas?, ¿amb quin sentit de responsabilitat reacciones?

¡Oh, Senyor!, ¿com és que m’has buscat a mi —que soc la negació—, havent-hi tants sants, savis, rics i plens de prestigi?

—Tens raó..., justament per això, agraeix-li-ho amb obres i amb amor.

Jesús, que en la teva Església santa perseveri tothom en el camí, seguint la seva vocació cristiana, com els Reis van seguir l’estrella: menyspreant els consells d’Herodes..., que no els faltaran.

Demanem a Jesucrist que el fruit de la seva Redempció creixi abundant en les ànimes: encara més, més, ¡més abundant!, ¡divinament abundant!

I per això, que ens faci bons fills de la seva Mare beneïda.

¿Vols un secret per ser feliç?: dona’t als altres i serveix-los, sense esperar que t’ho agraeixin.

Si actues —vius i treballes— de cara a Déu, per raons d’amor i de servei, amb ànima sacerdotal, encara que no siguis prevere, tota la teva acció adquireix un genuí sentit sobrenatural, que manté unida la teva vida sencera a la font de totes les gràcies.

Davant l’immens panorama d’ànimes que ens espera, davant d’aquesta preciosa i tremenda responsabilitat, potser se t’acut pensar el mateix que de vegades penso jo: ¿amb mi, tota aquesta labor?, ¿amb mi, que soc tan poca cosa?

—Hem d’obrir llavors l’Evangeli, i contemplar com Jesús guareix el cec de naixement: amb fang fet de pols de la terra i de saliva. ¡I aquest és el coŀliri que dona la llum a uns ulls cecs!

Això som tu i jo. Amb el coneixement de la nostra feblesa, del nostre nul valor, però —amb la gràcia de Déu i la nostra bona voluntat— ¡som coŀliri!, per iŀluminar, per prestar la nostra fortalesa als altres i a nosaltres mateixos.

Li deia una ànima apostòlica: Jesús, Tu sabràs el que fas..., jo no treballo pas per a mi...

Déu nostre Senyor, si perseveres en l’oració amb «perseverança personal», et donarà els mitjans que necessites, per ser més eficaç i per estendre el seu regnat en el món.

—Però cal que continuïs fidel: demana, demana, demana... ¿Penses que et comportes així?

És per tots els camins honestos de la terra, que el Senyor vol els seus fills, llançant la llavor de la comprensió, del perdó, de la convivència, de la caritat, de la pau.

—Tu, ¿què fas?

La Redempció s’està fent, encara en aquest moment..., i tu ets —¡has de ser!— corredemptor.

Ser cristià dins del món no vol dir aïllar-se, ¡al contrari! —Vol dir estimar tota la gent, i desitjar encendre-la amb el foc de l’amor a Déu.

Senyora, Mare de Déu i Mare meva, ni per pensament vull que deixis de ser la Patrona i Emperadriu de tota la creació.