Han vingut nuvolades de falta de ganes, de pèrdua d’iŀlusió. Han caigut ruixats de tristesa, amb la sensació clara de trobar-te lligat. I, com a colofó, t’han assetjat decaïments, que neixen d’una realitat més o menys objectiva: tants anys lluitant..., i encara ets tan enrere, tan lluny.

Tot això és necessari, i Déu hi compta: per aconseguir el «gaudium cum pace» ―la pau i l’alegria veritables―, hem d’afegir, al convenciment de la nostra filiació divina, que ens omple d’optimisme, el reconeixement de la pròpia personal feblesa.