Llistat de punts

Així concloïa la seva oració aquell amic nostre: «Estimo la Voluntat del meu Déu: per això, en un complet abandonament, que Ell em porti com i per on vulgui».

No desitgis res per a tu, ni bo ni dolent: que vulguis només, per a tu, el que Déu vulgui.

Sigui el que sigui, venint de la seva mà, de Déu, per dolent que sembli als ulls dels homes, amb l’ajut del Senyor, a tu et semblarà bo, ¡i molt bo!, i diràs, sempre amb un convenciment més gran: «Et in tribulatione mea dilatasti me..., et calix tuus inebrians, quam praeclarus est!» —he gaudit en la tribulació..., ¡que meravellós és el teu calze, que embriaga tot el meu ésser!

Avui, per primera vegada, has tingut la sensació que tot es fa més senzill, que se’t «descomplica» tot: trobes eliminats, per fi, problemes que et preocupaven. I comprens que estaran més resolts i més ben resolts, com més t’abandonis en els braços del teu Pare Déu.

¿Què esperes per comportar-te sempre —¡aquest ha de ser el motiu del teu viure!— com un fill de Déu?

Una ferma resolució: abandonar-me en Jesucrist, amb totes les misèries meves. I allò que Ell vulgui, en cada instant, «fiat!» —¡que sigui!

Treu el cap moltes vegades a l’oratori, per dir-li a Jesús: ...m’abandono en els teus braços.

—Deixa als seus peus el que tens: ¡les teves misèries!

—D’aquesta manera, malgrat la munió de coses que arrossegues darrere teu, no em perdràs mai la pau.

Déu meu, ¡que fàcil és perseverar, sabent que Tu ets el Bon Pastor, i nosaltres —tu i jo...— ovelles del teu ramat!

—Perquè prou ens consta que el Bon Pastor dona tota la vida per cadascuna de les seves ovelles.

No haig de demanar res a Jesús: em limitaré a donar-li gust en tot i a explicar-li les coses, com si Ell no les sabés, igual que un nen petit al seu pare.

Li deia una ànima apostòlica: Jesús, Tu sabràs el que fas..., jo no treballo pas per a mi...

Fes així la teva oració: si haig de fer res de profit, Jesús, has de fer-ho Tu per mi. Que es compleixi la teva Voluntat: l’estimo, ¡encara que la teva Voluntat permeti que jo estigui sempre com ara, caient penosament, i Tu aixecant-me!

Fes-me sant, Déu meu, ni que sigui a garrotades. No vull ser el destorb de la teva Voluntat. Vull correspondre, vull ser generós... Però ¿quina mena de voler és el meu?

Si tornes a abandonar-te en les mans de Déu, rebràs, de l’Esperit Sant, llums en l’enteniment i vigor en la voluntat.

Avui he tornat a pregar ple de confiança, amb aquesta petició: Senyor, que no ens inquietin les passades misèries nostres ja perdonades, ni tampoc la possibilitat de misèries futures; que ens abandonem en les teves mans misericordioses; que et fem presents els nostres desigs de santedat i apostolat, que estan latents com el caliu sota les cendres d’una fredor aparent...

—Senyor, sé que ens escoltes. Digues-li-ho tu també.