Llistat de punts

No em falta la veritable alegria, al contrari... I, tanmateix, amb el coneixement de la pròpia baixesa, és lògic clamar amb sant Pau: «¡Quin home tan infeliç que soc!».

—És així que creixen les ànsies d’arrencar de soca-rel la barrera que aixeca el propi jo.

Vius content, molt feliç, per bé que a vegades notis la urpada de la tristor, i fins i tot palpis quasi habitualment un pòsit real de pena.

—Poden coexistir, aquesta alegria i aquesta amargor, cadascuna en el seu «home»: la primera, en el nou; l’altra, en el vell.

El primer pas per atansar altres persones als camins de Crist és que et vegin content, feliç, segur en el teu caminar cap a Déu.

Si no mostres —amb l’oració, el sacrifici, l’acció— una constant preocupació d’apostolat, és senyal evident que et falta felicitat i que ha d’augmentar la teva fidelitat.

—Qui té la felicitat, el bé, procura donar-los als altres.

Cada cop n’estic més convençut: la felicitat del Cel és per als qui saben ser feliços a la terra.

Veig amb claredat esplendent la fórmula, el secret de la felicitat terrenal i eterna: no conformar-se només amb la Voluntat de Déu, sinó adherir-s’hi, identificar-s’hi, voler —en una paraula—, amb un acte positiu de la nostra voluntat, la Voluntat divina.

Aquest és el secret infaŀlible —hi insisteixo— del goig i de la pau.

¡Com em va fer fruir l’epístola d’aquell dia! L’Esperit Sant, per sant Pau, ens ensenya el secret de la immortalitat i de la Glòria. Tots els homes sentim ànsies de perdurar.

Voldríem fer eterns els instants de la nostra vida, que reputem feliços. Voldríem glorificar la nostra memòria... Voldríem la immortalitat per als nostres ideals. Per això, en els moments d’aparent felicitat, quan tenim alguna cosa que consola el nostre desemparament, tots, de manera natural, diem i desitgem: per sempre, per sempre...

¡Quina saviesa la del dimoni! ¡Que bé que coneixia el cor humà! Sereu com déus, va dir als primers pares. Allò fou un engany cruel. Sant Pau, en aquesta epístola als de Filips, ensenya un diví secret, per tenir la immortalitat i la Glòria: Jesús s’anihilà, prenent forma d’esclau... S’humilià a si mateix fent-se obedient fins a la mort, i mort de Creu. Per això, Déu l’exaltà i li donà un nom que està per damunt de tot nom: perquè davant el nom de Jesús s’agenolli tothom en el Cel i en la terra i en els inferns...

Ajuda’m a repetir-ho a l’orella d’aquell, i de l’altre..., i de tothom: el pecador, que tingui fe, encara que aconsegueixi totes les benaurances de la terra, per força és infeliç i desgraciat.

És veritat que el motiu que ens ha de fer odiar el pecat, fins el venial, el motiu que ha de moure a tothom, és sobrenatural: que Déu el detesta amb tota la seva infinitat, amb odi summe, etern i necessari, com a mal oposat a l’infinit bé...; però la primera consideració, que t’he apuntat, ens pot dur a aquesta darrera.