Llistat de punts

Amb la gràcia de Déu, tu has d’abordar i fer l’impossible..., perquè el possible el fa qualsevol.

Refusa el teu pessimisme i no consentis pessimistes al teu costat. —Cal servir Déu amb alegria i amb abandonament.

Aparta de tu aquesta prudència humana que et fa tan previsor, ¡perdona’m!, tan covard.

—¡No siguem persones de via estreta, homes o dones menors d’edat, curts de vista, sense horitzó sobrenatural...! ¿Que treballem per nosaltres? ¡No!

Doncs, aleshores, diguem sense por: Jesús de la meva ànima, treballem per Tu, i... ¿ens negaràs els mitjans materials? Bé saps com en som, de mesquins; tanmateix, jo no em comportaria així amb un criat que em servís...

Per això, esperem, estem segurs que ens donaràs el que ens cal per servir-te.

Acte de fe: ¡contra Ell no es pot! ¡Ni contra els seus!

—No ho oblidis.

No et descoratgis, ¡endavant!, endavant amb una tossuderia que és santa i que s’anomena, en l’àmbit espiritual, perseverança.

Déu meu: sempre hi ets en les necessitats que ho són de debò.

No vas pitjor. És que ara tens més llums per conèixer-te: ¡evita fins el més petit rastre de desànim!

En el camí de la santificació personal, es pot tenir de vegades la impressió que, en comptes d’avançar, es retrocedeix; que, en lloc de millorar, s’empitjora.

Mentre hi hagi lluita interior, aquest pensament pessimista és només una falsa iŀlusió, un engany, que convé rebutjar.

—Persevera tranquil: si lluites amb tenacitat, progresses en el teu camí i et santifiques.

Sequedat interior no és tebiesa. En el tebi, l’aigua de la gràcia no xopa, rellisca... En canvi, hi ha llocs de secà en aparença àrids que, amb poques gotes de pluja, s’omplen quan n’arriba el temps de flors i de saborosos fruits.

Per això, ¿quan ens en convencerem?: ¡quina importància que té la docilitat a les crides divines de cada instant, perquè Déu ens espera justament allí!

Tingues una picardia santa: no esperis que el Senyor t’enviï contrarietats; avança-t’hi tu, amb l’expiació voluntària. —Llavors no les acolliràs amb resignació —que és paraula vella—, sinó amb Amor: paraula eternament jove.

Avui, per primera vegada, has tingut la sensació que tot es fa més senzill, que se’t «descomplica» tot: trobes eliminats, per fi, problemes que et preocupaven. I comprens que estaran més resolts i més ben resolts, com més t’abandonis en els braços del teu Pare Déu.

¿Què esperes per comportar-te sempre —¡aquest ha de ser el motiu del teu viure!— com un fill de Déu?

Adreça’t a la Verge Maria —Mare, Filla, Esposa de Déu, Mare nostra—, i demana-li que t’obtingui de la Trinitat Beatíssima més gràcies: la gràcia de la fe, de l’esperança, de l’amor, de la contrició, a fi que, quan en la vida sembli que bufa un vent fort, sec, capaç de marcir les flors de l’ànima, no marceixi les teves..., ni les dels teus germans.

Sembla mentida que un home com tu —que et saps no res, dius— gosi posar obstacles a la gràcia de Déu.

És això el que fas amb la teva falsa humilitat, amb la teva «objectivitat», amb el teu pessimisme.

Dona’m gràcia per deixar estar tot el que es refereix a la meva persona. Jo no haig de tenir més preocupacions que la teva Glòria..., en una paraula, el teu Amor. —¡Tot per Amor!

«Sentint això —que ha vingut a la terra el Rei—, Herodes es torbà, i amb ell tot Jerusalem».

¡És la vida quotidiana! Això mateix succeeix ara: davant la grandesa de Déu, que es manifesta de mil maneres, no falten persones —fins i tot constituïdes en autoritat— que es torben. Perquè... no estimen Déu del tot; perquè no són persones que desitgen trobar-lo de debò; perquè no volen seguir les seves inspiracions, i es fan obstacle en el camí diví.

—Estigues previngut, continua treballant, no t’amoïnis, busca el Senyor, resa..., i Ell triomfarà.

No estàs sol. —Ni tu ni jo no podem trobar-nos sols. I menys, si anem a Jesús per Maria, perquè és una Mare que no ens abandonarà mai.

Quan et sembli que el Senyor t’abandona, no et posis trist: ¡busca’l amb més determinació! Ell, l’Amor, no et deixa sol.

—Persuadeix-te que si «et deixa sol» és per Amor, perquè vegis amb claredat en la teva vida el que és seu i el que és teu.

Em deies: «Em veig, no solament incapaç d’anar endavant pel camí, sinó incapaç de salvar-me —¡pobra ànima meva!—, sense un miracle de la gràcia. Estic fred i —pitjor— com indiferent: igual com si fos un espectador “del meu cas”, a qui no importés gens el que contempla. ¿Seran estèrils aquests dies?

I, tanmateix, la meva Mare és la meva Mare, i Jesús és —¿m’hi atreveixo?— ¡el meu Jesús! I hi ha ànimes santes, ara mateix, que preguen per mi».

—Continua caminant agafat a la mà de la teva Mare, et vaig replicar, i «atreveix-te» a dir-li a Jesús que és teu. Per la seva bondat, Ell et posarà llums clares dins l’ànima.

Dona’m, Jesús, Creu sense cirineus. Ho dic malament: la teva gràcia, la teva ajuda em farà falta, com per a tot; sigues Tu el meu Cirineu. Amb Tu, Déu meu, no hi ha cap prova que m’espanti...

—Però ¿i si la Creu fos el tedi, la tristesa? —Jo et dic, Senyor, que amb Tu estaria alegrement trist.

Mentre no et perdi a Tu, per a mi no hi haurà cap pena que sigui pena.

A ningú no nega Jesús la seva paraula, i és una paraula que sana, que consola, que iŀlumina.

—Perquè tu i jo ens en recordem sempre, també quan estem fatigats pel pes del treball o de la contradicció.

No esperis per la teva labor l’aplaudiment de la gent.

—¡Més!: no esperis ni tan sols, de vegades, que et comprenguin altres persones i institucions, que també treballen per Crist.

—Busca només la glòria de Déu i, estimant tothom, no et preocupi que altres no t’entenguin.

Si hi ha muntanyes, obstacles, incomprensions, tripijocs, que satanàs vol i el Senyor permet, has de tenir fe, fe amb obres, fe amb sacrifici, fe amb humilitat.

Davant l’aparent esterilitat de l’apostolat, t’assalten les avantguardes d’una onada de descoratjament, que la teva fe refusa amb fermesa... —Però t’adones que necessites més fe, humil, viva i operativa.

Tu, que desitges la salut de les ànimes, crida com el pare d’aquell noi malalt, posseït pel diable: «Domine, adiuva incredulitatem meam!» —¡Senyor, ajuda la meva incredulitat!

No ho dubtis: es repetirà el miracle.

És veritat que tu no hi poses res de part teva, que en la teva ànima tot ho fa Déu.

Però que, des del punt de vista de la teva correspondència, no sigui així.

Exercita’t en la virtut de l’esperança, perseverant —per Déu, i encara que et costi— en la feina ben acabada, amb el convenciment que l’esforç teu no és inútil davant del Senyor.

Quan en la teva lluita diària, feta ordinàriament de moltes miques, hi ha desigs i realitats d’agradar Déu contínuament, t’ho asseguro: ¡no es perd res!

Rumia-ho, perquè és així: ¡que n’és de bo el Senyor, que m’ha buscat, que m’ha fet conèixer aquest camí sant per ser eficaç, per estimar i donar la pau i l’alegria a totes les criatures!

—Aquest pensament ha de concretar-se després en propòsits.

Saps que no et mancarà la gràcia de Déu, perquè t’ha escollit des de l’eternitat. I, si t’ha tractat així, et concedirà tots els auxilis, perquè li siguis fidel, com a fill seu.

—Camina, doncs, amb seguretat i amb correspondència actual.

Demano a la Mare de Déu que ens sàpiga somriure, que ens vulgui somriure..., i ens somriurà.

I, a més, a la terra premiarà la nostra generositat amb el mil per u: ¡el mil per u, li demano!

Practica una caritat alegre, dolça i ferma, humana i sobrenatural; caritat afectuosa, que sàpiga acollir a tothom amb un sincer somriure habitual; que sàpiga comprendre les idees i els sentiments dels altres.

—Així, suaument i fortament, sense cedir en la conducta personal ni en la doctrina, la caritat de Crist —ben viscuda— et donarà l’esperit de conquesta: tindràs cada dia més fam de treballar per les ànimes.

Fill, et deia tot segur: per encomanar la nostra «bogeria» a altres apòstols, no se m’escapen els «obstacles» que trobarem. Alguns podran semblar insuperables..., mes «inter medium montium pertransibunt aquae» —les aigües passaran a través de les muntanyes: l’esperit sobrenatural i l’ímpetu del nostre zel foradaran les muntanyes, i superarem aquests obstacles.

«¡Déu meu, Déu meu! Tots igualment estimats, per Tu, en Tu i amb Tu: i, ara, tots escampats», et queixaves, en veure’t novament sol i sense mitjans humans.

—Però immediatament el Senyor va ficar-te dins l’ànima la seguretat que Ell ho resoldria. I li vas dir: ¡Tu ho arreglaràs!

—Efectivament, el Senyor ho va disposar tot abans, més i millor del que tu esperaves.

És just que el Pare i el Fill i l’Esperit Sant coronin la Verge Maria com a Reina i Senyora de tota la creació.

—¡Aprofita’t d’aquest poder! i, amb gosadia filial, uneix-te a aquesta festa del Cel. Jo, a la Mare de Déu i Mare meva, la corono amb les meves misèries purificades, perquè no tinc pedres precioses ni virtuts.

—¡Anima-t’hi!