Llistat de punts

Procura que en la teva boca de cristià —que això ets i has de ser a tota hora— hi hagi la «imperiosa» paraula sobrenatural que mogui, que inciti, que sigui l’expressió de la teva disposició vital compromesa.

«Coepit facere et docere» —començà Jesús a fer i després a ensenyar: tu i jo hem de donar el testimoni de l’exemple, perquè no podem dur una doble vida: no podem ensenyar el que no practiquem. Amb altres paraules, hem d’ensenyar allò que, si més no, lluitem per practicar.

Ja que ets tan exigent perquè, fins en els serveis públics, els altres compleixin les seves obligacions —¡és un deure!, afirmes—, ¿has pensat si respectes el teu horari de treball, si el fas a consciència?

La devoció sincera, el veritable amor a Déu, duu al treball, a l’acompliment —encara que costi— del deure de cada dia.

S’ha posat en relleu, moltes vegades, el perill de les obres sense vida interior que les animi: però s’hauria de subratllar també el perill d’una vida interior —si és que pot existir— sense obres.

La lluita interior no ens allunya de les nostres ocupacions temporals: ¡ens condueix a acabar-les més bé!

La teva existència no és repetició d’actes iguals, perquè el següent ha de ser més recte, més eficaç, més ple d’amor que l’anterior.

—¡Cada dia nova llum, nova iŀlusió!, ¡per Ell!

En cada jornada, fes tot el que puguis per conèixer Déu, per «tractar-lo», per enamorar-te més cada instant, i no pensar més que en el seu Amor i en la seva glòria.

Acompliràs aquest pla, fill, si no deixes ¡per res! els temps d’oració, la presència de Déu (amb jaculatòries i comunions espirituals, per encendre’t), la teva santa Missa pausada, la feina ben acabada per Ell.

No compartiré mai l’opinió —encara que la respecto— dels qui separen l’oració de la vida activa, com si fossin incompatibles.

Els fills de Déu hem de ser contemplatius: persones que, enmig del rebombori de la multitud, sabem trobar el silenci de l’ànima en coŀloqui permanent amb el Senyor: i mirar-lo com es mira un Pare, com es mira un Amic, a qui s’estima amb bogeria.

Una persona piadosa, amb una pietat sense beateria, compleix el seu deure professional amb perfecció, perquè sap que aquella feina és pregària elevada a Déu.

La nostra condició de fills de Déu ens portarà —hi insisteixo— a tenir esperit contemplatiu enmig de totes les activitats humanes —llum, sal i llevat, per l’oració, per la mortificació, per la cultura religiosa i professional—, fent realitat aquest programa: com més dintre del món estiguem, tant més hem de ser de Déu.

L’or bo i els diamants són dins les entranyes de la terra, no al palmell de la mà.

La teva labor de santedat —amb tu mateix i amb els altres— depèn del fervor, de l’alegria, de la feina teva, velada i quotidiana, normal i corrent.