Llistat de punts

Fills de Déu. —Portadors de l’única flama capaç d’iŀluminar els camins terrenals de les ànimes, de l’únic fulgor, en el qual no hi podrà haver mai foscors, penombres ni ombres.

—El Senyor se serveix de nosaltres com de torxes, perquè aquella llum iŀlumini... De nosaltres depèn que molts no es mantinguin en tenebres, sinó que caminin per sendes que menen fins a la vida eterna.

—¡Déu és el meu Pare! —Si medites això no sortiràs d’aquesta consoladora consideració.

—¡Jesús és el meu Amic entranyable! (un altre Mediterrani), que m’estima amb tota la divina bogeria del seu Cor.

—¡L’Esperit Sant és el meu Consolador!, que em guia mentre vaig fent tot el meu camí.

Pensa-ho bé. —Tu ets de Déu..., i Déu és teu.

Pare meu —¡tracta’l així, amb confiança!—, que estàs en el Cel, mira’m amb compassiu Amor, i fes que et correspongui.

—Fon i encén-me el cor de bronze, crema’m i purifica’m la carn immortificada, omple’m l’enteniment de llums sobrenaturals, fes que la meva llengua sigui pregonera de l’Amor i de la Glòria de Crist.

Crist, que va pujar a la Creu amb els braços oberts de bat a bat, amb gest de Sacerdot etern, vol comptar amb nosaltres —¡que no som res!—, per portar a «tothom» els fruits de la seva Redempció.

Ens hi trobem de gust, Senyor, dins la teva mà llagada. ¡Estreny-nos-hi ben fort!, ¡masega’ns!, ¡que perdem tota la misèria terrenal!, ¡que ens purifiquem, que ens encenguem, que ens sentim amarats en la teva Sang!

—I en acabat, ¡llança’ns lluny!, lluny, amb afanys de collita, a una sembra cada dia més fecunda, per Amor a Tu.

No tinguis por, ni t’espantis, ni et sorprenguis, ni et deixis endur per una falsa prudència.

La crida a fer la Voluntat de Déu —també la vocació— ve de sobte, com la dels Apòstols: trobar Crist i seguir la seva crida...

—No va dubtar ningú: conèixer Crist i seguir-lo va ser tot plegat una mateixa cosa.

Ha arribat per a nosaltres un dia de salvació, d’eternitat. Una vegada més se senten aquells xiulets del Pastor diví, aquelles paraules afectuoses, «vocavi te nomine tuo» —t’he cridat pel teu nom.

Com la nostra mare, Ell ens demana pel nom. Encara més: per l’apeŀlatiu afectuós, familiar. —Allà dins, en la intimitat de l’ànima, crida, i hem de contestar: «Ecce ego, quia vocasti me» —aquí em tens, perquè m’has cridat, decidit aquest cop a fer que el temps no passi com l’aigua damunt els còdols, sense deixar rastre.

¡Viu al costat de Crist!: has de ser, a l’Evangeli, un personatge més, que conviu amb Pere, amb Joan, amb Andreu..., perquè Crist també viu ara: «Iesus Christus, heri et hodie, ipse et in saecula!» —¡Jesucrist viu!, avui com ahir: és el mateix, pels segles dels segles.

Senyor, que els teus fills siguin com una brasa ben encesa, sense flamarades que es vegin de lluny. Una brasa que posi el primer punt de foc, en cada cor que tractin.

—Tu faràs que aquesta guspira es converteixi en un incendi: els teus Àngels —ho sé, ho he vist— hi entenen molt, en això de bufar damunt el caliu dels cors..., i un cor sense cendres no pot deixar de ser teu.

Pensa en allò que diu l’Esperit Sant, i emplena’t d’admiració i d’agraïment: «Elegit nos ante mundi constitutionem» —ens ha elegit, abans de crear el món, «ut essemus sancti in conspectu eius!» —perquè siguem sants en presència seva.

—Ser sant no és fàcil, però tampoc no és difícil. Ser sant és ser bon cristià: assemblar-se a Crist. —Qui més s’assembla a Crist, aquest és més cristià, més de Crist, més sant.

—I ¿quins mitjans tenim? —Els mateixos que els primers fidels, que van veure Jesús, o el van entreveure a través dels relats dels Apòstols o dels Evangelistes.

¡Quin deute que tens amb el teu Pare-Déu! —T’ha donat l’ésser, la inteŀligència, la voluntat...; t’ha donat la gràcia: l’Esperit Sant; Jesús, a l’Hòstia; la filiació divina; la Verge santíssima, Mare de Déu i Mare nostra; t’ha donat la possibilitat de participar en la santa Missa i et concedeix el perdó dels teus pecats, ¡tantes vegades que et perdona!; t’ha atorgat dons incomptables, alguns d’extraordinaris...

—Digues, fill: ¿com hi has correspost?, ¿com hi correspons?

No sé què et pot passar a tu..., però necessito confiar-te la meva emoció interior, després de llegir les paraules del profeta Isaïes: «Ego vocavi te nomine tuo, meus es tu!». Jo t’he cridat, t’he atret a la meva Església, ¡ets meu!: ¡que Déu em digui a mi que soc seu! ¡És com per tornar-se boig d’Amor!

¡Oh Jesús..., enforteix les nostres ànimes, aplana el camí i sobretot, embriaga’ns d’Amor!: fes-nos així fogueres vives, que encenguin la terra amb el foc diví que Tu vas portar.

Atansar-se una mica més a Déu vol dir estar disposat a una nova conversió, a una nova rectificació, a escoltar atentament les seves inspiracions —els desigs sants que fa brollar en les nostres ànimes—, i a posar-los en pràctica.

¿De què t’envaneixes? —Tot l’impuls que et mou és d’Ell. Actua en conseqüència.

¡Quin respecte, quina veneració, quina estimació hem de sentir per una sola ànima, davant la realitat que Déu l’estima com a cosa seva!

Aspiració: ¡tant de bo que vulguem fer servir els dies que el Senyor ens dona només per complaure’l!

Desitjo que el teu comportament sigui com el de Pere i el de Joan: que duguis a la teva oració, per parlar-ne amb Jesús, les necessitats dels teus amics, dels teus coŀlegues..., i que després, amb l’exemple teu, puguis dir-los: «Respice in nos!» —¡mireu-me!

Quan s’estima molt una persona, es vol saber tot allò que s’hi refereix.

—Medita-ho: ¿tu tens fam de conèixer Crist? Perquè... és en aquesta mesura que l’estimes.

Menteixen —o van errats— els qui afirmen que els capellans estem sols: estem més acompanyats que ningú, perquè tenim la contínua companyia del Senyor, a qui hem de tractar sense interrupció.

—¡Som uns enamorats de l’Amor, de l’Artífex de l’Amor!

Em veig com un pobre ocellet que, acostumat a volar només d’arbre en arbre o, com a màxim, fins al balcó d’un tercer pis..., un dia, en la seva vida, va aplegar forces per arribar fins a la teulada d’una casa modesta, que no era pas un gratacel...

Però heus aquí que una àguila arrabassava el nostre ocell —el confongué amb una cria de la seva raça—, i, entre aquelles urpes poderoses, l’ocellet puja, puja molt amunt, per sobre de les muntanyes de la terra i dels cims de neu, per sobre dels núvols blancs i blaus i rosats, més amunt encara, fins a mirar de fit a fit el sol... I llavors l’àguila, deixant anar l’ocellet, li diu: apa, ¡vola!...

—¡Senyor, que no torni a volar arran de terra!, ¡que estigui sempre iŀluminat pels raigs del Sol diví —Crist— en l’Eucaristia!, ¡que el meu vol no s’interrompi fins a trobar el repòs del teu Cor!

Així concloïa la seva oració aquell amic nostre: «Estimo la Voluntat del meu Déu: per això, en un complet abandonament, que Ell em porti com i per on vulgui».

Demana al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant, i a la teva Mare, que facin que et coneguis i ploris per aquest munt de coses brutes que han passat per tu, deixant —¡ai!— tant de pòsit... —I alhora, sense voler apartar-te d’aquesta consideració, digues: dona’m, Jesús, un Amor com una foguera de purificació, on la meva pobra carn, el meu pobre cor, la meva pobra ànima, el meu pobre cos es consumeixin, netejant-se de totes les misèries terrenals... I, ja buit del tot el meu jo, omple’l de Tu: que no m’agafi a res d’ací baix; que em sostingui sempre l’Amor.

No desitgis res per a tu, ni bo ni dolent: que vulguis només, per a tu, el que Déu vulgui.

Sigui el que sigui, venint de la seva mà, de Déu, per dolent que sembli als ulls dels homes, amb l’ajut del Senyor, a tu et semblarà bo, ¡i molt bo!, i diràs, sempre amb un convenciment més gran: «Et in tribulatione mea dilatasti me..., et calix tuus inebrians, quam praeclarus est!» —he gaudit en la tribulació..., ¡que meravellós és el teu calze, que embriaga tot el meu ésser!