Llistat de punts

Senyor, que els teus fills siguin com una brasa ben encesa, sense flamarades que es vegin de lluny. Una brasa que posi el primer punt de foc, en cada cor que tractin.

—Tu faràs que aquesta guspira es converteixi en un incendi: els teus Àngels —ho sé, ho he vist— hi entenen molt, en això de bufar damunt el caliu dels cors..., i un cor sense cendres no pot deixar de ser teu.

Tal com vol el Mestre, tu has de ser —ben ficat en aquest món, on ens toca viure, i en totes les activitats dels homes— sal i llum. —Llum, que iŀlumina les inteŀligències i els cors; sal, que dona gust i preserva de la corrupció.

Per això, si et falta afany apostòlic, et faràs insípid i inútil, decebràs els altres i la teva vida serà un absurd.

Si ets un altre Crist, si et comportes com a fill de Déu, allà on siguis, cremaràs: Crist abrasa, no deixa els cors indiferents.

Veig la teva Creu, Jesús meu, i frueixo de la teva gràcia, perquè el premi del teu Calvari ha estat per a nosaltres l’Esperit Sant... I te’m dones, cada dia, amorós —¡boig!— en l’Hòstia santíssima... I m’has fet ¡fill de Déu!, i m’has donat la teva Mare.

No en tinc prou amb l’acció de gràcies: se me’n va el pensament: Senyor, Senyor, ¡tantes ànimes lluny de Tu!

Fomenta en la teva vida les ànsies d’apostolat, per tal que el coneguin..., i l’estimin..., i ¡se sentin estimats!

Escrivies: «Jo et sento clamar, Rei meu, amb veu viva, encara vibrant: “Ignem veni mittere in terram, et quid volo nisi ut accendatur?” —he vingut a portar foc a la terra, ¿i què vull sinó que cremi?».

Després afegies: «Senyor, et responc —tot jo— amb els meus sentits i potències: “Ecce ego quia vocasti me!” —¡aquí em tens perquè m’has cridat!».

—Que sigui, aquesta resposta teva, una realitat quotidiana.

Dolça Mare..., porta’ns fins a la bogeria que faci, a altres, bojos del nostre Crist.

Dolça Senyora Maria: que l’amor no sigui, en nosaltres, fals incendi de focs follets, producte a vegades de cadàvers descompostos...: que sigui veritable incendi voraç, que cali i cremi tot allò que toqui.

Així que tinguis algú al costat —sigui qui sigui—, busca la manera, sense fer coses rares, d’encomanar-li l’alegria de ser i de viure com a fill de Déu.

Practica una caritat alegre, dolça i ferma, humana i sobrenatural; caritat afectuosa, que sàpiga acollir a tothom amb un sincer somriure habitual; que sàpiga comprendre les idees i els sentiments dels altres.

—Així, suaument i fortament, sense cedir en la conducta personal ni en la doctrina, la caritat de Crist —ben viscuda— et donarà l’esperit de conquesta: tindràs cada dia més fam de treballar per les ànimes.

Nen: ¿no t’encens en desigs de fer que tothom l’estimi?

Ser cristià dins del món no vol dir aïllar-se, ¡al contrari! —Vol dir estimar tota la gent, i desitjar encendre-la amb el foc de l’amor a Déu.

Tu has de comportar-te com una brasa encesa, que cala foc allà on és; o que, almenys, procura aixecar la temperatura espiritual dels que t’envolten, portant-los a viure una intensa vida cristiana.

Quan estiguis amb una persona, hi has de veure una ànima: una ànima que cal ajudar, que cal comprendre, amb la qual cal conviure, i que cal salvar.

Prega així, ànima d’apòstol: Senyor, fes que sàpiga «exigir» a la gent i encendre tothom en fogueres d’Amor, que siguin el motor únic de les nostres activitats.

Dintre de la gran multitud humana —ens interessen totes les ànimes— has de ser ferment, a fi que, amb l’ajuda de la gràcia divina i amb la teva correspondència, actuïs en tots els indrets del món com el llevat, que dona qualitat, que dona gust, que dona volum, a fi que després el pa de Crist pugui alimentar altres ànimes.

Defensa la veritat, amb caritat i amb fermesa, quan es parla de les coses de Déu. Practica el sant desvergonyiment de denunciar els errors, que de vegades són petites insídies; d’altres, odioses raons o descarades ignoràncies; i, normalment, manifestació de la impotència dels homes, que no poden tolerar la fecunditat de la paraula de Déu.

El dia que no procuris acostar altres persones a Déu —tu, que has de ser sempre brasa encesa— et convertiràs en un carbonet menyspreable, o en un grapadet de cendra, que una bufada de vent dispersa.

—Has de portar foc, has de ser una cosa que cremi, que abrasi, que produeixi fogueres d’amor de Déu, de fidelitat, d’apostolat.

De tu depèn també que molts no es mantinguin en les tenebres, i que caminin per viaranys que duen fins a la vida eterna.

En considerar l’atractiu, la grandesa i l’eficàcia de la tasca apostòlica, assegures que arribes a tenir mal de cap, pensant en el camí per recórrer —¡quantes ànimes esperen!—; i et sents molt feliç, oferint-te a Jesús com a esclau seu. Tens ànsies de Creu i de dolor i d’Amor i d’ànimes. Sense voler, en moviment instintiu —que és Amor—, estens els braços i les palmes, perquè Ell et cusi a la seva Creu beneïda: per ser el seu esclau —«serviam!»—, que és regnar.

Morir és una cosa bona. ¿Com pot ser que hi hagi qui té fe i que, alhora, tingui por de la mort?... Però mentre el Senyor et vulgui mantenir a la terra, morir, per a tu, és una covardia. Viure, viure i patir i treballar per Amor: això és el que et toca.

Et vas quedar molt seriós en sentir-me: accepto la mort quan Ell vulgui, com Ell vulgui i on Ell vulgui; i alhora penso que és «una comoditat» morir-se aviat, perquè hem de desitjar treballar molts anys per a Ell i, per Ell, en servei dels altres.

¿Morir-se?... ¡Quina comoditat!, ho repeteixo.

—Com aquell sant bisbe, ancià i malalt, digues: «Non recuso laborem»: Senyor, mentre et pugui ser útil, no refuso viure i treballar per Tu.