Llistat de punts

Si no hi ha dificultats, les feines no tenen gràcia humana..., ni sobrenatural. —Si, en clavar un clau a la paret, no hi trobes oposició, ¿què podràs penjar allà?

«Sentint això —que ha vingut a la terra el Rei—, Herodes es torbà, i amb ell tot Jerusalem».

¡És la vida quotidiana! Això mateix succeeix ara: davant la grandesa de Déu, que es manifesta de mil maneres, no falten persones —fins i tot constituïdes en autoritat— que es torben. Perquè... no estimen Déu del tot; perquè no són persones que desitgen trobar-lo de debò; perquè no volen seguir les seves inspiracions, i es fan obstacle en el camí diví.

—Estigues previngut, continua treballant, no t’amoïnis, busca el Senyor, resa..., i Ell triomfarà.

Fill, et deia tot segur: per encomanar la nostra «bogeria» a altres apòstols, no se m’escapen els «obstacles» que trobarem. Alguns podran semblar insuperables..., mes «inter medium montium pertransibunt aquae» —les aigües passaran a través de les muntanyes: l’esperit sobrenatural i l’ímpetu del nostre zel foradaran les muntanyes, i superarem aquests obstacles.

¿Ets capaç de passar per aquelles humiliacions, que et demana Déu, en coses que no tenen importància, que no enfosqueixen la veritat? —¿No?: ¡aleshores no estimes la virtut de la humilitat!

Quan rebis algun cop fort, alguna Creu, no has d’amoïnar-te. Al contrari, amb el rostre alegre, has de donar gràcies al Senyor.

¡Si que dolen els menyspreus, encara que la voluntat vulgui estimar-los!

—No t’estranyis: ofereix-los a Déu.

«In silentio et in spe erit fortitudo vestra» —en el silenci i en l’esperança residirà la vostra fortalesa..., assegura el Senyor als seus. Callar i confiar: dues armes fonamentals en el moment de l’adversitat, quan et siguin negats els remeis humans.

El patiment suportat sense queixa —mira Jesús en la seva santa Passió i Mort— dona també la mesura de l’amor.

Considera el bé que t’han fet a l’ànima els qui, durant la teva vida, t’han destorbat o han intentat destorbar-te.

—N’hi ha que els anomenen enemics, a aquesta gent. Tu, mirant d’imitar els sants, ni que sigui només en això, i sent com ets ben poca cosa per tenir o haver tingut enemics, anomena’ls «benefactors». I passarà que, a força d’encomanar-los a Déu, els tindràs simpatia.

Fill, escolta’m bé: tu, feliç quan et maltractin i et deshonrin; quan molta gent s’avaloti i sigui moda escopir damunt teu, perquè ets «omnium peripsema» —com escombraries per a tothom...

—Costa, costa molt. És dur, fins que —a la fi— un home s’acosta al Sagrari, es veu considerat com tota la brutícia del món, com un pobre cuc, i diu de veritat: «Senyor, si Tu no necessites la meva honra, jo, ¿per a què la vull?».

Fins aquell moment, no sap el fill de Déu què és ser feliç: fins que no arriba a aquest despullament, a aquesta entrega, que és entrega d’amor, però fonamentada en la mortificació, en el dolor.

Enforteix l’esperit teu amb la penitència, de tal manera que, quan arribi la contradicció, no et descoratgis mai.

Quan tinguis alguna necessitat, alguna contradicció —petita o gran—, invoca el teu Àngel de la Guarda, perquè la resolgui amb Jesús o et faci el servei que correspongui en cada cas.