Llistat de punts

El Senyor venç sempre. —Si ets instrument seu, també tu venceràs, perquè lliuraràs els combats de Déu.

La santedat és justament això: lluitar, per ser fidels, durant la vida; i acceptar joiosament la Voluntat de Déu, a l’hora de la mort.

Quan rebis el Senyor en l’Eucaristia, agraeix-li amb tota la força de l’ànima aquesta bondat d’estar-se amb tu.

—¿No t’has aturat a considerar que passaren segles i segles, per a què vingués el Messies? Els patriarques i els profetes demanant, amb tot el poble d’Israel: ¡que la terra té set, Senyor, que vinguis!

—Tant de bo fos així la teva espera d’amor.

També en aquests temps, a desgrat dels qui refusen Déu, la terra és molt a prop del Cel.

Escrivies: «“Simile est regnum caelorum” —el Regne del Cel s’assembla a un tresor... Aquest passatge del sant Evangeli ha caigut dins la meva ànima i hi ha fet arrels. L’havia llegit tantes vegades, sense captar-ne la matriu, el seu gust diví».

¡Tot..., tot s’ho ha de vendre l’home assenyat, per aconseguir el tresor, la margarida preciosa de la Glòria!

Enceta la xerrada amb santa Maria, i confia-li: ¡oh, Senyora!, per viure l’ideal que Déu m’ha ficat dins el cor, he de volar... molt amunt, ¡molt amunt!

No n’hi ha prou que et desprenguis, amb l’ajuda divina, de les coses d’aquest món, sabent que són terra. Més encara: encara que tot l’univers te’l posis en un munt sota els peus, per estar més a prop del Cel..., ¡no n’hi ha prou!

Has de volar, sense suports en res d’aquí, pendent de la veu i del buf de l’Esperit. —Però, em dius, ¡tinc les ales tacades!: fang que ve d’anys, brut, enganxós...

I t’he insistit: recorre a la Verge Maria. Senyora —torna-hi—: ¡que amb prou feines aconsegueixo remuntar el vol!, ¡que la terra m’atrau com un imant maleït! —Senyora, Tu pots fer que la meva ànima es llanci al vol definitiu i gloriós, que té el seu fi en el Cor de Déu.

—Confia, que Ella t’escolta.

Pensa com n’és de grat a Déu nostre Senyor l’encens que en honor seu es crema; pensa també en el poc que valen les coses de la terra, que tot just comencen ja s’acaben...

En canvi, un gran Amor t’espera al Cel: sense traïcions, sense enganys: ¡tot l’amor, tota la bellesa, tota la grandesa, tota la ciència...! I sense embafar: et satisfarà sense atipar-te.

¡Visió sobrenatural! ¡Calma! ¡Pau! Mira així les coses, les persones i els esdeveniments..., amb ulls d’eternitat.

Llavors, qualsevol mur que et barri el pas —encara que, humanament parlant, sigui imponent—, tan aviat com alcis de debò els ulls al Cel, ¡que baixet que és!

Menteixen els homes quan diuen «per sempre» en coses temporals. Només és veritat, amb una veritat total, el «per sempre» de l’eternitat.

—I així has de viure tu, amb una fe que et faci sentir gust de mel, dolçor de cel, en pensar en aquesta eternitat, ¡que sí que és per sempre!

Si no hi hagués cap més vida que aquesta, la vida seria una broma cruel: hipocresia, maldat, egoisme, traïció.

A l’hora de la temptació, exerceix la virtut de l’Esperança, dient: per descansar i gaudir, una eternitat m’espera; ara, ple de Fe, a guanyar amb el treball, el descans; i amb el dolor, el gaudi... ¿Què serà l’Amor, al Cel?

Millor encara, exercita l’Amor, reaccionant així: vull donar gust al meu Déu, al meu Amat, complint la seva Voluntat en tot..., com si no hi hagués premi ni càstig: només per agradar-li.

Déu meu: ¿quan t’estimaré a Tu, per Tu? Tot i que, ben mirat, Senyor, desitjar el premi perdurable és desitjar-te a Tu, que et dones com a recompensa.