Llistat de punts

Pare meu —¡tracta’l així, amb confiança!—, que estàs en el Cel, mira’m amb compassiu Amor, i fes que et correspongui.

—Fon i encén-me el cor de bronze, crema’m i purifica’m la carn immortificada, omple’m l’enteniment de llums sobrenaturals, fes que la meva llengua sigui pregonera de l’Amor i de la Glòria de Crist.

Ha arribat per a nosaltres un dia de salvació, d’eternitat. Una vegada més se senten aquells xiulets del Pastor diví, aquelles paraules afectuoses, «vocavi te nomine tuo» —t’he cridat pel teu nom.

Com la nostra mare, Ell ens demana pel nom. Encara més: per l’apeŀlatiu afectuós, familiar. —Allà dins, en la intimitat de l’ànima, crida, i hem de contestar: «Ecce ego, quia vocasti me» —aquí em tens, perquè m’has cridat, decidit aquest cop a fer que el temps no passi com l’aigua damunt els còdols, sense deixar rastre.

¡Oh Jesús..., enforteix les nostres ànimes, aplana el camí i sobretot, embriaga’ns d’Amor!: fes-nos així fogueres vives, que encenguin la terra amb el foc diví que Tu vas portar.

¿De què t’envaneixes? —Tot l’impuls que et mou és d’Ell. Actua en conseqüència.

¡Gràcies, Senyor, perquè —al permetre la temptació— ens dones també la formosor i la fermesa de la teva gràcia, perquè siguem vencedors! ¡Gràcies, Senyor, per les temptacions, que permets perquè siguem humils!

«Ure igne Sancti Spiritus!» —¡crema’m amb el foc del teu Esperit!, clames. I afegeixes: ¡cal que com més aviat millor la meva pobra ànima reprengui de nou el vol..., i que no deixi de volar fins que no descansi en Ell!

—Trobo molt bé els desigs teus. T’encomanaré força al Paràclit; contínuament l’invocaré, perquè s’assenti al centre del teu ésser i presideixi i doni to sobrenatural a totes les teves accions, paraules, pensaments i afanys.

El cant humil i joiós de Maria, en el «Magnificat», ens recorda la infinita generositat del Senyor amb els qui es fan com nens, amb els qui s’abaixen i sincerament se saben no res.

Exigeix-te sense por. En la seva vida amagada, moltes ànimes ho fan així, perquè només el Senyor es llueixi.

Voldria que tu i jo reaccionéssim com aquella persona —que desitjava ser molt de Déu— en la festa de la Sagrada Família, que llavors se celebrava en la infraoctava de l’Epifania.

—«No em falten creuetes. Una d’ahir —em va costar, fins a plorar— m’ha portat a la consideració, en el dia d’avui, que el meu Pare i Senyor sant Josep i la meva Mare santa Maria no han volgut deixar “el seu nen” sense regal de Reis. I el regal ha estat llum per conèixer el meu desagraïment amb Jesús, per falta de correspondència a la gràcia, i l’error enorme que implica en mi el fet d’oposar-me, amb la meva conducta roïna, a la Voluntat santíssima de Déu, que em vol com a instrument seu».

Així pregava una ànima delerosa de ser íntegrament de Déu i, per Ell, de totes les ànimes: «Senyor, jo et demano que actuïs en aquest pecador, i que rectifiquis i purifiquis i passis pel gresol les meves intencions».

Déu ens estima infinitament més del que tu mateix t’estimes... ¡Deixa’l, doncs, que t’exigeixi!

Deixa’t modelar pels cops —forts o delicats— de la gràcia. Esforça’t per no ser obstacle, sinó instrument. I, si vols, la teva Mare santíssima t’ajudarà, i seràs canal, en lloc de pedra que desvia el curs de les aigües divines.

«Dominus dabit benignitatem suam et terra nostra dabit fructum suum» —el Senyor donarà la seva benedicció, i la nostra terra produirà el seu fruit.

—Sí, aquesta benedicció és l’origen de tot bon fruit, el clima necessari perquè en el nostre món puguem cultivar sants, homes i dones de Déu.

«Dominus dabit benignitatem» —el Senyor donarà la seva benedicció. —Però, fixa-t’hi bé, tot seguit assenyala que Ell espera el nostre fruit —el teu, el meu—, i no un fruit raquític, escarransit, perquè no hàgim sabut entregar-nos; l’espera abundant, perquè ens cobreix de benediccions.