Llistat de punts

En contemplar l’escena de l’Encarnació, reforça dins l’ànima la decisió de «la humilitat pràctica». Pensa que Ell s’abaixà, prenent la nostra pobra naturalesa.

—Per això, cada jornada, has de reaccionar ¡immediatament!, amb la gràcia de Déu, acceptant —volent— les humiliacions que el Senyor et presenti.

Si el panorama de la teva vida interior, de la teva ànima, és fosc, deixa’t conduir per la mà, com fa el cec.

—El Senyor, amb el temps, premia aquesta humiliació de rendir el cap, donant claror.

Estàs d’allò més amoïnat perquè no estimes com cal. Et fastigueja tot. I l’enemic fa el que pot perquè el teu mal geni es posi de manifest.

—Comprenc que estiguis molt humiliat, i justament per això has de reaccionar amb eficàcia i sense demora.

Servir i donar formació als infants; atendre amb afecte els malalts.

Per fer-se entendre de les ànimes senzilles, cal humiliar la inteŀligència; per comprendre els pobres malalts, cal humiliar el cor. I així, de genolls l’enteniment i la carn, és fàcil arribar a Jesús, pel camí segur de la misèria humana, de la misèria pròpia, que duu a fer-se no res, a fi de deixar que Déu construeixi sobre aquest no res.

El cant humil i joiós de Maria, en el «Magnificat», ens recorda la infinita generositat del Senyor amb els qui es fan com nens, amb els qui s’abaixen i sincerament se saben no res.

Fill, escolta’m bé: tu, feliç quan et maltractin i et deshonrin; quan molta gent s’avaloti i sigui moda escopir damunt teu, perquè ets «omnium peripsema» —com escombraries per a tothom...

—Costa, costa molt. És dur, fins que —a la fi— un home s’acosta al Sagrari, es veu considerat com tota la brutícia del món, com un pobre cuc, i diu de veritat: «Senyor, si Tu no necessites la meva honra, jo, ¿per a què la vull?».

Fins aquell moment, no sap el fill de Déu què és ser feliç: fins que no arriba a aquest despullament, a aquesta entrega, que és entrega d’amor, però fonamentada en la mortificació, en el dolor.

¡Quant de bé i quant de mal pots fer!

—Bé, si ets humil i et saps entregar amb alegria i amb esperit de sacrifici; bé, per a tu i per als teus germans els homes, per a l’Església, per a aquesta Mare bona.

—I quant de mal, si et guies per la teva supèrbia.

Aquest és el camí segur: per la humiliació, fins a la Creu; des de la Creu, amb Crist, a la Glòria immortal del Pare.

¡Com em va fer fruir l’epístola d’aquell dia! L’Esperit Sant, per sant Pau, ens ensenya el secret de la immortalitat i de la Glòria. Tots els homes sentim ànsies de perdurar.

Voldríem fer eterns els instants de la nostra vida, que reputem feliços. Voldríem glorificar la nostra memòria... Voldríem la immortalitat per als nostres ideals. Per això, en els moments d’aparent felicitat, quan tenim alguna cosa que consola el nostre desemparament, tots, de manera natural, diem i desitgem: per sempre, per sempre...

¡Quina saviesa la del dimoni! ¡Que bé que coneixia el cor humà! Sereu com déus, va dir als primers pares. Allò fou un engany cruel. Sant Pau, en aquesta epístola als de Filips, ensenya un diví secret, per tenir la immortalitat i la Glòria: Jesús s’anihilà, prenent forma d’esclau... S’humilià a si mateix fent-se obedient fins a la mort, i mort de Creu. Per això, Déu l’exaltà i li donà un nom que està per damunt de tot nom: perquè davant el nom de Jesús s’agenolli tothom en el Cel i en la terra i en els inferns...