Llistat de punts

Em veig com un pobre ocellet que, acostumat a volar només d’arbre en arbre o, com a màxim, fins al balcó d’un tercer pis..., un dia, en la seva vida, va aplegar forces per arribar fins a la teulada d’una casa modesta, que no era pas un gratacel...

Però heus aquí que una àguila arrabassava el nostre ocell —el confongué amb una cria de la seva raça—, i, entre aquelles urpes poderoses, l’ocellet puja, puja molt amunt, per sobre de les muntanyes de la terra i dels cims de neu, per sobre dels núvols blancs i blaus i rosats, més amunt encara, fins a mirar de fit a fit el sol... I llavors l’àguila, deixant anar l’ocellet, li diu: apa, ¡vola!...

—¡Senyor, que no torni a volar arran de terra!, ¡que estigui sempre iŀluminat pels raigs del Sol diví —Crist— en l’Eucaristia!, ¡que el meu vol no s’interrompi fins a trobar el repòs del teu Cor!

Omple’t de bons desigs, que és una cosa santa, i Déu la lloa. ¡Però no et quedis en això! Has de ser ànima —home, dona— de realitats. Per portar a terme aquests bons desigs, cal que formulis propòsits clars, precisos.

—I, després, fill meu, ¡a lluitar, per posar-los en pràctica, amb l’ajuda de Déu!

La santedat té la flexibilitat dels músculs solts. El qui vol ser sant sap combinar-s’ho de tal manera que, mentre fa una cosa que el mortifica, n’omet una altra —si no és ofensa a Déu— que també li costa i agraeix al Senyor aquesta comoditat. Si els cristians actuéssim d’una altra manera, correríem el risc de tornar-nos tibats, sense vida, com una nina de roba.

La santedat no té la rigidesa del cartó: sap somriure, cedir, esperar. És vida: vida sobrenatural.

És veritat que tu no hi poses res de part teva, que en la teva ànima tot ho fa Déu.

Però que, des del punt de vista de la teva correspondència, no sigui així.

Avui, en la teva oració, t’has confirmat en el propòsit de fer-te sant. T’entenc quan afegeixes, concretant: sé que ho aconseguiré: no perquè estigui segur de mi, Jesús, sinó perquè... estic segur de Tu.

Deixa’t conduir per Déu. Et portarà «pel seu camí», servint-se d’adversitats incomptables... i potser fins i tot de la teva ganduleria, perquè es vegi que la teva feina la fa Ell.

Fes presents al Senyor, amb sinceritat i constantment, els teus desigs de santedat i d’apostolat..., i llavors no es trencarà el pobre vas de la teva ànima; o, si es trenca, es recompondrà amb nova gràcia, i continuarà servint per a la teva pròpia santedat i per a l’apostolat.

Fes-me sant, Déu meu, ni que sigui a garrotades. No vull ser el destorb de la teva Voluntat. Vull correspondre, vull ser generós... Però ¿quina mena de voler és el meu?

Em sembla molt oportú que sovint manifestis al Senyor un desig ardent, gran, de ser sant, tot i que et vegis ple de misèries...

—¡Fes-ho, justament per això!

La santedat personal no és una entelèquia, sinó una realitat precisa, divina i humana, que es manifesta constantment en fets diaris d’Amor.

«Ure igne Sancti Spiritus!» —¡crema’m amb el foc del teu Esperit!, clames. I afegeixes: ¡cal que com més aviat millor la meva pobra ànima reprengui de nou el vol..., i que no deixi de volar fins que no descansi en Ell!

—Trobo molt bé els desigs teus. T’encomanaré força al Paràclit; contínuament l’invocaré, perquè s’assenti al centre del teu ésser i presideixi i doni to sobrenatural a totes les teves accions, paraules, pensaments i afanys.

Et meravella descobrir que, en cadascuna de les possibilitats de millorar, hi ha moltes metes distintes...

—Són altres camins, dintre del «camí», que eviten la possible rutina i t’acosten més al Senyor.

—Aspira amb generositat a la meta més alta.

L’Església, les ànimes —de tots els continents, de tots els temps actuals i venidors— esperen molt de tu..., però —¡que se’t fiqui bé al cap i al cor!— seràs estèril, si no ets sant: em corregeixo, si no lluites per ser sant.

Si fossis conseqüent, ara que has vist la seva llum, voldries ser tan sant, com tan gran pecador has estat: i lluitaries per fer realitat aquestes ànsies.

La santedat és justament això: lluitar, per ser fidels, durant la vida; i acceptar joiosament la Voluntat de Déu, a l’hora de la mort.